“Més poesia, menys demos“. Aquest és el lema d’una escola de programació novaiorquesa molt poc convencional, a mig camí entre una residència artística i un grup de recerca. Allà s’aprèn molt més que codi: s’estudia la relació entre l’idioma dels ordinadors, el disseny, el ‘hardware’ o l’art.
A la Escola de Computació Poètica (SFPC per les sigles en anglès) no hi ha errors, encerts ni qualificacions finals, sinó experimentació creativa, recerca i reflexió. Els professors poden ser alumnes i els estudiants fer de mestres en una comunitat que tracta la tecnologia com un mitjà sense que hagi d’existir una finalitat.
Durant deu setmanes, un reduït grup d’alumnes adquireix coneixements teòrics (estètica, poètica …), de ‘hardware’ i electrònica (Raspberry Pi, Arduino …) i de programació (Phyton, Github o OpenFrameworks). Animació, tècniques 3D, visió per ordinador, visualització de dades o matemàtiques són algunes de les classes i tallers als quals assisteixen aquests estudiants amb ànima creativa.
En la seva primera classe, els alumnes han de desenvolupar un joc per explicar de forma enginyosa la importància del codi binari. Més endavant aprendran a programar l’amigable xerrada entre dos ‘apps’, per exemple, o descobrir els secrets d’artistes com Alisson Parrish, que ha creat un ‘bot’ a qui li agrada combinar imatges de la NASA amb poemes generats per ordinador.
En dos anys, per les aules de la SFPC han passat alumnes de diferents racons del món i de diferents sectors professionals, des artistes fins a enginyers, professors o periodistes. Encara que una certa formació tecnològica i coneixements bàsics de programació són convenients per a estudiar en aquesta escola d’art, cada any seleccionen un alumne completament aliè a la informàtica perquè ofereix “una nova perspectiva i energia”, ens explica l’artista interactiu Taeyoon Choi, un dels fundadors d’aquest centre. Ser curiós, generós i obert són tres requisits més importants que els coneixements per formar part d’aquesta comunitat temporal.
“Cada persona a la classe era especial en algun sentit i vaig aprendre molt de tots ells”, recorda Catarina Lee, una artista portuguesa que ha participat en el curs de primavera de la SFPC. Amb els seus companys va visitar exposicions, assistir a conferències i va treballar en sessions de “cervesa i codi“.
Una escola alternativa i ‘open source’
“Estava interessat en models d’educació alternativa i pedagogia crítica des de feia temps”, recorda Choi, que va conèixer Zachary Lieberman, programador i cocreador de OpenFrameworks -una llibreria en codi obert molt utilitzada en programació creativa- durant una residència al centre d’art i tecnologia Eyebeam de Nova York.
Tots dos, al costat del professor i dissenyador Amit Pitaru i la matemàtica i ‘data scientist’ Jen Lowe, van decidir fundar aquesta escola experimental el 2013. Professionals de diferents àmbits amb l’objectiu de crear un centre tecnològic i artístic alternatiu i amb el ‘codi obert’ com a protagonista. La idea va funcionar: més de cinquanta persones van voler estudiar a la seva escola en el primer curs, encara que només van poder seleccionar-ne quinze.
“No es tractava de fer art amb ordinadors, sinó d’entendre l’ordinador com una forma d’art. No fer servir l’ordinador com a mitjà, sinó com a eina poètica”, ens explica Ishac Betran, alumne del primer curs. Es tracta d’una àrea indefinida d’investigació, els mateixos estudiants van crear el programa lectiu en funció de les seves pròpies inquietuds. “Hi havia molt espai perquè nosaltres decidíssim què volíem que fos l’escola”, ens explica aquest artista barceloní.
L’escola on el codi es fusiona amb la poesia
Seure a l’aula no és el més important. Els alumnes només tenen dues o tres hores de classe al dia, i la resta la dediquen a impulsar els seus propis projectes, a col·laborar entre ells amb ajuda dels professors i ensenyar als altres les seves pròpies experiències. Segons Choi, es fomenta la col·laboració entre persones amb diferents destreses i s’intenta evitar que el programador faci el treball tècnic i el dissenyador l’embelleixi. L’objectiu és que que cada estudiant aprengui sobre el que desconeix.
Al final del curs, els alumnes no reben una titulació oficial, sinó que mostren els seus projectes finals a tot aquell que desitgi contemplar-los en una exposició. “Hi havia moltes expectatives a Nova York per veure què estava passant en aquesta nova escola una mica experimental, per saber quin tipus de gent hi anava”, ens explica Ishac Bertran.
Aquest artista va presentar al costat del seu company John Wolk la instal·lació ‘Talking’, protagonitzada per una parella d’ordinadors que es miren i interactuen per estudiar com pensem i ens comuniquem els humans. Altres estudiants d’aquella primera promoció van mostrar projectes com una tímida càmera d’inseguretat que mira cap a un altre costat quan detecta als humans o un quadre amb cercles de colors aparentment situats a l’atzar però que amaguen una anàlisi minuciosa de l’intercanvi de missatges entre els alumnes.
Una investigació de la dissenyadora italiana Simona de Rosa sobre la combinació de sabors o l’artista Anastasis Germanidis seguint les instruccions d’un programari que analitza tuits i webs en temps real són, al costat de ‘Talking’, alguns dels projectes que més han entusiasmat a Taeyoon Choi en aquest parell d’anys.
La ‘code poetry’ és una de les variants artístiques del segle XXI a què aquesta escola atorga una especial importància, i per això acaba de celebrar un curs d’estiu intensiu per ensenyar com programar poemes, un àmbit amb el qual ja havien experimentat altres alumnes anteriorment.
Catarina Lee va compondre diverses poesies amb codi durant la seva estada a la SFPC, un àmbit que vol seguir explorant. Aquesta artista va transformar dos poemes -‘Mudar-se’ i ‘Instal·lar-se’ de Georges Perec, un dels components del grup d’experimentació literària OuLiPo -al llenguatge de programació Python, i va utilitzar OpenFrameworks per crear imatges que representessin aquests poemes i els transformessin amb diferents paràmetres .
“La idea era crear una espècie de generador de poesia visual que no es convertís en un substitut del text, sinó que més aviat creés noves percepcions i experiències”, diu l’artista. A que mai hauries pensat que l’aparentment casual combinació de símbols blaus, vermells i negres pot ser un poema?
En una escola en la qual els errors estan ben vistos, l’important no és el resultat.”Celebrem el procés més que el projecte final”, ens diu Taeyoon. L’alumna Eve Weinberg va decidir plasmar precisament aquesta idea en la seva obra acadèmica, un joc que explica les deu regles de la SFPC, entre elles la premissa de trencar-les.
Tot i que reconeix que l’escola l’ha ajudat a aprofundir els seus coneixements de C ++, Arduino, electricitat o sistemes connectats, Weinberg destaca que el més important per a ella ha estat aprendre “com crear art, i no productes, usant codi”.
Una comunitat per crear altres comunitats
Aquest centre és un espai per a la teoria, la pràctica i també la reflexió. Ishac Betran encara recorda les enriquidores xerrades de disseny, programació o desenvolupament creatiu que va mantenir amb els seus companys, així com els grups de lectura que organitzaven sobre assumptes com l’impacte de la intel·ligència artificial a la cultura o la influència de la tecnologia en l’estructura social. “L’escola era molt bona en escollir els perfils i fer que això passés naturalment”, explica.
De fet, un dels consells que Taeyoon Choi repeteix als seus alumnes és que creïn la seva pròpia comunitat artística. “El que més m’enorgulleix és quan els estudiants creen la seva pròpia escola, ensenyen en altres escoles o continuen col·laborant amb altres alumnes”, ens revela.
Rachel Uwa, alumna del primer curs, en el qual va desenvolupar un robot que feia abraçades pitjor que els humans, ha seguit la seva lliçó: ha creat la School of Machines, Making & Make-Believe a Berlín, amb cursos de quatre setmanes sobre tecnologia, art o activisme i tallers sobre programació, fabricació digital o visualització de dades.
“Estava en els meus plans crear un programa més llarg abans d’estudiar a SFPC, però tenir l’oportunitat de veure com altres ho feien va ser una experiència enriquidora de la qual aprendre”, ens explica Uwa. De fet, aquest ambient d’aprenentatge conjunt és, segons els alumnes, el millor d’aquesta escola. “És un lloc ideal per a gent que intenta desenvolupar noves idees, aprendre coses noves i sentir-estimulat per persones amb idees afins”, destaca Choi.
SFPC “és l’espai, la comunitat, donar-te deu setmanes per experimentar”, afirma Ishac Bertran, que recomana estudiar allà a tots els amants de la tecnologia que vulguin aprendre sense un objectiu concret, concedir un temps a si mateixos per reflexionar fins i tot sobre allò que, en principi, mai els havia interessat. La curiositat és la clau d’aquesta comunitat d’alumnes i professors que volen ser programadors i poetes al mateix temps.
—————–
Aquest és un article publicat a Hojaderouter.com
Les imatges que apareixen en aquest article són propietat de SFPC, Taeyoon Choi, Li Wei i Catarina Lee
