A Catalunya no s’inverteix prou en educació. Les retallades socials han llastat la despesa en matèria educativa, però abans de la crisi els diners destinats a escoles, instituts i universitats catalanes estava lluny de la mitjana espanyola i més encara de l’europea. La Fundació Jaume Bofill considera que caldria un increment de 1.500 milions d’euros més per situar-nos en una inversió raonable, i alerten que, davant el previsible creixement de la despesa social en temps de recuperació econòmica, la Generalitat hauria de tenir en compte la gratuïtat de l’ensenyament i la lluita per l’equitat com a objectius fonamentals a l’hora d’elaborar nous pressupostos. Així ho constatava Francesc Pedró, autor de l’anuari d’aquesta entitat, i que a més és responsable de Polítiques Educatives de la UNESCO.
Una de les conclusions principals de l’anuari és que els anys de crisi han castigat el professorat però no s’han notat en els resultats dels alumnes.
Hi falta un element: diria que la crisi no ha castigat els alumnes… encara. Els efectes més clars de la crisi sobre els alumnes s’han deixat veure sobre les condicions d’educabilitat dels més joves i dels que estan en situacions de partida desfavorables, i diria que no recollirem els fruits agres de la crisi fins d’aquí a uns anys.
Els resultats milloren, però potser en altres aspectes fora de l’àmbit acadèmic, com la vessant social o afectiva, sí que s’ha notat més la crisi.
A l’Anuari analitzem allò que podem. Però és cert que per tenir una imatge més completa hauriem de parlar amb els mestres, que són els qui han viscut de forma directa o indirecta els drames de molts infants i de les seves famílies. La imatge més qualitativa i individual no la podem donar a l’Anuari, però segur que els qui la tenen són els que estan a primera línia a les escoles
De les diferents prioritats en inversió en educació que destaquen, un element comú és que tinguin un impacte sobre la població més desfavorida, com l’accés a les escoles bressol. Per què?
El període 0-3 és el més crític quant al desenvolupament de l’individu. La paradoxa és que en la majoria de sistemes, els educadors d’aquesta etapa són els que tenen les condicions salarials més dolentes i les qualificacions més baixes. Invertir en aquest nivell, com algun permi Nobel ha fet notar [en referència a l’economista James Heckman], té un retorn pràcticament de 10 a 1. Que un país centri la seva atenció en aquests infants és una boníssima inversió, sobretot si aquests compten amb algun dèficit de partida a nivell d’aprenentatge o de condicions socioeconòmiques.
I més enllà de l’etapa d’Infantil?
A escala internacional, les estratègies més exitoses per millorar la qualitat i l’equitat del sistema tenen a veure amb polítiques que se centren en els alumnes en condicions de desavantatge. Els sistemes educatius que estan a dalt de tot de PISA posen el focus a nivell d’aula en les condicions i fórmules de treball dels docents que permeten la identificació temprana dels alumnes que arriben amb dèficits com poden ser les dificultats d’aprenentatge. És una forma de configurar la feina docent que respecta les necessitats dels nens i nenes. Ontàrio, Finlàndia, Singapur… L’altre dia tenia a les mans un l’horari d’un mestre de Secundària d’un centre públic de Singapur: el 35% del seu temps el dedicava a les classes i un 25%, a la interacció individual.
A què es refereix?
A que tracta amb els alumnes individualment. Cada dia, dedica un 25% del temps a una feina que no és de pissarra, sinó individual. Això és la cosificació de la personalització de l’ensenyament. En les nostres circumstàncies encara ens costa imaginar el mestre fora del grup classe, però és determinant per la trajectòria dels infants. I quan abans comença aquesta tasca individual, millor. Les actuacions d’aquest tipus redueixen dràsticament l’abandonament prematur, per exemple.
I no els sorprèn que els resultats dels alumnes hagin millorat durant els anys de la crisi? Com s’ho explica?
No han millorat, més aviat s’han estancat. Però certament la notícia és que no han empitjorat. D’entrada, quan mesures els resultats durant la crisi, no mesures el que l’alumne ha après durant els últims mesos, sinó el que ha après de forma acumulativa al llarg de tota la trajectòria, des del dia zero. Però el més important és que hem de posar en valor la feina dels mestres, perquè amb menys salari, més hores de feina i més ràtios, no han respost desentenent-se dels alumnes, sinó esforçant-se més per oferir més i millors serveis als nens i nenes. És admirable.
Això ho explica tot?
Hi ha dos elements més. El primer és que la crisi ha coincidit amb una millora del nivell educatiu de la població catalana, i això genera un efecte locomotora: les famílies aposten més per l’educació dels fills. L’altre element, que no està de més constatar, és que hi ha hagut polítiques del Departament d’Ensenyament els efectes de les quals estem recollint ara, com són per exemple les que s’han centrat en l’alumnat de centres d’alta complexitat o la creació de noves places de FP.
Una altra reivindicació de l’Anuari és la universalització de l’educació obligatòria. És normal que no sigui sempre gratuïta a Catalunya?
No, és una anormalitat a escala internacional. En primer lloc, perquè cap país amb el nostre nivell d’ingressos demana a les famílies que aportin res en l’escolarització obligatòria pública. No existeixen serveis considerats bàsics que no estiguin comptats dins la gratuïtat. En segon lloc, no som l’únic país que té concertacions amb centres privats, però el cert és que la resta de països permeten que les famílies optin per aquests centres a cost zero, perquè és escolarització obligatòria. I els centres es comporten amb la filosofia i els valors de la xarxa pública.
Què suposa col·locar barreres econòmiques a l’educació? Ja siguin les evidents quotes d’algunes escoles concertades o algunes despeses de l’escola pública com els llibres de text o les colònies?
L’existència de barreres és un eufemisme per no parlar de segregació. Als ensenyaments obligatoris no poden existir-hi barreres, ni aquí ni enlloc, perquè és el que una societat considera una provisió bàsica de competències, coneixements i actituds perquè una persona pugui esdevenir ciutadà. Per tant, són barreres a l’estatut de ciutadà de ple dret, i suposa negar el dret a l’educació, que és universalment reconegut. Això a nivell individual. I a nivell de grup, significa que un determinat tipus de persones, com poden ser els nouvinguts, pel fet de ser-ho veuen limitades les seves possibilitats personals i socials. Per últim, aquestes són també barreres al desenvolupament social i económic de les societats que les imposen.
Un altre element de millora del sistema és el que té a veure amb les competències del professorat, però aquest no el situeu entre les prioritats d’una futura reinversió. Per què?
Que no l’haguem quantificat no vol dir que no sigui vital. Creiem que els criteris de formació permanent han de girar al voltant de les necessitats tal com es viuen als centres. Lluny de treure els docents de l’escola per dur-los a jornades, hem de portar la formació a les escoles per garantir a docents i equits el seu desenvolupament de forma armònica en funció dels reptes en el context de la seva feina. Jo, que vull millorar la meva natació, no necessito anar a una classe teòrica, sinó que un monitor observi com nedo i m’aconselli en aquell context. Doncs el professional el mateix. Aprèn sobre la gestió dels processos d’ensenyament i aprenentatge el context d’una aula transparent, amb algú l’autoritat del qual respecta, com pot ser un col·lega.
Entitats i sindicats demanen que la Generalitat inverteixi un 6% del PIB en educació. A l’Anuari, que assenyala la necessitat de millorar la despesa en educació, s’apunta també que un factor determinant és el model de finançament autonòmic. Per què?
No es pot arribar al 6% del PIB d’inversió en educació amb el marc normatiu actual i amb l’estatut de les autonomies tal com està configurat. Estem condemnats a tenir un dèficit fiscal, i per tant no està en mans de la Generalitat. L’arrel del problema és el mecanisme de finançament. Amb un altre model, com el concert econòmic, potser es podria reclamar al Govern que invertís un 6%, però ara és impossible. Existeix una correlació clara entre la baixa capacitat d’inversió i el dèficit fiscal.
