Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sóc directora d’una escola bressol i això vol dir que formo part d’un equip directiu unipersonal, ja que a l’escola bressol no existeix la figura del/la cap d’estudis o del/la secretari/a. Amb una mica de sort pots comptar amb una administrativa que t’alliberi de les tasques més burocràtiques i que no tinguin a veure amb el vessant pedagògic. Això vol dir que com a directora has d’encarregar-te de tot el que té a veure amb el Departament d’Educació, els diferents aplicatius, sovint molt feixucs, o les visites d’Inspecció, entre altres.
Aquesta feina més administrativa l’hem d’anar conjugant amb el dia a dia a l’escola, amb el que comporta ser la cap visible d’una escola que de vegades, per les seves dimensions, és complexa. Atendre les famílies i els possibles conflictes que poden sorgir al llarg de tot un curs escolar, acompanyar-les emocionalment quan el moment ho exigeix, com és el període de familiarització, o fer de mediadora en casos de dificultat en la xarxa de relacions que s’estableix entre l’escola i les famílies, són algunes de les feines que com a directores ens pertoca i en el meu cas assumeixo amb molt de respecte i fins i tot estima.
A l’acompanyament a les famílies hem d’afegir l’acompanyament a les/els professionals que treballen a l’escola i amb les quals hem de compartir no només la feina més pedagògica indispensable per poder caminar com a escola, sinó una altra més personal.
Gestionar les incidències de personal, d’un col·lectiu que majoritàriament som dones i mares resulta complex i sovint comporta que la meva jornada laboral no s’acabi en tancar la porta de l’escola, sinó que s’allarga més enllà, entre altres raons perquè hem d’atendre el telèfon o imprevistos en qualsevol moment de la tarda o dels caps de setmana.
Totes aquestes situacions formen part de la vida de qualsevol director/a i habitualment hem de portar-la en la solitud del nostre despatx amb el convenciment i la calma de saber que aquesta és la feina que ens agrada fer.
Aquesta sensació de solitud es va incrementar amb els mesos de confinament, durant els quals tots i totes vam haver d’afrontar una escola com a mai l’havíem viscut. Les reunions es feien interminables, asseguda davant de l’ordinador, intentant amb altres direccions i la nostra coordinadora pedagògica ajustar uns protocols que no s’ajustaven a les escoles bressol. I un cop acabades ens tocava afrontar amb els nostres equips una reobertura amb més incerteses que seguretats.
Durant aquest temps gestionar l’escola des de casa se’m va fer molt difícil i les hores s’allargaven a causa del cansament que vivia, que no era físic sinó emocional. A partir d’aquí hem començat un curs que ha comportat els confinaments d’algunes estances, amb el que suposa la gestió de les corresponents PCR, el traçacovid i fins i tot la incomprensió, causada pel cansament d’aquesta situació, d’algunes famílies que havíem de quedar-se els infants durant 10 dies a casa.
La presa de decisions respecte les petites grans coses amb el dia a dia dels infants, les famílies, les educadores, la gestió… a hores d’ara pesa i molt
Els protocols sanitaris, els grups bombolla, les entrades esglaonades han estat decisions que ara veiem que han ajudat a fer que l’escola sigui un lloc segur, però que han costat als equips directius (o almenys a mi) molts mal de caps.
No poder moure a les educadores davant una incidència de personal o cobrir les substitucions quan no hi ha cap persona disponible a les borses de treball ha generat, a més a més, situacions complicades que hem assumit (un cop més) com hem pogut i molta resiliència.
No poder oferir a les educadores la possibilitat de disposar d’hores per poder fer alguna gestió, portar als seus fills/es al metge o anar a una entrevista amb la mestra són situacions que vivim cada dia i que aquest curs no he pogut gestionar amb la humanitat que ho he intentat fer sempre. Aquestes situacions també passen factura i hem de dir un “no” quan ens hagués agradat dir “i tant!”.
La presa de decisions respecte les petites grans coses amb el dia a dia dels infants, les famílies, les educadores, l’empresa que ens gestiona, l’Ajuntament o el Departament d’Educació, a hores d’ara pesa i molt i les primeres baixes, els mals de caps, les contractures a l’esquena o a les cervicals comencen a aparèixer per donar-nos un avís.
Vénen a recordar-nos que també necessitem algú a qui explicar-li que també tenim por, que les incerteses, malgrat que no les volem transmetre al nostre equip, hi són i fan mal, que també som persones i sentim, que de vegades també arribem a l’escola amb ganes de plorar i que també necessitem una porta a on anar a picar i dir: “Escolta’m un moment”.
