“Estimar els nois i fer-se estimar. Estimar la feina i fer-la bé”. Així entenia Baldiri Reixac, a les seves Instruccions per l’ensenyança dels minyons (1749), la tasca del mestre. I així ho han intentat moltes generacions de docents catalans fins als nostres dies.
A l’escola catalana dels darrers decennis ha estat sempre viva la preocupació per una educació cívica compromesa, crítica i activa; s’han fomentat valors tan bàsics i importants com el respecte a la dignitat de les persones i dels diferents, el diàleg i el pluralisme; s’ha fet una digna aportació a la convivència i a la prevenció d’actituds i pràctiques discriminatòries i insolidàries, des d’una pulsió ètica que molts pensem exemplar, coneixent-la a fons.
Fa anys que l’escola catalana està essent objecte del debat polític i mediàtic, però mai com ara ha estat sotmesa a tanta pressió i desconfiança injustificada. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola ha contribuït a crear un clima hostil i a plantejar la qüestió ètica i pedagògica de “les formes de la influència educativa” en termes “d’adoctrinament”. Fugim, a veles desplegades, de tanta retòrica, de tanta mentida oficial i de tant reduccionisme. Potser ens cal recordar el consell del Dr. Joan Bardina, quant, a principis del segle XX, aconsellava al mestre: “No et deixis dir mai descastat. I, per tant, no en siguis” (Els manaments del bon mestre).
Tenia raó en Bardina: ni som descastats, ni ens ho deixem dir per ningú. Per això i des d’aquí exigim reconeixement envers el treball dels docents i respecte per la institució i tots els educadors implicats, des dels mestres fins als monitors de les activitats o dels menjadors escolars. I ho fem encoratjant l’esforç, discret i diari, amb què s’experimenta, es millora i es renova l’educació arreu del país.
