Han començat els primers claustres d’aquest curs a tots els centres educatius de Catalunya. Tots i totes les professionals estem organitzant i planificant les prioritats per portar a terme una educació transformadora on els infants i els adolescents siguin el centre de la tasca educativa i tot l’alumnat gaudeixi d’una atenció personalitzada que li permeti créixer i desenvolupar-se com a estudiant i com a persona.
Per assolir aquestes finalitats tenim des de l’octubre del 2017 el “Decret de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu (una escola per a tothom, un projecte per a cadascú)”; des de llavors, com a mestra i com a delegada sindical he escoltat la reflexió de molts col·lectius de la comunitat educativa: docents, personal de suport educatiu, alumnat, famílies… i, tot que la majoria estem d’acord amb el seu marc teòric, hi ha molta decepció en la seva implementació. Un dels comentaris més freqüents és: “Si la inspecció, les direccions dels Serveis Territorials i el mateix conseller d’Educació, el Sr. Bargalló, estiguessin aquí una setmana sencera veurien que no es pot dur a terme aquest decret”. Durant aquesta reflexió intentaré donar exemples de la situació i més tard exposaré els motius d’aquest malestar i desencant.
El professorat i la resta de professionals de l’educació treballem amb molta dedicació, esforç i adaptant-nos a tots els canvis normatius, que no són pocs, entorns d’aprenentatges flexibles, projectes competencials, processos d’acció tutorial i orientació, personalització dels aprenentatges, plans de suport individualitzats, avaluació formativa i formadora…
L’alumnat gaudeix i aprèn molt de totes les experiències que li oferim, des d’estudiar l’entorn més proper (barri, poble…), organitzar recitals de poemes dels diferents països del món, crear un petit restaurant a l’hora del pati per la resta del centre fins a preparar unes olimpíades amb l’escola del costat… La veritat és que aquests aprenentatges significatius fan que l’alumnat millori els seus coneixements i les seves competències.
Les famílies participen cada vegada més activament dels projectes educatius dels centres mitjançant les AFA, les comunitats d’aprenentatge, les comissions mixtes… i així poden col·laborar en la construcció d’una educació inclusiva i comunitària.
A més a més d’aquests aspectes positius, vull expressar algunes de les dificultats i frustracions d’aquests darrers cursos per implantar una veritable escola inclusiva.
El personal vetllador és del tot insuficient i la seva situació laboral té una precarietat molt greu; aquest col·lectiu no hauria d’estar externalitzat. Manquen hores de personal de l’EAP, les psicopedagogues només van un dia a la setmana a les escoles i instituts, no poden detectar, identificar i fer seguiment de l’alumnat amb NEE. El menjador escolar, les extraescolars, les sortides, les colònies no tenen els recursos necessaris per atendre a tot l’alumnat amb garanties educatives.
Posaré alguns exemples concrets que passen a molts centres per explicar les limitacions del Decret del sistema educatiu inclusiu:
- la psicopedagoga de l’escola encara no ha pogut parlar amb la Miggeni, una alumna nouvinguda amb problemes de parla, ni amb l’Iker tot i les dificultats d’atenció i concentració que mostra a l’aula.
- ens han tret l’Aula d’Acollida i l’Asya no ha pogut disposar d’aquest espai ni ha pogut treballar el dol migratori, molts dies la veiem trista i apagada, la resta de companys i companyes la cuiden molt però no és suficient.
- la Rocío ha patit molt perquè té una malaltia crònica complexa i encara no disposem d’una infermera escolar que faci les tasques sanitàries. La vetlladora l’ha ajudat tot el que ha pogut, i amb molta dedicació i estima, però sense la formació sanitària necessària, i és per tot això que moltes vegades la seva mare ha d’estar al centre per ajudar-nos amb la seva malaltia.
- una altra situació que ens ha angoixat força han estat la continues faltes d’assistència de la Rosi: un dia estava malalta, un altre havia d’anar a ajudar al seu pare al mercadillo, un altre havia de cuidar al germà petit… si tinguéssim una integradora social que acompanyés la família i l’ajudés a desenvolupar les seves habilitats parentals segur que no estaríem en aquesta situació, els tutors/es només disposem d’una hora a la setmana per treballar amb les famílies i amb 26 alumnes a la classe no és possible fer un seguiment continuat.
Davant d’aquestes situacions hem de dir ben fort, que l’escola inclusiva sí i sí, però amb garanties, amb recursos personals, amb recursos econòmics i, si no, no té sentit, i tot i la nostra professionalitat no podem atendre l’alumnat tal com necessita i es mereix.
És imprescindible baixar les ràtios, tenir més personal de suport educatiu, una infermera escolar a cada centre, més temps per la coordinació entre els i les professionals…
Si el Govern i el Departament d’Educació no prioritzen l’Escola Inclusiva no avançarem com a societat. Volem fets i no només paraules.
