Fa ja un bon grapat d’anys, quan vaig començar a fer les meves primeres passes com a professora d’institut, els claustres se celebraven a la biblioteca, ens assèiem en cercle i tot en la vida escolar era objecte de debat. Avui dia els claustres se celebren a les sales d’usos múltiples, reproduïm la disposició tradicional de les aules –amb les seves files d’un i la seva taula presidencial–, i gairebé no es dialoga.
L’ús de l’espai importa. De fet, la manera en què els interlocutors s’hi situen és un bon indicador del tipus de comunicació que s’estableix entre ells: més jeràrquica o més democràtica, més unidireccional o més participativa, més predeterminada o més oberta a la iniciativa dels parlants. Un claustre, com gairebé qualsevol situació comunicativa –des d’una litúrgia religiosa a un menjar familiar– té els seus ritus i les seves rutines, i està bé que així sigui. Però, en quin moment hem deixat de mirar-nos les cares i parlar entre nosaltres per passar a mirar i parlar tan sols als qui presideixen l’acte? En quin moment hem passat d’analitzar, debatre i decidir, a ser simples receptors d’informació ja processada?
Em costa recordar els noms i els rostres dels qui van ser els meus primers directors. No he oblidat, en canvi, els d’aquells col·legues les intervencions dels quals en els claustres eixamplaven la meva mirada sobre l’educació fins a projectar-la més enllà de les aules; col·legues dels quals vaig aprendre que l’educació és política, que qualsevol decisió té implicacions socials i polítiques, i que els qui les neguen són sempre els qui tenen la paella pel mànec (o els manca el més mínim sentit crític). Quantes cartes, comunicats o reivindicacions es van gestar llavors. Quantes transformacions tan lentes com medul·lars en allò que encara ni tan sols anomenàvem projecte educatiu de centre van sortir d’aquí. El director –la directora– era llavors un primus inter pares, i ningú parlava de professionalitzar la funció directiva com ningú pretén fer-ho avui dia amb els degans, els rectors o els alcaldes.
Mai vaig escoltar llavors que el que allà es dirimís fos la imatge del centre ni mai es va pronunciar un possessiu: el nostre institut. El compromís era amb l’escola tota ella, i tan purificat estava el sentit del públic que qualsevol escola pública, qualsevol institut, eren també els nostres. Amb freqüència col·laboràvem amb ells –o ens manifestàvem amb ells–. En els centres de professorat –avui tristament desapareguts a molts territoris– ens formàvem tots junts i teníem la sensació d’abordar amb eines anàlogues els problemes comuns.
Com han canviat les coses. A la Comunitat de Madrid, on treballo, els claustres fa temps que van deixar de ser fòrums de deliberació i debat. Es transmet informació, es projecten estadístiques i es fa callar qualsevol intervenció al·legant que “no és competència del claustre”… o mirant el rellotge amb impaciència.
Tantes mobilitzacions fa a penes cinc anys en defensa de l’escola pública i, en aquest escàs lapse de temps, l’escola pública ha passat a ser gestionada –aquest és ara el verb– com una escola privada. En les estadístiques el que importa és quedar una dècima per sobre dels resultats dels altres centres de la localitat o de la Comunitat sencera. Tant li fa que ni amb els uns ni amb els altres superem el 75% dels estudiants que, havent arribat a 4t ESO –quants se’ns van perdre pel camí! –, aconsegueixen treure el títol de Secundària. Inútil suggerir que indaguem en les causes i tractem de posar-los remei, exigint de l’Administració educativa els recursos que falten –des de ràtios i temps fins a professionals dels departaments d’Orientació, sense la intervenció dels quals part del nostre alumnat roman en una situació de vulnerabilitat absoluta– i disposant-nos com a equips docents, com a departaments didàctics, com a claustre de professors, a veure en què estem fallant i en quines coses podem millorar. Perquè no, l’objectiu és un altre. Millorar en els rànquings. El rànquing pel rànquing mateix.
S’aproven sense cap tipus de debat –o contra la voluntat del claustre– els programes de bilingüisme[1], font de sagnant segregació dins i fora del centre; es demana l’adhesió de l’institut a qualsevol iniciativa de l’Administració que suposi posar “un segell de qualitat” a la façana del centre, per més que les pràctiques quotidianes continuïn sent les mateixes; s’accepta el desembarcament de qualsevol empresa, banc o fundació que doni visibilitat al col·legi o institut en aquest mercat de l’educació en què, pel que sembla, tots estem cridats a competir. Pretendre manifestar una reserva implica posar-se de canto contra el sentir majoritari, i d’aquí és difícil sortir indemne.
Sé que afortunadament hi ha excepcions a aquest trist panorama que dibuixo. Que hi ha claustres on es dialoga de qüestions pedagògicament rellevants, on es pren la iniciativa, on es parla i s’escolta. Sé també que hi ha directors que, encara que la LOMCE no els obligui a ser democràtics, són conscients que tampoc els ho prohibeix i que, per tant, poden continuar sotmetent la Programació General Anual, per posar un exemple, a la discussió i votació del claustre de professors i del consell escolar. Però molt em temo que són minoria. Sigui com sigui, emmirallem-nos en ells per no perdre les restes de dignitat professional que ens queda.
[1] En el context espanyol, el concepte de ‘bilingüisme’ es refereix a un ensenyament en castellà i anglès [nota de l’editor]
