Opinió

Educació, coeducació i gènere

Jo soc de la vella escola del feminisme (qüestió d’edat!), de les que en els anys 80 i 90 vam introduir la “Qüestió de Gènere” i la igualtat entre nois i noies en els centres educatius. Es tractava, bàsicament, de conscienciar nois i noies que una cosa era el sexe biològic, que es mostrava en mascles i femelles, o sigui, en nens i nenes o nois i noies, i que una altra cosa era tot allò que la societat havia adjudicat a cada un dels sexes, o sigui els rols que ens havien dit que havien de marcar els nostres gustos, la nostra manera de vestir, de pensar, d’actuar, d’estimar, etc. I, sobretot, com el patriarcat havia establert una jerarquia en la qual tot allò adjudicat al sexe masculí era més valorat que tot allò que havia adjudicat al sexe femení, deixant a les nenes, joves i dones adultes en una posició subordinada i, massa sovint, maltractada.

El que volíem era abolir aquests rols adjudicats a cada sexe i oferir la possibilitat de transgredir-los. Així, es tractava que no solament els nens juguessin a pilota, sinó que també ho podien fer les nenes, que no solament les nenes havien de ser netes i dolces, sinó que també ho havien de ser els nenes, que tothom es podia vestir com volgués, aspirar a qualsevol professió i estimar a una persona del seu sexe o de l’altre.

Volíem educar perquè les relacions sexuals i/o amoroses passessin per una posició d’igualtat entre les dues parts, per considerar que el plaer sexual femení era tan important com el masculí i que la tendresa adjudicada a les noies havia també de formar part del comportament dels nois. Volíem exterminar l’assetjament sexual i la violència cap a les noies. Volíem que quedés clar que la cura dels fills i filles era cosa de dos, igual com ho eren les tasques domèstiques. Volíem que les noies poguessin aspirar a ser enginyeres, mecàniques, polítiques, informàtiques… i els nois poguessin dedicar-se a l’educació infantil, la cura de la gent gran, o qualsevol altra professió normalment adjudicada a les dones.

I, sobretot, que tothom podia estimar i/o tenir sexe amb qui volgués, que hi havia nois que s’enamoraven de nois, i noies que s’enamoraven de noies, però que el més important era que les relacions sexuals fossin sempre desitjades i consentides per les dues parts.

Vàrem introduir figures femenines en els llibres de text, per tal que les nenes tinguessin referents de tot tipus: dones Premi Nobel, científiques, pintores, guerrilleres, polítiques, filòsofes, etc.

Com que veníem d’unes generacions molt masclistes i molt discriminatòries per a les dones, tot això era força nou, sobretot pels nois, i molt gratificant per a les noies, que ben aviat van entendre el missatge.

No ens en vam acabar de sortir. La prova és que avui encara arrosseguem violacions i assassinats de dones, pel sol fet de ser-ho, que la gran part de treball domèstic i de cura el continuen fent les dones majoritàriament, i que hi continuen havent desigualtats salarials i professions en les quals la majoria són dones i altres que la majoria són homes. Però és evident que vàrem avançar molt i que avui una majoria de nois i noies ja tenen assumit que són iguals en drets i en possibilitats, tant laborals com intel·lectuals, artístiques, sexuals  i socials.

Recordo tot això perquè ara, amb aquesta Llei Trans, apareix una novetat que posa en qüestió algunes d’aquestes coses i proposa una educació basada en una “autodeterminació de gènere” que, al meu entendre, pot ser una regressió i un perill pels nostres infants i joves.

Ara sembla que si a un nen li agraden “coses de nenes”, no hem d’insistir en què “no passa res” i té tot el dret com a nen a pintar-se les ungles, portar els cabells llarg o jugar a nines, sinó que hem d’oferir-li la possibilitat de “canviar de sexe o de canviar de gènere”, que vol dir canviar-se el nom i convertir-se en una persona del sexe contrari. I que, si vol, pot prendre fàrmacs per impedir que les característiques físiques del seu sexe creixin normalment. I el mateix si a una nena li agraden els jocs dels nois, no li agraden les faldilles i li agradaria ser com els nois.

Sembla que hi ha cursets on s’informa l’alumnat que “hi ha nenes amb vulva i nenes amb penis, i nens amb penis i nens amb vulva”, una qüestió molt complicada per entendre, perquè ¿si no és el penis i la vulva (i tot el que implica la fisiologia i la química masculina i femenina)  les que determinen què és un home i què és una dona, llavors què és? ¿El sentiment? Què vol dir que una se sent home o se sent dona? I finalment, trobem que el que marca ser o sentir-se una cosa o l’altra té molt a veure amb tots els estereotips que havíem intentat abolir.

Ja sé que existeix la “disfòria de gènere” i que hi ha persones que hi pateixen molt i que, per això, està permès i regulat el canvi de sexe a partir d’hormones, cirurgies i altres formes. I és clar que han de tenir tots els drets que tenen les altres persones. Però això no vol dir que un canvi de sexe (o de gènere) sigui una qüestió fàcil ni sempre exitosa. Físicament comporta alteracions que poden ser importants (penis petit, menopausa avançada, etc.) i també alteracions psicològiques i socials. Per tant, està molt bé que aquelles persones per a les quals aquests canvis són molt importants els puguin fer, però hauria de ser en una edat adulta i amb la maduresa suficient per saber tot el que implica.

En canvi, la nova llei afavoreix i permet que tot això es faci en unes edats molt primerenques. En concret la llei diu: “Per a sol·licitar la rectificació de l’esment registral del sexe, les persones majors de 16 anys estaran plenament legitimades per sol·licitar per si mateixes la rectificació. Pel que fa a les persones d’entre 12 i 16 anys, podran efectuar la sol·licitud a través dels seus representants legals o per si mateixes amb el seu consentiment”. En concret, es regula el dret de l’alumnat menor d’edat dels centres educatius a exterioritzar la seva identitat de gènere i a utilitzar lliurement el nom que hagin triat. I jo em pregunto, el canvi de nom a aquestes edats facilita les coses o les empitjora?

Però no només es tracta de canviar-se el nom, sinó que permet la medicalització a menors: “El tractament hormonal en el cas de les persones menors d’edat comprendrà el tractament per al bloqueig hormonal a l’inici de la pubertat, per evitar el desenvolupament de caràcters sexuals secundaris no desitjats; i el tractament hormonal creuat per afavorir que el seu desenvolupament corporal es correspongui amb el de les persones de la seva edat, a fi de propiciar el desenvolupament de caràcters sexuals secundaris desitjats”.

I afegeix sancions a pares/mares o docents que hi posin alguna objecció: “Es considerarà perjudicial per al desenvolupament social de la persona menor la negativa a respectar la seva identitat de gènere per part del seu entorn familiar”. “L’alumnat menor d’edat dels centres educatius té dret a exterioritzar la seva identitat de gènere, havent-se de respectar la seva imatge física, l’elecció de la seva indumentària i l’accés i ús de les instal·lacions del centre educatiu conforme a la seva identitat de gènere”. “L’exercici d’aquests drets en cap cas podrà estar condicionat a la prèvia exhibició d’informe mèdic o psicològic, així com tampoc a l’autorització prèvia de les persones que ostentin la pàtria potestat o siguin els seus representants legals”.

I, finalment, “s’elimina el requisit de diagnòstic de disfòria de gènere, sent suficient la lliure declaració de la persona interessada”.

Justament, per a mi aquest és el problema. Que una qüestió que és molt complicada i difícil es banalitzi i es faciliti que menors (infants i joves) puguin decidir el canvi de sexe (o de gènere) sense esperar a madurar i a descartar que el problema és un altre. Sobretot en l’adolescència, hi ha moltes noies i nois que no estan còmodes amb el seu cos, o moltes altres que no ho estan amb el seu rol adjudicat. Però, des de l’educació, la pregunta és: ¿què és millor, ajudar a acceptar el seu cos i a desfer els rols o estereotips, o dir-li a aquest noi o noia (nen o nena) que “ha nascut en un cos equivocat” i que si se “sent” de l’altre sexe, això es pot canviar fàcilment?

Sobretot en l’adolescència, hi ha moltes noies i nois que no estan còmodes amb el seu cos; ¿però què és millor, ajudar a acceptar-lo i a desfer rols o dir-li a l’alumne que “ha nascut en un cos equivocat” i que si se ‘sent’ de l’altre sexe es pot canviar fàcilment?

Molts nens i nenes i molt més adolescents passen per etapes complicades i és important acompanyar-los des de la comprensió, però també des del principi de realitat. De fet, que no t’agradi el teu cos moltes vegades no té res a veure amb el tema, sinó en models que la societat posa com a referents i a les inseguretats pròpies de l’edat. Unes es troben massa grasses, altres massa primes, unes voldrien uns pits més grans, altres més petits, uns pensen que tenen el penis massa petit o massa gran, son massa baixos o massa calbs, uns són massa negres i altres massa blancs… però l’educació passa justament per ajudar a acceptar aquelles realitats que són innates i que ningú pot triar ni canviar.

Jo crec que no fem cap favor al nostre alumnat si seguim amb el discurs que la Llei Trans està transmetent. Ja hi ha altres veus que ho estan alertant, no solament des del feminisme, sinó també des de la medicina, la psiquiatria i la pediatria. És més, països com Finlàndia, Suècia, Austràlia o Regne Unit, que ja fa temps que porten implementant mesures com les que contempla la Llei Trans, estan fent marxa enrere. Suècia,  país pioner en lleis trans, ha reculat i ha posat fi a la prescripció de blocadors puberals en menors de 18 anys i estableix «imprescindible» l’avaluació psiquiàtrica sense que sigui considerada teràpia de conversió.

D’altra banda, la Unitat d’Identitat de Gènere de Madrid ha alertat de l’increment de sol·licituds d’atenció del 500% entre 2017 i 2019, la majoria d’elles de noies molt joves. En altres països, com Regne Unit, aquest increment ha estat del 4.000% entre 2009 i 2018. Un augment que es produeix a nivell mundial. D’altra banda, segons diuen diversos estudis internacionals, la disfòria de gènere se supera entre un 75-90% dels casos un cop passada l’adolescència.

Per tot plegat, crec que cal que des de l’educació es pugui reflexionar amb calma sobre tot plegat i assegurar-nos que per intentar alleugerir un malestar momentani no estem condemnant a un malestar a llarg termini, més greu i més irreversible.

És una pena que el debat sobre aquesta llei estigui més ple de radicalitat a favor i en contra,  sense reflexions més calmades i amb aportacions de tots els professionals. La discussió s’ha enconat i moltes vegades ha acabat amb insults i falses acusacions.

És una tema delicat i les i els docents, així com les persones dedicades a l’educació, hem de poder expressar els nostres dubtes i no sentir-nos obligats a actuar per por a ser considerades reaccionàries o “transfòbiques”. Caldria que aquestes reflexions es portessin a terme en els centres educatius i cal també que es puguin modificar aquells aspectes que poden ser lesius per als nostres infants i joves.