Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un dels aprenentatges fonamentals que tenen lloc a l’escola és el de l’escriptura: la creació de lletres que s’enllacen i formen paraules, i la creació de textos: és a dir, conjunts de paraules que prenen un sentit autònom. Aquesta didàctica de l’escriptura es recolza en la formació de processos cognitius que l’alumne produeix des del començament de la seva escolarització: el plantejament d’un propòsit, la planificació d’un text, i la seva elaboració i revisió. I, si bé és clar que aprendre a escriure no és només aprendre a codificar, sinó també a representar els productes de l’activitat verbal humana on sovint la intenció comunicativa i les propietats del text són bàsiques, hi ha altres aspectes que tenen a veure amb la presentació del text escrit, com ara la combinació d’elements plàstics i estètics i el coneixement de diferents tipus de lletres, que no podem descurar.
Al meu entendre, una vegada aconseguit l’objectiu primer, això és, que l’alumne sàpiga escriure, el plantejament del coneixement de formes boniques d’escriure no hauria de ser escatimat. Els primers mestres ja ensenyaven l’art d’escriure i, avui, en altres sistemes educatius, el francès, posem per cas, trobem materials que faciliten aquest aprenentatge sense complexos. No es tracta d’un retorn al passat, quan els tinters i les plomes impregnaven la vida diària dels escolars i les làmines dels mètodes d’escriptura eren repetides fins a l’avorriment, sinó de recuperar un bell treball que a casa nostra ha tingut impulsors com ara Baldiri Reixac, que en les seves Instruccions per la ensenyança de minyons, equiparava l’ensenyament de la cal·ligrafia al de les altres matèries i donava models per al seu aprenentatge.
Una proposta
Així doncs, recomano portar la cal·ligrafia a l’aula. Una activitat que no està reservada als alumnes destres. De fet, els tipus d’exercicis que comporta són òptims per a la intervenció i reeducació de l’alumnat disgràfic, i la pràctica correctora d’errors específics del grafisme com ara la forma, el tamany, la inclinació, l’espaiament i l’enllaç aconsegueix una millora dels alumnes que presenten un trastorn de l’escriptura. L’atenció d’aquests alumnes, però, ha de partir d’una avaluació dels possibles factors etiològics i s’ha de fer en base als dèficits que causen el trastorn, sovint aspectes psicomotors, visomotors i grafomotors. Una vegada fet això, la correcció d’errors específics del grafisme com ara la proporcionalitat i forma de les lletres, la inclinació i l’enllaç pot fer-se significativament.
Si us interessa aquesta qüestió, podeu fer un cop d’ull a Scriptorium, una proposta que facilita l’aprenentage dels rudiments de la cal·ligrafia, de les eines i els materials d’aquest art.
