Mediaset ha aconseguit finalment col·locar a la graella el seu reality sobre assetjament escolar, Proyecto Bullying. El primer capítol es va emetre el dimarts passat amb un format modificat, que no permet identificar cap dels agents: ni la víctima, ni la seva família, ni els companys de l’escola. Les veus dels menors estan distorsionades i també les seves cares, tot i que s’ha mantingut l’eix al voltant del qual gira tota la producció televisiva: la gravació a través d’una càmera oculta a la motxilla dels episodis d’assetjament que viu el protagonista de cada capítol.
El programa, conduït per Jesús Vázquez –reconegut com a víctima quan era un nen–, insisteix que el seu objectiu és denunciar el problema i trencar el silenci “sense assenyalar els culpables”, uns objectius “lloables” per segons alguns psicòlegs experts, docents i famílies de les víctimes que no estan –al seu parer– en el millor dels formats possibles: el reality show de la marca Cuatro, amb una factura similar a la d’Hermano Mayor.
El primer capítol explica un cas tancat, amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Tot comprimit en 45 minuts. “Es deixen fora moltes coses. Toca parcel·les molt concretes, i està bé, però també dóna la idea que l’assetjament és evident i que només passa amb insults en grup, com mostra la gravació de la càmera”, matisa la Mar, mare d’una nena assetjada a l’escola durant anys. “El bullying és un aïllament que de vegades és invisible, són comportaments molt més soterrats: que passin al costat i es tapin el nas, que desapareguin les teves coses…”, afegeix.
Bona intenció, cadena controvertida
Mariola Cubells, periodista experta en televisió, creu que “el programa presenta una el·lipsi que tots hem d’assumir”, encara que segons seu parer això no justifica “l’efectisme i els tocs de premsa groga” del format. “No ens enganyem, també busca l’espectacularització. És una bona intenció, però portada a la tele des d’una cadena que converteix aquesta bona intenció en una cosa controvertida”, argumenta.
Cubells considera, de fet, que el programa “ha nascut viciat d’origen”, després de ser vetat per les fiscalies de menors i obligat a modificar-se.
L’escrit de la Fiscalia Provincial de Madrid, encara que no va ser l’única comunitat que es va pronunciar, va considerar inacceptable que apareguessin menors identificables a les imatges i que aquestes imatges es gravessin utilitzant càmeres ocultes. Aquest segon argument es fonamenta en una sentència del Tribunal Constitucional, que ha considerat “il·legítima” la utilització de la càmera oculta en reportatges periodístics.
En els enregistraments poden escoltar-se insults i burles que després veu la família de la nena i els propis companys en un visionat organitzat pel programa. Els menors asseguren que no “eren conscients” de la gravetat de l’assumpte i canvien d’actitud per crear una xarxa al voltant de la víctima. Els psicòlegs apunten als “observadors” com el tercer vèrtex del triangle de l’assetjament: a les seves mans està desactivar l’assetjador amb el rebuig col·lectiu. I això és el que passa en aquest relat televisiu.
El final d’aquesta història, almenys de la primera, és feliç. “Un sol pas des de l’aïllament absolut fins a la felicitat és molt idíl·lic”, critica el psicòleg infantojuvenil Antonio Ortuño, que diu no ser partidari en general de fer programes amb menors d’edat en situacions vulnerables. Considera que aquestes produccions poden convertir-se en una arma de doble tall, “preventiva o contrapreventiva”. “Perquè sigui formatiu és complicat, això significaria canviar actituds i comportaments i dubto que això ho aconsegueixi”, afegeix.
La televisió suplanta els especialistes
Roberto Serra, especialista en psicoteràpies amb menors i famílies, creu que encara que és “bo visibilitzar, pot generar angoixa en les persones que es troben amb aquesta dificultat”. Ell va atendre durant anys menors amb problemes greus de conducta als quals va cridar fins i tot en una ocasió la productora d’Hermano Mayor.
“Ens vam negar a proposar-ho als xavals, però temps després vam veure’n a un dels que tractem a la tele. El pare ens va dir que el període que va estar gravant el programa tot va millorar, però després es va desplomar un altre cop”, relata el psicòleg, escèptic amb què passarà després amb els nois i noies que exposen el seu problema a ‘Proyecto Bullying’.
“Espero que la nena sigui atesa en tot moment després de l’emissió del programa per especialistes que treballin amb ella el seu rol en l’institut. Crec, com a punt positiu, que posicionar-se així i reconèixer-se com víctima pot fer que canviï la seva posició a la classe”, sosté Serra. El psicòleg recalca com de “destructiu és aquest tipus de maltractament, amb exposició pública”.
Mariola Cubells analitza en aquest sentit la figura de “la tele com a mediadora que suplanta la feina d’educadors especialitzats, del col·legi, de l’Estat”, el que particularitza el cas i l’allunya de tots els altres per les seves circumstàncies. “Alhora que crec això, també em dic que si el programa serveix perquè se salvi algun dels menors, haurà valgut la pena”, conclou.
Amando es dedica precisament a intervenir, sense televisió pel mig, en casos d’assetjament escolar del seu institut, recolzat per un equip d’alumnes mediadors. “Em fa la sensació que el programa presenta com a grups monolítics conjunts que no ho són: equips directius que no donen suport, pares desconnectats i docents que no volem implicar-nos”, critica.
Com aquesta, una altra qüestió poc ajustada a la realitat pels experts és no tractar al programa res relacionat amb els assetjadors, que en el primer capítol semblen múltiples. “Trobo a faltar parlar de què passa amb l’entorn del nen o la nena que maltracta. Algú que està bé no tendeix a pegar als altres”, acaba Roberto Serra.
