Tot comença amb una ordre, de 14 de febrer de 1983, signada per Joan Guitart, l’aleshores conseller d’Ensenyament, per la qual El Garraf va ser declarada “comarca pilot, a efectes de la implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’Educació Especial establerts en la Secretaria General Tècnica, de 4 de setembre de 1981” (DOGC número 310). Era una ordre i un pla inspirat per Josep Maria Jarque, aleshores cap de servei d’educació especial, i havia de tenir una durada de tres anys per després avaluar els seus resultats i transferir-los a la resta del país. Però el pla va funcionar a mitges. L’experiència va ser considerada un èxit, es va mantenir a la comarca i es va a exportar a alguna altra com l’Alt Camp, però no a la resta del país. “30 anys de la integració i som on érem”, escrivia Jarque en un article publicat en aquest diari l’any 2014. Encara avui, El Garraf segueix sent la comarca inclusiva per excel·lència (n’hi ha d’altres sense cap centre d’educació especial, però cap amb tanta densitat de població), i això crea no poques disfuncions relacionades amb l’efecte crida, la massificació i la falta de recursos.
El curs 1983-84 s’obre l’escola pública El Margalló als afores de Vilanova i la Geltrú, una escola ordinària que absorbeix els alumnes que fins aleshores anaven a l’Escola Sant Miquel, un centre d’educació especial de la localitat. El Margalló és un centre d’una sola línia, dissenyat amb espais amplis i accessibles per adaptar-se a les necessitats dels infants amb dificultats motrius. Més endavant, s’incorporen altres centres d’infantil i primària públics amb projectes inclusius, com Llebetx (antiga escola del CEPEPC, també a Vilanova), Els Costerets i Riera de Ribes (Sant Pere de Ribes), Esteve Barrachina (Sitges), i moltes més, i quan a meitat dels anys noranta les primeres generacions d’alumnes amb discapacitat d’aquests centres arriben a l’etapa secundària la mobilització de les famílies aconsegueix que també els instituts de la comarca assumeixin el projecte inclusiu. Però amb limitacions.
“Diuen que som la comarca inclusiva, però no és cert”, assegura Cristina Rojas, directora des de fa cinc anys de l’escola El Margalló. El llistat d’arguments per sostenir una afirmació tan contundent és llarga, però abans de començar la directora subratlla que res del que comenti ha de ser llegit com un intent de posar en qüestió del model inclusiu. “La inclusió és possible i és positiva per tots els alumnes, i la prova és que El Margalló és una escola per a tothom”.
Un 20% de l’alumnat amb discapacitat
Però tornem als greuges. Un dels principals problemes és l’etapa secundària. És cert que no hi ha alumnes al Garraf escolaritzats en centres d’educació especial, però això és també perquè alguns són enviats a centres de fora la comarca, com els que hi ha a Vilafranca del Penedès (Delta Espiga) o d’El Vendrell (Garbí), “els quals estan saturats”, diu Rojas. Diversos exalumnes d’El Margalló han fet aquest camí. Pel seu disseny arquitectònic tan accessible (rampes, aules, lavabos i espais de menjador adaptats), El Margalló atrau gairebé tots els casos d’alumnes de la comarca (i de fora) que necessiten cadira de rodes i altres aparells associats. Alguns són alumnes amb pluridiscapacitats. No hi ha cap centre de secundària capacitat per fer el mateix.
El Margalló té quatre SIEI (suports intensius per l’escolarització inclusiva), dels quals un per a l’etapa infantil (hi estan adscrits els alumnes de P-3 a P-5 amb dificultats greus d’aprenentatge), i tres per la primària. Cada SIEI vol dir una mestra i una educadora. I una aula. Entre les quatre sumen 29 alumnes siei, als quals cal afegir 13 alumnes més amb necessitats educatives per discapacitat intel·lectual que estan el 100% del temps amb els seus grups d’edat, amb algun suport puntual de vetlladora o educadora. En total, doncs, 42 alumnes sobre un conjunt de 217, pràcticament el 20%. I entre els que no tenen discapacitat també n’hi ha uns quants amb necessitats de suport per motius socials. De les tres SIEI de primària, dues tenen adscrits alumnes amb afectacions greus i permanents, els quals s’ajunten amb la resta de companys només en moments assenyalats (com festes, sortides i colònies). L’altre SIEI té adscrits onze alumnes, amb més autonomia i desenvolupament cognitiu, i que per tant alternen més les activitats específiques amb les dels grups ordinaris.
Revisant arxius antics, Rojas ha trobat un document on es diu que el curs 2008/2009, o sigui just abans de les retallades, a El Margalló hi havia 32 alumnes d’educació especial adscrits a sis USEE, les quals comptaven per tant amb sis mestres i sis educadores. Ara tenen tres alumnes menys i quatre professionals menys que aleshores.
“La norma està massa estandarditzada, perquè diu que hi pot haver 10 alumnes per SIEI, però si tens alumnes amb afectacions greus i permanents aquesta ràtio és insostenible, donada l’atenció súper personalitzada que necessiten”, continua Rojas. Són infants amb un elevat grau de discapacitat, alguns s’alimenten per botó gàstric, o van amb bolquers, o necessiten medicació, o no tenen parla, o fan crisis epilèptiques, o tenen trastorns de conducta associats. Aquests alumnes no s’estan nou anys al centre, sinó onze, ja que a la major part els fan repetir un curs durant l’etapa infantil i un altre durant la primària. I de vegades són dotze, ja que davant la dificultat de trobar una sortida a la secundària alguns tri-repeteixen, la qual cosa crea una sobreràtio en el grup de sisè.
“L’escola inclusiva s’ha de cuidar”
Cristina Rojas és una ferma defensora del model inclusiu. “Jo veig cada dia la naturalitat amb què uns i altres es tracten, i és fantàstic, som una escola inclusiva i estem orgullosos del nostre centre, de la seva humanitat, dels nostres alumnes i del nostre projecte educatiu… però s’ha de fer bé, s’ha de cuidar”. Té la recança que algun dels seus alumnes amb necessitats de suport intensiu no està rebent tot el que necessitaria per falta de recursos humans. “Hi ha la idea que El Margalló és un centre amb molts recursos i un professorat molt format, i això tampoc és veritat”, continua. El claustre que va començar aquella aventura el curs 83/84, passant per un concurs específic, s’ha anat jubilant i pràcticament ja no queda ningú. Els docents que han anat arribant han rebut formació, però a la vegada han vist com desapareixien alguns especialistes que formaven part de l’equip en els primers temps, com el logopeda o el fisioterapeuta.
“Si l’escola El Margalló continua sent un referent en inclusió és gràcies a l’actitud del claustre, que creu i confia en aquest projecte. Aquesta actitud és la que s’ha anat encomanant al personal (docent i no docent) que s’ha anat incorporant durant els últims anys i que arriba a les famílies quan vénen a conèixer l’escola”, afegeix la directora.
També es troben amb molts problemes mèdics, d’ordre molt divers, sense el recurs d’una infermera escolar, que fa anys que reclamen, i molt sovint s’han de coordinar amb els pediatres dels seus alumnes o amb especialistes que es troben a centres hospitalaris de Barcelona. “Ens cal personal sanitari que tingui l’autoritat per demanar a les famílies informes mèdics i que comprovin l’estat de salut dels alumnes”, diu Rojas. Fa un parell de cursos va morir una alumna després d’haver estat ingressada a la unitat de pal·liatius de l’Hospital Sant Joan de Déu. La mort va tenir lloc mentre era a casa, però podia haver passat al centre. Arran d’això el claustre del Margalló va rebre una formació en acompanyament al dol, “gràcies a la inspectora del centre i al departament”, puntualitza la directora.
“Quan demano més recursos em diuen que tenim els que ens corresponen com a centre ordinari que som, però aleshores jo els dic que ens posin un altre nom; però que la nostra catalogació [centre de tipologia B: complexitat normal] està molt lluny de la realitat. No som una escola d’educació especial, però a les nostres SIEI tenim alumnes amb afectacions greus, alguns dels quals necessitaria més una infermera que una docent. Però tenim la dotació econòmica d’un centre ordinari d’una línia. I per exemple tenim una administrativa que compartim amb un altre centre, quan aquí tramitem 42 beques MEC; o les hores d’equip directiu, que són les mateixes que per una escola ordinària d’una sola línia sense la complexitat i singularitat de la nostra, sovint he de suspendre les meves hores de docència perquè hi ha algun motiu que ho requereix”, afegeix.
On és l’EAP? I el CSMIJ? I el CREDA?…
Al Garraf els directors dels centres públics d’infantil i primària estan formant un grup de coordinació, i dins d’aquest grup han creat una comissió inclusiva. Segons explica Rojas, el que han pogut constatar fins ara és que comparteixen problemàtiques molt similars, fruit de l’excés d’inclusió que tenen molts d’aquests centres. Un problema molt comú és l’escassetat de suports que els ofereix el sistema en relació amb l’alta concentració d’alumnes amb necessitats de suport. Diversos centres constaten que els professionals de l’EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) haurien de tenir més hores per romandre al centre i fer observació a l’aula i al pati, i assessorament al professorat i les famílies. “Estan saturats, es passen la meitat de l’any fent informes pels alumnes de bressol que han d’entrar a P-3, i l’altra meitat pels alumnes de sisè que han de passar a secundària, i mentrestant què passa amb el dia a dia o els casos sobrevinguts?”, es pregunta Rojas.
Més difícil encara resulta la coordinació amb el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil), que alguns directors arriben a qualificar de “desaparegut” perquè ha canviat diversos cops de referent. El CREDA ofereix poques hores de professionals per la quantitat que es demanden. Amb els serveis socials dels municipis, la comunicació és fluida segons de quin es tracti, i en altres casos és força més complexa; amb els CDIAP (que no depenen d’Educació, sinó d’Afers Socials), tres quarts del mateix; etc. “En tots aquests serveis externs al centre trobem persones que donen el millor d’elles mateixes, però no és suficient a causa de l’alt nombre d’infants per atendre i la manca de personal –considera Rojas–. El motiu sempre és el mateix: uns pressupostos prorrogats”.
El curs passat es va plantejar un altre problema relacionat amb l’espai del migdia, ja que l’alta concentració d’alumnes que requereixen atenció individualitzada obliga a tenir més monitors de menjador, i això òbviament encareix el servei. Alguns infants necessiten alimentació via botó gàstric i d’això se n’ocupen els monitors (molts dels quals, sense més formació prèvia que les explicacions de les famílies o d’altres companys). L’empresa adjudicatària va demanar autorització per augmentar el preu, i el Departament els hi va concedir a 9,38 euros per dia (habitualment hi ha el topall de 6,20 euros). La resistència del centre va impedir que finalment s’apliqués aquest preu (“cap família hauria de pagar un preu diferent del que es paga a la resta d’escoles públiques pel fet de tenir els seus fills en una escola inclusiva”, opina Rojas), i aquest curs el Departament ha assumit el cost dels monitors de menjadors extra que calen per donar un bon servei a tots els alumnes del centre.
