Aquest és un article publicat a Hojaderouter.com
La Nadia té 14 anys. Els qui la coneixen asseguren que era una noia oberta i sociable fins que el gener passat va començar a mostrar-se contínuament enfadada i irascible. En només dos mesos havia perdut 14 quilos. “El seu caràcter va canviar notablement, cada vegada volia menys quantitat de menjar… Vaig començar a preguntar a les seves amigues i em van confirmar que donava el seu esmorzar a l’institut a una altra nena, o bé el tirava, fins que va arribar un dia en què vaig trobar un vòmit al bany “, relata Lidia Amella, la seva mare. “En una ocasió en què estava provant-se roba per a una funció de l’institut, plorava asseguda a terra i davant del mirall exclamant que no li agradava el que veia“.
Va ser en aquell moment quan aquesta mare va decidir intervenir en l’assumpte. Va portar la seva filla a un centre mèdic on va començar un tractament. Aviat va ser ingressada. Després de 50 dies en una unitat de trastorns alimentaris, la Nadia ha rebut l’alta hospitalària, encara que segueix acudint al psicòleg cada setmana i està esperant que hi hagi places en un hospital de dia. “Abans d’ingressar-hi jo parlava amb ella i volia comprendre per què havia arribat fins aquell punt, i després de diverses preguntes em va dir que havia buscat a internet ‘com vomitar fàcilment‘. Quan vaig entrar i vaig llegir les quatre primeres línies em vaig espantar com mai, em vaig escandalitzar, vaig plorar. Tota jo tremolava d’horror només pensant en fins a on havia llegit la meva filla“.
Les pàgines en què la Nadia trobava ‘trucs‘ per perdre quilos són les anomenades ‘Pro–Ana’ (proanorèxia) i ‘Pro–Mía’ (probulimia). De fet, la Xarxa està plena d’aquest tipus de publicacions. Indignada, Amella va decidir obrir una petició a Change.org (que compta ja amb prop de 4.000 signatures) demanant al ministeri de Justícia i Sanitat que les reguli. La demanda d’aquesta mare no és nova, diversos organismes porten temps demanant al Govern que prengui mesures.
“Nosaltres portem anys treballant en el tema i demanant una regulació”, assegura Guillermo Cánovas, president de l’associació Protégeles. “Amb la llei a la mà no podem tancar aquestes pàgines, però hem aconseguit, gràcies a la col·laboració dels servidors on estan allotjades, que unes 500 hagin estat eliminades“.
Dietes, consells, autoagressions…
“Perquè el menjar és com l’art, existeix només per mirar-lo”. “Si alguna cosa et ve de gust i no t’hi pots resistir, mastega-ho i després escupe-ho”. “Menja gel si sents molta gana“. “Si vols menjar, agafa fotos de gent que admires per estar prima i mira’t al mirall. Compara’t, busca set errors en el teu cos“.
Afirmacions d’aquest calibre es poden trobar en aquestes webs, on les blocaires ofereixen assessorament per aprimar-se i arribar a ser ‘princeses’ (així es denominen entre elles quan aconsegueixen el seu objectiu de perdre quilos). Les pàgines compten a més amb una infinitat de símbols, eslògans i iconografies sorgits al voltant d’aquest món. Així, és comú trobar-hi llaços blancs virtuals o missatges que animen a portar polseres vermelles (Pro–Ana) i morades o negres (Pro–Mía) per reconèixer-se les unes a les altres en qualsevol lloc. Totes elles són il·lustrades més amb fotos ‘thinspiration’ (de l’anglès, inspiració de primesa), que promouen un ideal de bellesa d’aspecte fràgil, amb dones escanyolides, vestits vaporosos, papallones, corones de flors…
“Hi ha una jerarquia molt forta en aquestes pàgines. Al capdamunt hi ha les ‘Anas’ [anorèxiques] restrictives i en el més baix les ‘Mías’, les bulímiques. Les que estan a dalt denominen a les de sota amb termes despectius com ‘truges’, i aquestes accepten aquest tracte perquè el seu objectiu és aconseguir que una ‘Ana’ restrictiva les ajudi a deixar de menjar perquè la que no menja és la reina“, assenyala Cánovas. “Elles consideren que el que fan és un estil de vida que aconsegueix portar-les cap a la perfecció. Les relacions que estableixen són a més extremadament falses, dient-se que s’estimen molt, però rarament s’ajuden entre elles”.
Laura Kohlgrüber (el nom és un pseudònim) és la responsable d’un d’aquests blocs. Té 26 anys i porta des de 2008 recopilant al seu web dietes que prometen, per exemple, aprimar-se quatre quilos en tres dies. Ella mateixa actua com a ‘conillet d’índies’, provant els ‘consells’ que ofereix, i assegura haver passat dels 80 als 50 quilos en el temps que porta amb la pàgina.
En un correu electrònic a HojaDeRouter.com, reconeix que sovint rep comentaris crítics, però assegura no sentir-se afectada perquè “estan fets sense fonament”. “Són persones que no han llegit el blog i ataquen pensant que la meva intenció és induir a l’anorèxia i la bulímia, la qual cosa és 100% falsa”, subratlla.
Per Kohlgrüber, la seva pàgina només està mostrant el seu “estil de vida”. “No pretenem per cap motiu canviar la mentalitat dels altres. Des de casa, els pares estan en l’obligació d’explicar als seus fills el bo i el dolent, la qual cosa servirà de base per a les dolentes o bones decisions que prenguin en la seva vida. No poden donar la culpa als blocs i altres continguts de la Xarxa dels problemes que en realitat es troben en entorns més propers com la llar o l’escola“.
En aquest sentit, Lídia Amella admet que, abans d’arribar a aquests webs, la seva filla “havia d’estar començant a tenir un problema“. No obstant això, opina que aquestes van ajudar-la a “donar l’empenta definitiva“. “La meva filla ha arribat molt més ràpidament i arreladament a l’anorèxia consultant aquestes pàgines“, lamenta.
De fet, els metges van començar a tenir coneixement d’aquest tipus de publicacions en percebre que pacients que es trobaven en fases inicials del trastorn alimentari coneixien “trucs” propis de malaltes cròniques. “D’aquesta manera aconsegueixen accelerar el descens ponderal, tant mitjançant la restricció alimentària com amb l’exercici físic i conductes purgatives“, comenta Eva Lago, responsable d’un estudi al voltant d’aquestes webs elaborat per la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Universitari Son Espases. “En aquestes pàgines es promouen les anomenades ‘carreres de quilos‘, que són campionats per aprimar-se, i d’aquesta manera es motiven unes a les altres per la pèrdua de pes. Així mateix, el fet que les pacients amb anorèxia o bulímia nerviosa consulteu aquestes pàgines ens dóna una idea del grau d’obsessivitat de les mateixes i de la baixa autoconsciència que tenen del trastorn“.
A part de la simbologia, els consells i les dietes, entre els continguts més durs d’aquests ‘sites’ figuren les tècniques autoagressives a les que denominen “Pro–Si” (pro selfinjury) amb les quals “ensenyen” als usuaris a infringir-se diversos graus de dolor amb l’objectiu de “cremar calories” i “reforçar l’autocontrol“. Així mateix, compten amb una secció on s’intercanvien noms de medicaments, diürètics, aprimar-se… Es fomenta més l’ús de cocaïna per disminuir i controlar la gana, així com les amfetamines, el tabac, l’alcohol o l’èxtasi.
Una noia es provoca el vòmit al bany
No obstant això, tot i la duresa d’alguns temes, hi ha investigacions que asseguren que aquestes pàgines poden tenir un costat positiu: ajuden a estudiar el comportament de les usuàries i les fan sentir que formen part d’una comunitat. Aquestes conclusions han estat força controvertides i diversos metges i experts s’hi mostren totalment contraris. “És un problema i no es pot veure com un avantatge ni un aspecte positiu“, afirma contundent Cánovas. “Gràcies a aquestes comunitats es reforça la malaltia. Fins ara es coneixien en un hospital, amb una bata blanca i envoltades de metges. Ara, a internet, estableixen contacte les unes amb les altres al marge de la salut, es reforça la idea que és una opció de vida. Aquest contacte a través d’internet és brutal, de fet el primer que es fa en una teràpia és impedir l’accés a aquestes pàgines “.
De la mateixa opinió és la doctora Lago, que afirma que trobar suport a internet “pot ajudar a mantenir i cronificar més el trastorn, mantenint ocult en moltes ocasions i postergant el seu tractament“.
Segons dades de l’Agència de Qualitat d’Internet (IQUA), el 75% dels usuaris d’aquestes pàgines són menors d’edat i el 80% són noies. A més, segons una enquesta realitzada per Protégeles, publicada al desembre de 2007 i realitzada a menors amb edats compreses entre 8 i 17 anys, el 17% dels menors que usaven internet visitaven pàgines ‘Pro–Ana’ i ‘Pro–Mia’ i el 26,2% de noies i el 15% dels nois accedien a elles per perdre pes.
“El gruix de les que visiten aquestes pàgines són nenes de 14 a 16 anys que estan en un moment de desenvolupament que són especialment vulnerables al que fan i diuen altres persones, sobretot de la seva edat”, reflexiona Cánovas.
Des de l’any 2005, el Defensor del Menor juntament amb els responsables de Protégeles denuncien la seva existència. A Espanya, aquestes pàgines són legals. El seu contingut no vulnera el Codi Penal vigent, el que fa més difícil el seu tancament, que depèn directament de la “bona voluntat” dels portals d’allotjament. Arran de la petició en Change.org, aquest mitjà s’ha posat en contacte amb els ministeris de Justícia i Sanitat per conèixer si hi ha algun pla en marxa per il·legalitzar, però no ha obtingut cap resposta.
Per contra, a França sí que existeix una regulació al voltant de ‘Pro–Ana’ i ‘Pro–Mía’. Des de 2008, els responsables d’aquestes pàgines poden arribar a enfrontar-se a tres anys de presó i una multa de fins a 30.000 euros. Així mateix, a Itàlia s’acaba d’obrir el debat amb la presentació d’un projecte de llei que preveu fins a dos anys de presó i multes d’entre 10.000 i 100.000 euros per a qui instigui a l’anorèxia o la bulímia.
Els experts asseguren que, al nostre país, per cada pàgina que es tanca s’obren cinc noves. “Estem davant d’un fenomen imparable si no es realitza més pressió perquè el nostre Govern reformi l’actual Codi Penal i puguem comptar amb empara legal que permeti actuar judicialment contra els responsables d’aquestes webs”, subratlla Llac.
Per la seva banda, Cánovas lamenta: “No es pot acabar amb aquestes pàgines perquè van buscant servidors diferents. És una guerra diària, però hem de tenir molt clar que és un contingut perjudicial per als menors, que s’ha de il·legalitzar. Igual que l’apologia del racisme o la xenofòbia, la incitació d’aquestes malalties ha d’estar tipificat també perquè puguem actuar “.
——————————–
Les imatges d’aquest article procedeixen, per ordre d’aparició, de Luaxan, Change.org, una captura del web de Pro–Ana, Benjamin Watson i Myriam Sanchez Foseca (i 2)
