Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’educació és un dels punts negres de l’ocupació a l’estiu. En un context de creació de llocs de treball, el sector ha perdut 51.186 docents a Espanya el mes de juny passat, segons les dades de la Seguretat Social publicades aquest dilluns i desgranades pel sindicat CSIF. Són els docents interins els que, acabat el curs, veuen com acaba també la seva activitat laboral fins al setembre (amb sort) en la majoria de les comunitats autònomes.
El CSIF assenyala que la dada és el més alt des del principi de la crisi. Aquests 51.186 acomiadaments de 2016 van ser 45.630 el 2015. Per trobar una xifra més alta cal remuntar-se al 2008, any en què va començar la crisi i es va assolir la xifra rècord de 69.229 baixes en un mes de juny.
L’explicació a aquesta pujada cal buscar-la en les polítiques educatives dutes a terme en els últims anys i té una causa doble, explica Mario Gutiérrez, president d’Educació de CSIF. D’una banda, per complir les exigències de dèficit imposades pel Ministeri d’Hisenda, una bona part de les comunitats autònomes van començar a acomiadar els interins a l’estiu en el curs 2010-11, cosa que abans no es feia en virtut d’un acord de 1990.
De l’altra, la taxa de reposició del 10% primer (quan un professor es jubilava no es reposava la seva plaça) i del 50% després han precaritzat la plantilla docent. Com que no se substituïen els professors funcionaris però els alumnes seguien allà -i en un volum en augment-, s’han anat cobrint les necessitats amb interins durant gairebé sis anys.
Resultats? En aquest període de crisi els interins han passat de suposar entre un 10% i un 18% del cos docent a un 25% en algunes comunitats. Segons CCOO, la xifra d’interins ascendia a 117.000 docents el passat mes de gener, un de cada quatre dels 484.000 professors que ha tingut el sistema públic aquest any, segons dades del Ministeri d’Educació. Al fet que hi ha més interins en general s’hi suma que en els últims anys són acomiadats a l’estiu i el resultat és que cada curs són més els acomiadats. Segons aquestes xifres, un de cada dos interins ha estat acomiadat aquest mes de juny.
“Cal acabar amb la taxa de reposició”
“La situació és preocupant”, valora Gutiérrez. “Tenim la necessitat imperiosa d’acabar amb qualsevol taxa de reposició per superar aquesta condició de precarietat en la plantilla”, exigeix. Entre les conseqüències que té que hi hagi tants interins hi ha, en primer lloc, la seva pròpia precarietat: la incertesa de no saber quan seràs acomiadat, si l’any següent tindràs alguna plaça, etc. I, en segon lloc, per al centre. Els interins van i vénen, fet que dificulta molt a les escoles el desenvolupament de projectes de centre a mig termini, la seva implicació, etc., explica Gutiérrez.
Catalunya, Madrid, Aragó, la Rioja, les dues Castelles,, Navarra i País Valencià són algunes de les comunitats que ara mateix no estan pagant l’estiu als interins i els fan fora. Tot i que algunes, com Madrid i Aragó, estan negociant per començar a fer-ho des del pròxim curs. A Madrid, de fet, una sentència del curs passat obligava el Govern regional a pagar l’estiu a una professora interina d’una escola d’idiomes. Adduïa el jutge en la seva condemna que és “essencial” que la treballadora en qüestió “li sigui reconegut el mateix tracte que els professors funcionaris en matèria de percepció de salaris pel mateix treball”. El mateix treball, el mateix salari. A Catalunya, la reclamació se centra des de fa temps en aconseguir que la contractació dels interins sigui almenys a principis de setembre, i no uns dies abans de que comencin les classes, com passa ara.
El sistema té dos tipus de professors temporals. Els que cobreixen una vacant i tenen la plaça durant tot l’any i els que realitzen substitucions temporals per baixes, etc. Els primers estan en millor posició. En fer classe tot l’any tenen més fàcil arribar als terminis requerits, encara que moltes administracions esgoten les seves incorporacions al màxim, fins i tot quan ja ha començat el curs. Els segons tenen gairebé impossible assolir els gairebé sis mesos o 180 dies treballats en un any, més quan es té en compte que el curs té entre 170 i 180 dies lectius (encara que els professors treballen més jornades) i molts substituts són acomiadats fins i tot durant el període nadalenc per estalviar.
Les reivindicacions sindicals no passen per eliminar la figura del professor interí, però sí per rebaixar el seu nombre i millorar la seva situació. Els professors temporals són una figura necessària i, d’altra banda, habitual en tots els països. El que ja no ho és tant és que un de cada quatre docents estigui en aquesta posició. Espanya va fer un esforç en el seu moment per apropar-se al 8% que recomana la Unió Europea. Però la crisi s’ha endut per davant aquell impuls.
Aquest és un article publicat a eldiario.es
