Durant els passats 22, 23 i 24 de gener, a la ciutat de Canoas, al costat de Porto Alegre i al sud del Brasil, gairebé quatre mil persones de diferents llocs del món ens reuníem per discutir sobre el sentit de la pedagogia per a la transformació social. Responíem a la crida del Fòrum Mundial de l’Educació que, des de l’any 2001, se celebra com una activitat conjunta al Fòrum Social Mundial.
Des de l’Estat Espanyol va acudir-hi una nodrida representació, provinent d’organitzacions sindicals, Moviments de Renovació Pedagògica, ONG i universitats. El Fòrum va tenir ocasió d’escoltar el nostre relat de les resistències a les polítiques educatives neoliberals, i es va aprovar en plenari una declaració de suport i solidaritat amb les vagues de l’ensenyament a les Illes Balears.
Els temes de treball, organitzats en diferents taules de debat als matins i seminaris vespertins, giraven al voltant de la relació entre pedagogies, territoris i resistències. En cada sessió de debat tres persones actuaven com a ponents i dues coordinaven i relataven la discussió. El nucli central del debat es va situar obre l’anàlisi i les alternatives de les diferents polítiques públiques d’educació en les regions metropolitanes i les seves perifèries, desenvolupant la tesi que la ciutat, com a escenari d’experiències de subjectivació i resistència, ha de tenir una especial rellevància en nostres estudis i debats. Els temes de les sis taules de debat van ser: 1. Pedagogies, territoris i resistències. 2. Gestió democràtica i educació com a dret humà. 3. Educaciónambiental sostenible. 4. Educació, dret humans i cultura de la pau. 5. L’educació en el paradigma emergent. 6. Educació, diversitat i inclusió.
La celebració de Fòrum al Brasil ens ha permès conèixer des de dins una altra forma de fer política pública, i un exemplar manera d’implicació dels dirigents polítics de l’actual partit en el Govern, el Partit dels Treballadors (PT), en la filosofia de la convocatòria . La ministra de Drets Humans, Mª Victòria do Rosario, assenyalava en l’acte i obertura que “la democràcia es reforça quan l’educació forma part de les polítiques de transformació social”. En un altre debat, la ministra de Desenvolupament denunciava “la naturalització dels mercats com una nova forma d’explotació i colonització de la vida”.
I Tarso Genro, actual governador de l’Estat de Rio Gran do Sul i entranyable dirigent polític, mantenia un viu i acalorat debat amb els joves que van protagonitzar els disturbis i reivindicacions de les anomenades jornades de juny, iniciades com a protesta per la pujada del transport públic. Tarso va signar un acord per a la gratuïtat del transport públic per al joves estudiants, i ara els demanava col·laboració per enfortir l’Estat, amb més participació i cultura popular democràtica, enfront del domini del capital financer.
Un espai, en fi, enfrontat a les idees neoliberals de l’educació com mercaderia regulada pel mercats, en què es reivindica un poder popular mediàtic que li doni visibilitat, en el que es socialitzen experiències que un altre món està sent possible ja, i en el que convida els educadors de tot el món a sentir-se “poetes d’esperança”, per dir-ho amb les paraules d’una participant.
Una educació desalienadora
Hi ha una mirada anticapitalista sobre el món, i per tant també sobre l’escola i l’educació. És una mirada que ve a recordar-nos als educadors i les educadores, i també a altres protagonistes de les polítiques públiques d’educació, que si una educació no és desalienadora ¿per a què ens serveix? Aquesta mirada, plural i diversa, s’ha trobat en els poliesportius i aules de la ciutat de Canoas (Brasil), per compartir i socialitzar experiències en què s’intenta assajar un altre món possible, i una altra educació alliberadora. Responia a la 7a convocatòria del Fòrum Mundial d’Educació, vinculat al Fòrum Social Mundial. Un espai i un temps, per cert, en el qual he pogut constatar la possibilitat que una estudiant i una ministra es trobin, des de posicions potser enfrontades, per discutir les seves divergències.
Jo crec en el poder popular. Crec en un poder dels que saben i tenen consciència crítica del que passa al món, i per tant, s’organitzen per fer possible una transformació social dialogada. Però també crec que aquest poder requereix, necessita, una pedagogia crítica des de la qual construir les claus conceptuals i procedimentals amb què accedir a aquesta consciència. Per això em sembla que aprofundir en totes les experiències metodològiques que ens brinda l’educació popular és una tasca prioritària. Visqui, llavors, per molts anys, la possibilitat que ofereix el Fòrum Mundial d’Educació, un espai d’articulació d’iniciatives socials i pedagògiques nodrides de la millor educació popular.
