La vida no és catàleg de noms, processos i fórmules; és interrelació, dinamisme, adaptació i canvi. Només cal que fem una ullada al nostre voltant: tan bon punt sortim al carrer cada matí ens trobem un munt de persones, desconegudes i conegudes, amb les quals interaccionem. De fet, molt possiblement aquesta interacció ha començat a casa, en llevar-nos, amb les persones amb qui convivim. Arribem a la feina i, malgrat que potser fa temps que ocupem el mateix lloc de treball, les novetats i els canvis sovintegen. I cada cop ho faran amb més freqüència. Utilitzem tot allò que hem après i que sabem –noms, processos, fórmules…–, però malgrat sapiguem moltes coses específiques de la nostra professió, no les hem de recitar mai de memòria quan fem la nostra feina. Simplement, les apliquem a cada context, a cada situació que se’ns presenta, tant si és l’habitual com, molt especialment, si és nova. El canvi i la necessitat creativa que duu associat fan que els catàlegs per se siguin inútils, si no s’apliquen a contextos concrets de manera eficient. La vida, en termes biològics, també és just això: adaptació a contextos canviants, interrelació i dinamisme. Si considerem que els aprenentatges acadèmics, des de l’Educació Infantil fins a la Superior, ha de servir per preparar les noves generacions per a la vida adulta –dinàmica, canviat, relacional i sempre contextualitzada–, cal que les proves que ens indiquen la seva capacitació i l’assoliment d’aquests objectius, com les Proves d’Accés a la Universitat (les PAU o, com se les coneix popularment, la Selectivitat), no es limitin a fer-los repetir de memòria noms, processos i fórmules, o a aplicar-los de forma asèptica i descontextualitzada. És un contrasentit amb la dinàmica vital.
Fa més d’una dotzena d’anys, un grup de professors, encapçalat pel responsable de la matèria de Biologia d’aquella època, va realitzar un gir copernicà a les PAU de Biologia: poc a poc, van fer que deixés de ser una prova clàssica, bàsicament memorística per recitar catàlegs i processos, i esdevingués competencial i contextualitzada en situacions reals. Malgrat algunes (o moltes) reticències inicials en diversos sectors, la obvietat en la necessitat del canvi i la seva utilitat –i necessitat– pedagògica van fer que s’acabés imposant. Quan vaig agafar el relleu d’aquesta tasca amb el meu equip de treball (dins el qual també s’han mantingut alguns professionals de l’anterior), la part més difícil ja estava feta, atès que les reticències eren ja mínimes (però encara n’hi havia, i de tant en tant encara n’hi ha). Aquest camí més planer ens va permetre aprofundir en la competencialitat i contextualització de la prova, per fer-la encara més transversal i integradora del que ja era, i polir-la fins a ser incorporada com un pilot per a un futur model de Selectivitat, més competencial. De fet, m’agradaria dir-ho sense el determinant més (per això al títol de l’article l’he posat entre parèntesi). Simplement, cal avançar amb pas ferm cap a una Selectivitat competencial, en totes les seves matèries.
La importància de fer-ho, no com una revolució sobtada sinó a través d’un canvi progressiu al qual tots els actors de l’educació ens hi puguem anar acostumant i al qual hi puguem anar contribuint de manera col·laborativa i sinergística, es troba en l’objectiu mateix dels processos educatius, que per a mi hauria de ser capacitar les noves generacions per a una vida adulta digna i responsable, on tothom es pugui sentir part activa d’un col·lectiu i al mateix temps element transformador d’aquest col·lectiu, incloent com una vesant més tots els elements culturalitzadors i professionalitzadors. La vida funciona d’aquesta manera, contextualitzada, relacional i integradora, i el nostre cervell també ho fa així. Dins el cervell, tots els processos mentals estan relacionats, d’una o altra manera. Per posar un exemple, el raonament lògic, malgrat utilitza preferentment unes xarxes neurals determinades, no es restringeix només a aquestes xarxes, i per ser efectiu n’ha d’activar moltes altres, com per exemple les lingüístiques i, fins i tot, algunes de motores. I no només això, si no que com àmplies siguin les xarxes que s’activen en qualsevol aprenentatge, millor s’adquireixen els nous coneixements i amb més eficiència es poden utilitzar. I una de les millors maneres d’aconseguir aquesta activació més global és a través dels contextos, situacions reals on no n’hi ha prou amb els coneixements adquirits sinó on cal competencialitzar-los. La gràcia d’una Selectivitat competencial és justament afavorir l’eficiència d’aquests aprenentatges, no només el dia de la prova sinó també pel seu efecte mirall, en la manera com s’ensenyen les matèries especialment a secundària i a batxillerat (la primària ja és força més competencial).
I ara ve la gran pregunta: com es pot plantejar aquesta prova? Seguint el model de la matèria de Biologia, fa uns anys les PAU de la matèria de Ciències de la Terra i del Medi Ambient van esdevenir, també, fortament competencials i contextualitzades. I més recentment, les de Física i Química han començat a introduït alguns elements en aquest sentit (de fet, des del 2012 he estat també coordinador de l’àrea de Ciències, des d’on he volgut impulsar també aquest primer canvi, encara tímid i incipient). El motiu d’aquesta experiència és, precisament, fer un primer tast (un pilot, per dir-ho de forma més acurada) de com pilotar aquests canvis. Una de les observacions més importants és que només hi ha una norma a seguir: cal que les preguntes reflecteixin un context real –i per tant necessàriament contextualitzat i raonablement transversal i integrador–, una situació a la qual els alumnes s’han de poder enfrontar, i a més han de percebre que s’hi poden enfrontar amb èxit (en cas contrari, la motivació per resoldre-ho cau dràsticament, i la capacitat de gestionar la motivació és i ha de ser un element central dels processos educatius). A banda d’això, cada matèria té unes característiques distintives pròpies, que imposen uns camins i unes restriccions, segons els contextos disponibles. No és el mateix una prova de Física que d’Història de l’Art (que per cert també conté ja elements contextualitzats i competencials, com altres matèries de les PAU). I és aquí on l’elecció dels equips de professionals que ho han de materialitzar és clau. I també és clau la complicitat dels diversos sectors del món educatiu, una complicitat que només es pot assolir a través d’una transparència absoluta i de processos progressius on tothom se senti partícip. Seria poc lògic incorporar la transversalitat i la competencialitat a les PAU sense que aquest procés no fos també transversal i competencial.
