L’acrònim KiVa està cada dia que passa en boca de més persones. El mètode revolucionari que ha aconseguit neutralitzar l’assetjament escolar a Finlàndia traspassa fronteres i, a casa nostra, molts educadors i famílies es pregunten per què l’Administració no l’incorpora a les aules. Sobretot quan la xacra del bullying torna a ocupar portades després de casos greus com el suïcidi de l’Alan. A què esperem, doncs, per importar aquesta metodologia? “No es tan senzill”, avisa Xavier Melgarejo, expert en el sistema educatiu finlandès. Dies després que el Ministeri d’Educació hagi anunciat un telèfon d’atenció a les víctimes com la seva principal mesura contra l’assetjament escolar, analitzem a fons el funcionament de KiVa amb Melgarejo, Pekka Tukonen –director d’una escola de Järvenpää– i Christina Salmivalli, investigadora de la Universitat de Turku, des d’on s’ha elaborat i impulsat aquest programa que ha eradicat l’assetjament en el 80% dels centres on s’aplica.
El programa KiVa, que es va posar en marxa el 2009, és diferent a la majoria de protocols per prevenir l’assetjament perquè ha sabut posar el focus de l’acció en el lloc adequat: la comunitat. En comptes de castigar l’assetjador i consolar la víctima –una mesura que sovint sol agreujar encara més el bullying–, centra el seu treball en tota la resta d’actors, sobretot els alumnes que presencien l’assetjament, els que riuen, callen o miren cap a una altra banda. “És fonamental entendre que els qui observen, els testimonis, formen part del procés d’assetjament“, apunta Salmivalli. Cap a ells va dirigida la prevenció, però no només: també es reparteixen materials i es treballa amb les famílies, amb els clubs esportius de la ciutat o amb els centres de lleure.
El treball de conscienciació amb els alumnes consisteix en unes 20 sessions impartides als 7, 10 i 13 anys. Al centre que dirigeix Pekka Tukonen han decidit que ocupin les hores de llengua finesa. “Són classes que enfoquem sobretot a enfortir els llaços d’amistat entre els alumnes i fer prevenció”, relata Tukonen. El repte més important, però, és segons Tukonen el moment de neutralitzar els casos d’assetjament. “Intentem que entre tots els alumnes trobin la manera de solucionar-ho, que decideixin els passos a seguir”, exposa aquest director, fins a l’extrem de que les famílies només hi prenen part en acabat. El total protagonisme dels infants en la resolució del conflicte els ha generat més d’una queixa de pares i mares, però la convicció és que l’assetjament s’ataca també responsabilitzant els alumnes.
Les xifres, en aquest sentit, parlen per si soles. Tot i ser un programa voluntari, el 90% dels centres educatius finlandesos l’han incorporat. La seva efectivitat és del 98% en la resolució dels conflictes, ha rebut nombrosos premis i s’ha exportat ja a una quinzena de països.
Una altra de les claus de KiVa, segons Salmivalli, és la seva base científica i la seva supervisió constant. Quan li van fer l’encàrrec de dissenyar el programa, després que el Govern hagués fet i desfet lleis sense cap efecte sobre el bullying, ella, que portava més d’una dècada de recerca a les espatlles, va posar com a condició que s’avalués periòdicament. Tant és així que tots els alumnes de totes les escoles que apliquen KiVa han d’omplir cada any un qüestionari relacionat amb l’assetjament. “Així donem feedback a les escoles anualment”, argumenta la investigadora.
KiVa a Espanya? Comprar la llicència i sotmetre’s a supervisió
L’estricte seguiment del funcionament de KiVa no està només circumscrit a les escoles finlandeses, sinó a totes aquelles que el vulguin adquirir. I és que el programa finlandès no és només una metodologia pedagògica que es pugui copiar, sinó que és propietat del Ministeri d’Educació –que n’ha delegat la gestió en la Universitat de Turku–, que per cedir-ne la llicència demana tota una sèrie de requisits. “No volen exportar-ho sense assegurar-se que serà solvent, en matèria educativa a Finlàndia sempre prioritzen la qualitat a la quantitat”, exposa el professor Melgarejo.
En primer lloc cal trobar algú disposat a adquirir la llicència. En altres països els encarregats han estat des d’universitats o centres de recerca vinculats a facultats –la Universitat de Bangor en el cas de Gal·les o un centre adscrit a la Universitat de Florència en el cas d’Itàlia–, fins a empreses, ONG –en el cas d’Estònia– o institucions públiques. El preu és variable en funció del que negocïi cada país amb Turku, segons detalla Salmivalli, i inclou els costos dels materials, la formació dels formadors, les bases de dades en línia i una quota anual per fer seguiment i implementació del programa. A Finlàndia, el cost anual per escola és d’uns 150 euros, segons Tukonen, una quota que en el seu cas, com és habitual, assumeix el municipi de Järvenpää. “Seria molt desitjable que se’n fes càrrec l’Administració”, opina Melgarejo.
Però no és només qüestió de diners. Les organitzacions que adquireixen la llicència KiVa –anomenats Licenced Partners– es comprometen a dedicar dos anys a la preparació del programa abans de dur-lo a les aules, un període de temps dedicat sobretot a l’elaboració de materials, currículums i a la formació a Finlàndia dels mestres que, després, hauran de ser els responsables de conduir el programa als respectius països. “Els formem a l’inici i cada dos anys, per mantenir-se actualitztats”, explica Salmivalli. Aquests són els encarregats de dissenyar el pla. Després a cada centre i ha dos o tres mestres –que cobren un complement salarial– responsables d’adaptar els objectisu KiVa a la seva escola.
L’altre requisit és establir equips de recerca que “elaborin avaluacions rigoroses i independents sobre l’aplicació del programa”.
Fins al moment alguns centres, entre ells el col·legi Claret de Barcelona, on treballa Melgarejo, s’ha ofert per aplicar un pla pilot de KiVa. Alguns han contactat també amb l’Ambaixada finlandesa a Madrid, que ha publicat recentment un primer manual del programa. Però sense el suport de l’Administració no hi ha els recursos necessaris. “És urgent un compromís valent i a llarg termini per combatre l’assetjament”, reclama Melgarejo, convençut que el primer pas indispensable per d’adoptar un programa com KiVa és una “voluntat política ferma” per part del Ministeri d’Educació o la conselleria d’Ensenyament.
17 alumnes a classe: Finlàndia és diferent
Comparar-se amb les polítiques educatives pot conduir a engany, perquè l’aposta del país escandinau envers la infància i l’educació ha estat global. Segurament l’èxit de KiVa també té a veure amb que s’hagi reduït la pobresa infantil a un 4% –a Espanya supera el 25%–. O amb què Tukonen tingui només 17 alumnes per classe a la seva escola i, per millorar la convivència, compti amb un “treballador familiar”. “És com un treballador dels serveis socials però a l’escola: fa seguiment de les famílies, dels problemes amb els deures o també del bullying”, explica el director.
Tant si l’Administració es decideix a incorporar KiVa com si no, sí que es cert que els professionals consultats admeten que, mentrestant, la comunitat educativa pot anar plantejant-se noves formes d’abordar el bullying, com la d’implicar els alumnes que presencien o toleren aquestes actituds. “No n’hi ha prou amb fer que empatitzin amb la víctima, perquè molts ja ho fan però no actuen per por”, reflexiona Salmivalli, “el que cal fer és donar-los la seguretat suficient com per posar-se al costat de l’assetjat”.
Ensenyament promet més finançament i recursos
La nova consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, va expressar la setmana passada que la lluita contra l’assetjament serà una prioritat en el seu mandat, i va avançar que destinarà més formació i més recursos a la prevenció d’aquests conflictes. Ruiz va reivindicar, per altra banda, que la seva conselleria ja compta amb un protocol de prevenció, detecció i intervenció davant situacions d’odi i discriminació. “Ara hem de formar bé els centres i que això pugui ser útil, ja que cal evitar que ningú es trobi en aquestes situacions”, va manifestar, tot recordant que el protocol també preveu actuar sobre la resta de grup-classe i les famílies.
