Anàlisi

Reinterpretant la mitologia clàssica

Quan a finals de gener de 2009 es va anunciar a la 36a edició del Festival International de la Banda Dessinée d’Angoulême, el certamen del sector del còmic més important a nivell europeu i dels més destacats a nivell internacional, que el jurat havia atorgat el Gran Premi al dibuixant Blutch, la rebuda de la notícia es va acollir de manera molt positiva per la crítica i pels aficionats, malgrat els 41 anys que tenia en aquell moment. Tenint en compte que el Gran Premi es concedeix a un autor en reconeixement al conjunt de la seva obra, l’aclamació del veredicte va ser un indicatiu indiscutible de la qualitat de la seva producció, i una empenta significativa a la seva feina, que continua fins a l’actualitat, sempre innovant i experimentant a cada projecte.

L’octubre del 2023, l’Editorial Finestres publica per primera vegada en català la que es considera una de les millors obres de l’autor, poc més de cinc lustres després de la publicació original en capítols a la revista de còmics À suivre (1978-1997), d’Éditions Casterman (després de ser rebutjat per altres revistes pels dubtes que plantejava la proposta arriscada de l’autor) i, finalment, publicada un any després en un únic volum autoconclusiu i complet (en una altra editorial més petita llavors, Éditions Cornélius, degut a les queixes per la seva complexitat i escenes explícites, un canvi d’editor que seria transcendental, convertint-se en un punt d’inflexió en la seva carrera). Aquesta novel·la gràfica és la que ara torna novament a les llibreries, Pèplum (1997), amb traducció de Pau Gros, que ja comptava amb una edició en castellà publicada per Ponent Mon l’any 2008, en aquest cas amb traducció d’Elia Maqueda, ja gairebé impossible de trobar, descatalogada des de fa anys. La nova edició compta amb la retolació de Gabriel Regueiro, que utilitza una tipografia que flueix per les pàgines d’acord amb el dibuix i amb l’època en què esdevenen els fets, situada cronològicament a les albors de l’imperi romà.

Blutch, nom artístic de Christian Hincker (Estrasburg, França, 1967), es caracteritza pel seu estil clarobscur, una tècnica que consisteix en l’ús de contrastos forts entre volums, que arriba a la seva màxima esplendor en el blanc i negre i en el predomini de la taca de tinta, que resulta supèrbia, amb un traç de textura aspra i austera. Curiosament, el seu sobrenom és un homenatge a un personatge de la mítica saga de còmics Casacas azules (Les Tuniques bleues, 1968-actualidad), un títol destacat de la línia clara belga, als antípodes de l’estil de Blutch.

A Pèplum utilitza una composició succinta de la pàgina, amb un màxim de sis vinyetes en tres files, amb dobles i triples vinyetes horitzontals i verticals de vegades, a les quals cal incloure enquadraments a pàgina completa com a retrat de l’escena. Algunes il·lustracions evoquen al pintor Francisco de Goya (1746-1828) i al dibuixant de còmics Alberto Breccia (1910-1993), en particular les més esquinçadores i minimalistes, malgrat que també el mateix autor reconeix influències cinematogràfiques. El disseny artístic de la novel·la gràfica farà recordar al lector, potser, la pel·lícula El séptimo sello (Det sjunde inseglet, 1957), dirigida per Ingmar Bergman (1918-2007).

L’admiració pel cinema de Blutch és evident, i ho va posar de manifest en el seu assaig gràfic Pour en finir avec le cinéma ([Per acabar amb el cinema], 2011), en què analitzava l’essència del cinema i l’efecte que produeix a l’espectador. A les entrevistes reconeix que, per concebre Pèplum, el van influir dos cineastes que també van adaptar obres clàssiques. D’una banda, el director Pier Paolo Pasolini (1922-1975) i, especialment, les seves pel·lícules Medea (1969), El Decamerón (Il Decameron, 1971), Los cuentos de Canterbury (I racconti di Canterbury, 1972) i Las mil y una noches (Il fiore delle mille e una notte, 1974). D’altra banda, per motius obvis com veurem més endavant, el director Federico Fellini (1920-1993), en concret, la pel·lícula Fellini Satyricon (1969).

La paraula pèplum, del llatí peplo d’origen grec, es defineix avui dia, literalment, com a «pel·lícula ambientada en l’Antiguitat clàssica», i va ser encunyada en una època caracteritzada per l’efervescència de les produccions cinematogràfiques italianes d’espasa i sandàlia que van proliferar a la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Que aquesta paraula sigui el títol de la novel·la gràfica, escollit per Blutch, és tota una declaració de la intencionalitat de l’autor. L’obra comença quan un grup de bandolers descobreixen en una cova el cos congelat d’una dona bellíssima, presonera en un bloc de gel, els trets de la qual s’assemblen a l’estàtua cretenca coneguda com a Dama d’Auxerre o Kore d’Auxerre, datada del segle VII aC., que es troba actualment al Museu del Louvre, que va servir d’inspiració a l’autor.

En primera instància, planegen descongelar-la (els seus trets expressius suggereixen que encara és viva), per poder vendre-la al mercat com a esclava. Després de vagar pels confins del territori romà durant un any, no ha canviat aparentment l’estat del preuat carregament, a causa de les baixes temperatures. I és justament per les inclemències del clima i del terreny el què els elimina pràcticament un a un (i alguna topada entre ells), deixant un únic supervivent. Creient-se aquest enamorat de la dona, decideix viatjar de tornada a Roma protegint el pesat embalum embolicat en una lona i vivint nombroses circumstàncies adverses durant el trajecte.

Aquesta obsessió per la bellesa i la perfecció del cos inert, perfectament conservat, evoca el mite de Pigmalió, mite que apareix per primera vegada a Les metamorfosis (Metamorphoseis, segle I) del poeta romà Ovidi (43 a.C.-17 d.C.), inspirat en la mitologia grega i fenícia. Frustrat per la infructuosa recerca de la dona perfecta, Pigmalió, rei de Xipre, es dedica a esculpir en marbre estàtues de belles dones. Enamorat d’una de les seves creacions inertes, demana a Afrodita que la converteixi en humana, i accedeix. Posteriorment, es va assignar el nom de l’estàtua a la de la nimfa del mar, Galatea.

A partir d’aquell instant, amb un únic supervivent del grup inicial, per dibuixar tot allò que li passa, Blutch s’inspira en el llibre clàssic El Satiricó (Satyricon, 60), escrit en llatí a principis de la segona meitat del segle I, l’autoria del qual s’adjudica a Petronius Niger, conegut com l’àrbitre de l’elegància (arbiter elegantiae), per la seva fama d’organitzador de festejos i espectacles de gran luxe. Va ser una persona influent en la cort de l’Emperador Neró, que va manar matar-lo abans que ell mateix acabés amb la seva vida tallant-se les venes, no sense abans enviar-li un escrit crític, exposant els seus depravats costums i desacreditant les decisions de l’emperador.

L’obra ha arribat als nostres dies molt fragmentada i amb nombroses llacunes. El mèrit més gran de l’obra rau en que cadascun dels personatges parla segons la seva posició social, és a dir, el llatí dels personatges aristocràtics contrasta amb el dels esclaus. La part més ben conservada és el Sopar Trimalchionis, en què es narra el banquet que ofereix un pintoresc nou ric en una galeria de personatges. La història se centra en les aventures de dos llibertins: Encolpio i Ascilto, així com del jove amant del primer, l’efebo Gitón, i inclou relats homosexuals explícits. Encolpio ha estat castigat pel déu Príapo fent-lo víctima d’impotència sexual, mentre que el seu amic i rival, Ascilto, ambiciona l’amor de Gitón. Les tribulacions dels protagonistes inclouran un naufragi o la cerca d’un tractament que guareixi la impotència perenne manifesta.

L’èxit de la novel·la gràfica publicada l’any 1997 va ser enorme. Considerada una obra mestra, s’han realitzat dues obres posteriors que recopilen material addicional, dibuixos preparatoris, treballs de tinta xinesa, investigacions de portades originals, així com articles i entrevistes amb l’autor analitzant i reflexionant sobre l’obra original i la seva adaptació. En concret, ens referim a Notes pour Péplum ([Notas para Péplum], 1998) i, més recentment, Pétrone – Blutch. Une rencontré ([Pétrone – Blutch. Un reencuentro], 2019), totes dues amb guió i dibuixos de Blutch. En aquesta última, a l’entrevista amb l’editor Jean-Louis Gauthey, reconeix que amb Pèplum pretenia fer una seqüela de Satyricon, canviant els protagonistes i reinterpretant el text original, que, en realitat, segueix apareixent en diversos diàlegs del còmic, a més d’intentar completar les parts desaparegudes i incompletes, tal com va intentar Fellini en el seu moment.

Un dels canvis rellevants és que Blutch situa la història en una època diferent de l’original, i que fuig del tòpic de situar-la a l’època de la decadència de l’imperi romà, de fet volia tot el contrari. En concret, la trasllada al Segon Triumvirat, un pacte de govern romà que suposava el repartiment del territori, creat després del buit de poder provocat per l’assassinat de Juli Cèsar, escena, per cert, que és recreada a la novel·la gràfica, en un homenatge al clàssic Julio César (Julius Caesar, 1953), la pel·lícula dirigida per Joseph L. Mankiewicz (1909-1993), que alhora s’inspirava en el text clàssic de William Shakespeare (1564-1616), escrit el 1599.

La mà virtuosa de Blutch dibuixa amb empenta al·legòrica i afany poètic l’anhel èpic del protagonista per un amor impossible (i fals) en un entorn hostil, que s’exhibeix una vegada i una altra en la seva particular odissea, com a mirall del poder que s’està desagregant per l’ambició, la traïció i la corrupció dels seus líders. I sí, també per la seva luxúria i extrema violència, tot això i més ho podran trobar a la primera edició en català d’un clàssic modern com és el Pèplum de Blutch.