El professor britànic Tony Booth és un dels grans referents mundials en educació inclusiva. Des de la universitat (Open University, Canterbury Christ Church University, i en els darrers temps, Cambridge) ha dedicat més de trenta anys a investigar sobre inclusió i exclusió, i ha escrit nombrosos articles i llibres en la matèria, la major part dels quals amb el seu col·lega Mel Ainscow, de la Universitat de Manchester.
Però el tàndem Ainscow i Booth es especialment conegut com a autors del Index for Inclusion: developing learning and participation in schools, traduït a més de 20 idiomes i que 17 anys després de la seva primera edició segueix sent la principal guia per a la implementació del model inclusiu als centres educatius. Al català el van traduir i adaptar farà uns deu anys un grup de professors de la UAB, i en una de les darreres versions al castellà l’han traduït i adaptat l’equip del Consorcio para la Educación Inclusiva que lidera el professor de la UAM Gerardo Echeita. Booth va participar fa uns dies al Congrés Barcelona Inclusiva, en una taula on va estar acompanyat per dos dels seus traductors: el mateix Echeita i la professora de la UAB Ester Miquel.
Quan va començar a interessar-se per l’escola inclusiva?
Crec que des del mateix moment que vaig començar a exercir de professor de secundària. Et parlo de finals dels anys seixanta. Jo aleshores ja estava molt pendent d’aquelles coses que dificultaven la vida dels nens i joves, però també dels docents. El meu treball no tenia res a veure amb la inclusió, però ja tenia la idea de que les escoles havien de ser un lloc per a tothom. En aquella època, segurament el factor més evident d’exclusió és que un determinat tipus d’alumne era colpejat amb un pal, i estava força acceptat arreu que així es com s’havien de fer les coses. Hi havia professsors que gaudien colpejant i, per suposat, els alumnes que rebien els cops eren sempre els més vulnerables.
A Londres?
Bé, en realitat a Londres vaig estar-hi poc, allà l’ambient potser era una mica més progressista, però jo vaig trobar una feina a Nottingham, on em vaig adonar que tothom estava d’acord amb la teràpia del pal. Tothom! Jo era professor de ciències, però allà em vaig especialitzar en psicopedagogia, i vaig anar agafant una idea molt clara de fins a quin punt era nefasta l’exclusió de qualsevol tipus. Aleshores la meva forma de veure les coses era molt minoritària, i d’aquí que sempre he cregut que el concepte d’inclusió està molt lligat a la idea de lluitar pels drets d’aquells qui són discriminats o són tractats de forma injusta o desconsiderada.
L’informe Warnock va ajudar a posar les coses al seu lloc, suposo.
L’informe Warnock? Mary Warnock en realitat venia de l’alta societat britànica. La van posar a presidir una comissió sobre educació i discapacitat, però no en tenia ni idea! Un cop un antic ministre em va confessar que la comissió Warnock va consistir sobretot a educar Mary Warnock sobre qüestions relacionades amb la discapacitat. Aquesta dona havia dit que escolaritzar minusvàlids seria grotesc, o que l’espectacle de la gent exigint els seus drets era profundament repulsiu. Aquesta és la història amagada de la comissió Warnock.
Em deixa de pedra. Tothom considera l’informe Warnock com el punt de partida del moviment per una escola inclusiva.
Sí, però això és un mite absolut. No només pel que fa a les creences de la senyora Warnock, sinó pel que fa al mateix informe, que en realitat no promovia l’educació inclusiva de cap manera. El que passa és que com la gent ha dit que allò anava de donar suport a la inclusió ella mateixa s’ho va acabar creient.
O sigui que l’informe Warnock no va tenir cap influència en la seva vocació professional.
Al contrari, jo ja tenia el meu criteri sobre com eren les coses en l’època, i vaig ser crític amb aquell informe. La idea d’inclusió està estretament lligada a la noció d’una escola per a tots. A Anglaterra en diem “comprehensive school” (escola no selectiva), concepte que s’associa a l’etapa secundària però que per mi havia de ser igual en totes les etapes formatives, des d’infantil fins a la universitat. És el que ara el partit laborista britànic denomina el servei d’educació nacional. Doncs bé, Mary Warnock era la directora d’una escola elitista i selectiva de primària per a nenes.
Passem a l’Índex per la Inclusió. És una eina per a traslladar la inclusió als centres educatius o un mesurador sobre l’estat inclusiu dels centres?
És la primera idea. És una eina per que els recursos i coneixements de l’escola puguin ser mobilitzats a la pràctica cap a una direcció inclusiva. No és un instrument per testar escoles, si bé hi ha persones que l’han usat en aquest sentit i fins i tot han guanyat diners fent-ho. Però això seria completament la idea oposada a la seva intenció.
Un cop em van comentar que era complicadíssim de posar en pràctica, que els centres gairebé s’ofegaven quan ho intentaven.
És cert que ho pot semblar. És una guia per al desenvolupament d’una escola segons els valors de la inclusió, i per això ens l’hem de prendre com una guia de viatges. Quan vas de viatge a qualsevol lloc ningú espera que facis absolutament tot el que et recomana la guia, de fet hi haurà molts llocs que mai no visitaràs. Doncs això és el mateix. Es tracta de poder trobar aquelles coses que vols fer ara. Com que té aquesta mentalitat de guia ha de ser una obra molt àmplia, però ningú espera que es faci tot. L’Índex té una setantena d’indicadors o d’aspiracions, presenta dues-centes preguntes, però es pot començar treballant per només una pregunta.
Això vol dir que el meu informador no va entendre la forma d’usar-lo.
Quan faig tallers sobre l’Index només necessito cinc minuts inicials per explicar-lo. En cinc minuts ja pots saber com s’ha d’usar.
Com és la situació al Regne Unit en relació a l’educació inclusiva, i en especial en relació als alumnes amb discapacitat?
A no ser que desenvolupis una escola per a tots suportada pels valors inclusius, el progrés dels alumnes amb discapacitat al mainstream educatiu és molt fràgil. Fixa’t només en els pocs professors amb discapacitat que hi ha al meu país, o als altres. Encara és molt difícil per una persona amb discapacitat convertir-se en professor. O sigui que tornant a la pregunta havíem reduït el nombre d’alumnes amb discapacitat a escoles específiques i en els darrers anys aquest nombre ha augmentat, perquè mai es van preocupar de crear un sistema educatiu que dona cabuda a tothom. El sistema educatiu britànic no dona cabuda a tothom, és hipercompetitiu, és el lloc on les escoles fan fora alumnes a fi de quedar-se només amb els millors.
Això és legal?
No ho és, però es fa. Recentment s’ha conegut el cas d’un director de centre que va excloure uns alumnes que ell pensava que no anaven a tenir bons resultats, és a dir, va convèncer les seves famílies perquè marxessin a un altre lloc. Això es va fer públic, era massa evident i el director va haver de dimitir. Però això passa a moltes escoles, sobretot a la secundària. Arriba un nen amb notes baixes i se li diu que estem plens, i arriba un amb notes altes i se li diu que tenim places.
O sigui que el Regne Unit, que d’alguna manera és el bressol de la inclusió, no seria precisament un model a seguir.
Ni ho és ni ho ha estat mai. Segurament aquest model no existeix enlloc. Ara es parla de Finlàndia, però quan parles amb els finesos també t’expliquen els problemes que tenen, i tampoc tenen del tot resolta la incorporació de l’alumnat amb necessitats educatives al sistema general, però evidentment el sistema finés té aspectes molt bons, és molt menys competitiu i és molt més respectuós amb els professors i els estudiants.
O sigui que uns quants mestres conscienciats poca cosa poden fer si tenen el sistema en contra.
És així. Aquests dies estic coneixent i escoltant gent meravellosa, i també a les escoles angleses hi ha docents meravellosos. Fa temps que penso que el que estem fent amb el nostre treball és mantenir viva la flama per quan les condicions en l’educació millorin, però amb això no n’hi ha prou, hi ha problemes que no poden esperar, com l’escalfament global, o sigui que només progressarem si som capaços de promoure un nou sistema ètic.
Quina seria la metodologia que recomanaria als professors a l’hora d’afrontar una aula amb diversitat d’alumnes?
En el meu treball tot comença pels valors inclusius. Tot el que no sigui compatible amb els valors inclusius no és una metodologia adequada. O sigui, que hi ha persones que creuen que el sistema competitiu funciona, però per mi no és un sistema inclusiu. En una escola que es regeix pels valors inclusius hi ha col·laboració, i aquesta col·laboració es dona dins i fora de l’aula, dins i fora de l’escola, entre alumnes, entre professors, entre alumnes i professors, entre professors i equip directiu, entre l’escola i la seva comunitat. I no es dóna només quan el professor decideix que ara s’ha de fer un treball cooperatiu, sinó que passa a totes hores, al pati, a casa. O sigui que una escola amb aquests valors està constantment desenvolupant una cultura de tal manera que les intervencions no s’han de provocar específicament, sinó que tenen lloc perquè així és com som.
Des que l’escola inclusiva és un dret reconegut per Nacions Unides es parla menys dels beneficis per a tots, abans era l’argument dominant. Ens hem oblidat de com seduir a la resta de pares sobre els beneficis per als seus fills d’educar-se en un ambient inclusiu i divers?
Diria que hi ha dues respostes. La primera és la clàssica: els estudis internacionals demostren que una escola que està incloent a tothom a la comunitat és una escola que està promovent l’excel·lència. La segona és més personal. Tot té a veure amb valors, i per tant amb quina resposta donem a la pregunta de com hem de viure junts. Jo crec que hem de persuadir els mestres, els alumnes i els pares que viure en una comunitat on les persones s’ajuden mútuament, on no es decideix que hi ha una sèrie de gent que no forma part d’aquesta comunitat, és una manera molt bonica i meravellosa de viure, perquè cap de nosaltres pot saber quan necessitarem el suport dels altres. He treballat amb centenars d’escoles i aquests són els valors que molta gent vol. Fundar un lloc, qualsevol, sota els valors inclusius, és una resposta satisfactòria per tothom. Aquesta és l’única resposta possible.
