La mestra surt molt enfadada de l’última reunió de Claustre. Ha estat impossible convèncer la resta del professorat del centre de la barbaritat ecològica, i no sols ecològica, que s’ha planificat per al dia final de curs. Sempre ho hem fet així, s’argumentava. Els nens s’ho passen bé, deien. És només un dia, i és l’últim dia, s’utilitzava com a pretext. Pel que sembla, l’assumpte consistia en que aquell matí es deixava la mànega de l’aigua oberta permanentment i els nens i nenes jugaven a llençar-se aigua i mullar-se, entre carreres i rialles. Certament, una activitat divertida. Encara que per més irritació de la mestra, aquell dia també es permetien les pistoletes d’aigua.
És clar que aquesta activitat entrava en contradicció amb els projectes de treball desenvolupats al llarg del curs, en què la mestra intentava mostrar un mapa de conceptes, procediments i actituds que enriquissin la possibilitat d’una vida sostenible, equilibrada i respectuosa amb els finits i ja molt maltractats recursos naturals, cultivant més relacions pacífiques i pràctiques no violentes. La mestra, a més, treballa en una escola d’un poblet del País Valencià en el qual segons la gent gran del lloc cada dia s’avança una mica més des del pre-desert cap al desert total.
Davant d’aquest desolador panorama educatiu, a la mestra se li ocorre un últim problema de matemàtiques, abans de tancar el curs. Acudeix amb els nens i les nenes al pati i es col·loquen al voltant de l’aixeta, amb la mànega i proveïts d’una garrafa de 5 litres i un cronòmetre. Col·loquen la mànega a la boca de la garrafa i proposa que un nen obri l’aixeta alhora que una nena mesura amb el cronòmetre els segons que triga a omplir-se. La pregunta és matemàticament senzilla: quants litres d’aigua desaprofitarem si deixem la mànega oberta entre les 10 i les 13 hores del matí? El resultat és objectiu, i aquí s’acaben les matemàtiques. La valoració del resultat és una altra cosa. Què està pensant el director quan a través de la finestra veu la mestra amb els nens, les calculadores, la mànega, la garrafa, les cares de sorpresa, les expressions que no arriba a escoltar amb nitidesa? Què pensen cada nen i cada nena? I la resta dels col·legues del claustre, en veure a la rara fer matemàtiques al costat d’una aixeta? Com haurà estat la conversa durant el sopar a cada casa, davant el relat de la nena? Qui paga el rebut de l’aigua? Valorarà l’alcalde prendre cartes en l’assumpte segons el cost electoral que comporta? Etc., etc.
Això podria quedar en simple anècdota si no fos perquè és massa habitual la irritant contradicció entre el que educa i el que maleduca. Entre el que es treballa en una aula i el que els nens trobaran al carrer, a la televisió, a l’aparador del centre comercial, en els comportaments quotidians de les persones adultes. Segurament l’aixeta, la mànega d’aquella escola ja no eren, en la mentalitat del seu professorat, el currículum. I aquest és potser el problema: creure que un o una ha d’entrar a l’aula amb el seu llibre de text sota el braç i ensenya el que toca, el que li manen, el que prescriu. El complex i contradictori món al voltant de la pàgina 37 del llibre Naturals no és més que soroll a què si se li fa cas entorpeix l’aprenentatge. I així ens va: podem treure un 10 en la matèria que sigui per acabar fent-nos grans i romandre insensibles i analfabets davant el que realment entorpeix una vida plena i una vida digna, avui el malbaratament d’aigua, aquesta nit el programa sexista a la tele, demà la mentida del periodista, l’absència d’ètica del governant…
Albergo la tímida esperança que cada dia siguin més les mestres que, és clar que sí, acabin enfadant-se i ens situin davant de problemes de matemàtiques de veritat.
