Les diferències en les habilitats adquirides durant l’etapa educativa només són un dels molts determinants de la distribució de la renda en una societat, juntament amb les capacitats cognitives i no cognitives inherents de les que es disposi, els entorns familiars i factors institucionals propis de cada territori, com són el poder sindical o la fiscalitat de les rendes altes. Però no per això les habilitats adquirides són menys rellevants.
El ràpid progrés tecnològic i la globalització han acabat amb certs tipus de feina i n’han creat d’altres en una gran varietat de nous àmbits. La velocitat d’aquest fenomen ha estat superior que en èpoques passades, i aquest dinamisme fa que també canviï més ràpidament el preu que tenen les habilitats que tenim i aprenem. Mentre que l’escassetat de certes habilitats apreciades pel mercat laboral tendirà a que aquestes siguin remunerades amb salaris alts, l’abundància de treballadors farà que en ser més substituïbles se’ls pugui pagar relativament menys o bé vegin com els seus salaris s’estanquen, com passa en feines que perden valor degut al progrés tecnològic.
Això dona lloc a una mena de cursa entre educació i progrés tecnològic que es podria definir com la diferència entre les velocitats de canvi de la demanda de treballadors qualificats per part del mercat laboral (amb el progrés tecnològic com a determinant principal de les habilitats requerides) i de l’oferta de treballadors qualificats, la formació dels quals recau en el sistema educatiu, que sempre va a remolc. L’estudi d’aquest fenomen ha estat recurrent entre economistes, des del pioner Jan Tinbergen a la dècada dels 70 fins a la darrera Nobel Claudia Goldin.
Relacionat amb el que s’aprèn i el que no, apareix el concepte de la prima salarial educativa, que no és més que la proporció d’ingressos addicionals que implica haver assolit un nivell d’estudis superiors o, dit d’una altra manera, el retorn privat que té estudiar si ho entenem com una inversió a llarg termini. Aquesta ha anat variant al llarg de la història i és rellevant per entendre les dinàmiques de la cursa i les desigualtats de renda que genera.
Segons l’OCDE, els ingressos dels graduats superiors eren un 55% més elevats que els que obtenien aquells treballadors amb un nivell d’estudis post-obligatoris no terciaris, una prima similar a la mitjana dels països de l’organització (56%). Estudiar més sempre val la pena, però a Espanya la prima salarial dels estudis superiors ha disminuït durant els darrers temps. Això no necessàriament és dolent, doncs implica que la població cada cop està més educada, tot i que el 2021 Espanya encara era el quart país de la UE amb més proporció de població de 25 a 64 anys amb l’educació bàsica obligatòria com a màxim nivell d’estudis assolit. La disminució de la prima salarial s’ha atribuït al ràpid increment en l’oferta de graduats universitaris (el nombre de graduats i graduades universitàries es va duplicar i triplicar, respectivament, en el període 1988-2008), a la importància de models productius de baixa qualitat en termes de productivitat i, potser combinant ambdues causes anteriors, al mal emparellament entre graduats universitaris i la demanda.
Malauradament, la sobrequalificació és un problema que s’arrossega des de fa temps. Segons FEDEA, a Espanya el 35,9% dels graduats universitaris que treballen ho fan en una feina per la qual no es requereix una titulació superior. És la xifra més alta de la Unió Europea, que té una mitjana del 22,2%, i s’ha mantingut estable durant les darreres tres dècades. Similarment, l’encaix ocupacional dels titulats universitaris, entès com que acabin treballant en feines de les categories 1 i 2 de la Classificació Nacional d’Ocupacions, també s’ha mantingut entre el 57% i el 60%, 62,4% a Catalunya l’any 2022.
Aquest encaix varia substancialment segons la branca de coneixement. Si en sectors com la gestió forestal, negocis i administració, humanitats i ciències socials entre una quarta part i la meitat d’ocupats ho estan en feines de CNO 1-2, els treballadors formats en sectors industrials, matemàtiques, estadística i sobretot salut tenen encaixos superiors al 70%. Si ens centrem en els salaris trobem una història similar, i la probabilitat d’aconseguir una feina remunerada amb menys de 1500€ mensuals al cap de cinc anys d’acabar els estudis és superior al 50% en la majoria d’àmbits. A més, una altra distorsió que pot generar la sobrequalificació segons FEDEA és l’efecte “crowding-out”, el desplaçament de treballadors amb educació intermèdia cap a ocupacions que només requereixen formació elemental.
Tres solucions són molt clares, compartides tant per l’OCDE com per alguns dels estudis referenciats. En primer lloc, cal oferir i difondre informació realista sobre les sortides laborals de les diferents branques del coneixement i tipus d’estudis. Si bé és clau tenir en compte l’interès o vocació a l’hora de triar un camí professional, és rellevant poder disposar d’una idea de les portes que obrirà cada un d’ells i de les remuneracions del sector. Si bé les bones perspectives laborals de les enginyeries són àmpliament conegudes, entre els cursos 2016/17 i 2020/21 s’ha reduït la proporció d’estudiants que cursen estudis en aquesta branca del coneixement, passant del 15% al 10,9%. Cal disposar d’aquestes dades per evitar el màrqueting habitual de les universitats basat en mostrar en el percentatge de graduats que treballen, doncs amaga mals emparellaments.
L’oferta de formació professional s’està adaptant als canvis en el mercat laboral, si bé moltes posicions sense cobrir requereixen aquests estudis, especialment en àmbits menys populars. Però a les universitats això no és tan senzill, doncs el procés d’acreditació dels estudis és més feixuc. En aquest sentit, caldria revisar el model de finançament de les universitats per desincentivar augments injustificats de l’oferta formativa, encara que sigui costós políticament, per alinear millor el contingut dels graus amb les competències que es necessiten a l’àmbit laboral, garantint actualitzacions més freqüents dels plans d’estudi.
A part, també caldria centrar-se en aquells adults que ja han completat la seva etapa formativa, ja que un cop s’han especialitzat en un tipus de feina és molt més costós reciclar-se. Això pot passar tant per la menor capacitat d’aprenentatge a mesura que ens anem fent grans com per la disminució del benefici que es recull dedicant-se a una nova feina aprofitant les habilitats apreses, doncs queden menys anys en actiu respecte a una persona més jove. Per aquest motiu encara cal fer molt més accessibles les eines que facilitin l’aprenentatge de noves habilitats. Iniciatives com el Cibernàrium en el cas d’habilitats tecnològiques i de programació, i similars repartides pel territori, són clau per democratitzar l’accés a feines altament qualificades.
La banda de la demanda de treball també hi té la seva part de responsabilitat, doncs formar treballadors qualificats és poc útil si no hi ha una estructura productiva d’alt valor afegit al darrere. Cal començar a superar la idea que els diners fàcils de l’actual model turístic siguin un dels pals de paller de la nostra economia, doncs està començant a mostrar símptomes d’esgotament. Les activitats econòmiques d’alt valor afegit requereixen més coneixements, però són preferibles a llarg termini.
La transformació productiva no s’assoleix només desitjant-la. Calen infraestructures de qualitat i sobretot disposar d’una política industrial activa i ambiciosa que dialogui amb els actors implicats, identifiqui sectors amb potencial a partir dels actuals i creï els ecosistemes adequats, també incloent les institucions educatives, per fer possible la generació de llocs de treball estables, ben remunerats i més ben repartits pel territori. A més, també correspon a les Administracions anticipar cap on es dirigeix el mercat laboral a llarg termini, identificar-ne quina part de la ciutadania en resultarà potencialment guanyadora i perdedora i guiar les polítiques educatives, laborals i fins i tot socials en conseqüència per tal de no deixar ningú enrere.
