Laïcitat: sistema que exclou les esglésies de l’exercici del poder polític o administratiu, i de l’organització de l’ensenyament. Gran enciclopèdia Catalana
El laïcisme, educar sense dogmes, amb valors humanistes i universals, respectant i posant en valor la llibertat de consciència, de la diversitat i els valors ètics, no sexistes i democràtics, és una aspiració i una pràctica habitual per part de milers de docents del nostre país que les lluites de la comunitat educativa han fet possible de facto en molts centres de Catalunya. Ara bé, malauradament, quan posem el focus en les polítiques de les administracions tant de Catalunya com de l’Estat Espanyol, parlar d’escola laica esdevé una ficció i un objectiu pel qual caldrà, com sempre, seguir lluitant.
Una assignatura pendent que arrosseguem des de la dictadura del nacional catolicisme franquista fins als nostres dies. Els privilegis de l’església[1] reconeguts en el concordat de 1953, i ratificats en els acords amb la Santa Seu de 1979 i recollits en la constitució, són una autèntica anomalia en qualsevol democràcia digne d’aquest nom. Espanya no és l’únic país europeu amb acords d’aquest tipus amb la Santa Seu. És poc conegut però l’arquitectura jurídica[2] d’aquests acords tenen el seu origen i venen directament dels feixismes europeus i la seva subsidència en les societats europees, començant per Alemanya (on encara subsisteix el concordat amb Hitler de 1939), o Itàlia (concordat amb Mussolini al 1929 actualitzat als anys 80), o Portugal (amb el règim de la dictadura salazista) i acabant amb Espanya, són una autèntic escàndol democràtic que després de la caiguda del Mur al 1989 també s’ha estès a països com Croàcia o Polònia.
Pel que fa aquests privilegis en matèria d’educació, l’església catòlica va aconseguir, tal com recull l’article 27 de la constitució, que es garantís l’ensenyament confessional de la religió catòlica en els centres educatius públics. És a dir, no un ensenyament laic del fet religiós, amb l’estudi i el coneixement de les seves diferents expressions, vessants polítiques i artístiques, socials i culturals al llarg de la història (cosa que ja es fa en assignatures com història, literatura, art, socials… tot i que amb un contingut curricular per part les diferents administracions, terriblement etnocentrista, però d’això ja en parlarem), sinó una ensenyança confessional de la religió catòlica. Garantint aquesta confessionalitat a través d’uns docents seleccionats per les autoritats eclesiàstiques. És sabut i conegut, però val la pena repetir-ho: a Catalunya i a la resta de l’Estat, tenim un cos de professors que són contractats per bisbes (sota la seva supervisió i control ideològic) i pagats per l’administració pública…
Però més preocupant encara (si això és possible) és que, fins i tot transcendint l’ordre constitucional (enlloc està escrit de l’article 27 que hagi de ser així), les administracions públiques es fan càrrec del finançament dels centres privats (concertats), la majoria dels quals responen a idearis confessionals als quals s’han de subordinar tots els membres de la comunitat educativa. On la llibertat de càtedra se sotmet a l’ideari dels propietaris dels centres. Parlar, doncs, de laïcitat i llibertat de consciència en aquest context (concertada) que comprèn gairebé el 35% dels centres de Catalunya és, com a mínim, un sarcasme.
És sabut també, i tots els estudis, començant pel Síndic de Greuges, ho apunten: la selecció de l’alumnat en els centres privats sostinguts amb fons públics es fa no només per motius econòmics, sinó també religiosos; on fins i tot es segrega per sexes alumnes segons visions atàviques i patriarcals de l’educació i la família, i on els docents contractats han de respectar i sotmetre’s a l’ideari del centre.
Però encara més sorprenent i preocupant és que la Llei d’Educació de Catalunya (la LEC); la llei de consens de la comunitat educativa (és a dir, del consens entre les patronals religioses de l’educació i partits polítics permutats, com l’aigua en vi, en “comunitat educativa”) decideixi al 2009 ser més papista que el papa. Superant el compromís confessional de la constitució del 78 i els acords amb la Santa Seu, la LEC va posar la xarxa concertada, ja no a un nivell subsidiari i transicional cap a la xarxa pública, com havien marcat diferents lleis anteriors de la resta de l’Estat, sinó, al revés, posant la xarxa pública a un nivell subsidiari i transicional cap a la privatització, tal com assenyala la mateixa denominació de la LEC on desapareix la paraula “públic” dels serveis d’educació (“Servei d’Educació de Catalunya”) i com confirmen les polítiques de l’administració catalana en els darrers anys on l’infrafinançament, retallades i degradació de la xarxa pública ha anat acompanyada d’un refinançament i un suport permanent a la xarxa concertada, i per tant per un suport actiu per part de l’administració catalana al seus idearis religiosos i segregadors. En aquest context, parlar d’escola laica a Catalunya, no arriba a sarcasme, és un mal acudit.
Estatut d’Autonomia redactat 1r i 2n (una oportunitat perduda)
Molt abans de ser retallat a Madrid i recorregut al Tribunal Constitucional per la dreta extrema del PP, el 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta de Proposició de llei orgànica per la qual s’establia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.[3]
Pel que fa a educació, el text inicialment aprovat, i que havia estat informat positivament per part del Consell Consultiu de la Generalitat pel que feia a la seva constitucionalitat, deia:
-
Totes les persones tenen dret a l’ensenyament públic i de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu que garanteixi aquest dret i en el qual l’ensenyament públic és laic.
-
Els centres privats sostinguts amb fons públics tenen el deure de complir les obligacions de servei públic que determini la llei per tal de garantir els drets d’accés en condicions d’igualtat i la qualitat de l’ensenyament.
El text aprovat, però, va ser dràsticament modificat posteriorment davant l’amenaça de la dreta confessional de CiU de no votar l’Estatut. I després de la seva modificació va quedar així:
-
Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic que garanteixi aquests drets.
-
Les mares i els pares tenen garantit, d’acord amb els principis establerts per l’article 37.4, el dret que els assisteix per tal que els seus fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic.
-
Els centres docents privats poden ésser sostinguts amb fons públics d’acord amb el que determinen les lleis, per tal de garantir els drets d’accés en condicions d’igualtat i a la qualitat de l’ensenyament
El primer redactat marcava doncs un compromís clar amb l’educació laica a Catalunya i esdevenia una eina jurídica de primer ordre per trencar amb els consensos del règim del 78 en matèria religiosa. El segon redactat, però, tot i la definició final “l’ensenyament en els centres de titularitat pública és laic”, va tornar a assegurar la presència de la religió a l’escola, remetent-se a un altre article (37.4) que diu: “Cap de les disposicions d’aquest títol no pot ésser desplegada, aplicada o interpretada de manera que redueixi o limiti els drets fonamentals que reconeixen la Constitució i els tractats i els convenis internacionals ratificats per Espanya”.
Aquest article tornava a posar el Concordat signat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu el 1979 dins l’Estatut de Catalunya, i diu:
“Los planes educativos en los niveles de Educación Preescolar, de Educación General Básica (EGB) y de Bachillerato Unificado Polivalente (BUP) y Grados de Formación Profesional correspondientes a los alumnos de las mismas edades incluirán la enseñanza de la religión católica en todos los Centros de educación, en condiciones equiparables a las demás disciplinas fundamentales”
La manca de valentia dels nostres polítics, doncs, va tornar a fer entrar per la porta del darrere les sotanes del règim del 78. Una oportunitat perduda i a tornar a començar…
Quin laïcisme necessita l’escola catalana?
Resta molt, doncs, per aixecar una escola laica a Catalunya, però en la nostra lluita per arribar-hi, no podem fer abstracció del context on es dóna avui aquesta lluita, molt diferent en molts aspectes a les lluites per la laïcitat que ens han precedit.
Vivim en un món convuls, en una crisi civilitzatòria del capitalisme on la piconadora neoliberal ha desmantellat en els últims temps moltes de les xarxes i eines de solidaritat social dels de baix i les classes treballadores, obrint un camp immens per l’auge i ascens de l’extrema dreta i el fonamentalismes religiosos de tot tipus a casa nostra, en molts països del nostre entorn i en l’àmbit internacional.
On la competència entre Estats en un món polaritzat per la guerra, per un recursos naturals i estratègics cada cop més escassos i posats al servei de l’acumulació del Capital i no de les persones, ha generat un nou (des)ordre internacional. Crisi de refugiats, lleis d’estrangeria, camps d’afinament, tancament de fronteres… han esdevingut el paisatge quotidià d’una Europa que és reclama democràtica.
Noves formes d’imperialisme i espoli tant vers els països del sud global com en el mateix interior de les metròpolis són codificades pels poderosos que les propicien com a “guerres per la llibertat i els drets humans”, com “xocs de civilitzacions”, “problemes d’integració” i “guerres culturals” entre un occident democràtic i universalista i unes cultures i religions atàviques, intrínsecament patriarcals i antidemocràtiques…
En aquests nous discursos, el vell etnocentrisme colonitzador torna sota la forma elitista d’un retorn a l’ètica i la cultura enfront de la política. La vella Europa i Occident tornen a les seves tradicions, als seus valors i les seves essències universals i democràtiques davant el no occidental, el qual representa l’alteritat absoluta; la barbàrie que només mereix la compassió, el càstig o l’ajuda d’Occident.
Com explica el filòsof Alain Badiou, aquests discursos encobreixen un procés de despolitització de la societat que legitimen les noves formes de racisme i imperialisme que, sota el discurs de valors suposadament universals, ens ofereixen, no obstant, un “subjecte universal” kantià geopolíticament escindit:
“Qui no veu que en les expedicions humanitàries, les ingerències, els desembarcaments de legionaris caritatius, el suposat subjecte universal està escindit? De la banda de les víctimes, l’animal espaordit que s’exposa a la pantalla. De la banda del benefactor, la consciència i l’imperatiu. I per què aquesta escissió posa sempre als mateixos en els mateixos papers? Qui no sent que aquesta ètica bolcada sobre la misèria del món amaga, darrere el seu Home-víctima, a l’Home-bo, a l’Home-blanc?” (Badiou, Alain., L’Ètica, Ed.Herder, p.37)
Descodificar els conflictes d’aquest món en descomposició, doncs, els pànics identitaris, convulsions polèmiques entorn civilitzacions i religions i replecs autoritaris dels nostres sistemes polítics i socials, és la primera tasca per pensar quin laïcisme necessitem avui a les nostres escoles.
No tots els laïcismes resulten adequats per construir una escola favorable als de baix, que es proposi satisfer les necessitats econòmiques, socials, polítiques i culturals de la majoria de la població.
En aquest sentit, sovint en els debats actuals es posa com a exemple a seguir de laïcitat l’escola i el republicanisme francès. Cal assenyalar, en primer lloc, que l’actual sistema francès és fruit d’una lluita entre dos corrents en la qual finalment ha reeixit la més conservadora, excloent i autoritària, i que no ha fet comptes amb el seu passat (present) colonial.
En els seus orígens el laïcisme francès es va imposar gràcies a l’aliança momentània entre la burgesia anticlerical positivista i el moviment obrer socialista contra les prerrogatives de l’església catòlica romana. Però ben aviat es va imposar la tradició de la burgesia republicana representada per l’activista anticlerical i impulsor del colonialisme Jules Ferry, el qual va crear una Escola d’Estat, on els ritus patriòtics i xovinistes i la celebració de la República i l’adveniment de la raó republicana es contraposava a la xusma de la Comuna de París i els salvatges de les colònies.
Aquest model patriòtic i elitista d’escola laica que tantes morts va costar en els camps de batalla de la primera guerra mundial, resta molt lluny, per exemple, de les concepcions laiques del pacifista i internacionalista Jean Jaurès, assassinat per no donar suport a la guerra fratricida del 14, i on en cap moment es negava el dret dels ciutadans a expressar la seva religiositat en l’espai públic.
De fet, per Jaurès la laïcitat era sinònim de democràcia: “No hi ha igualtat de drets si la inclinació de tal o qual ciutadà a una o altra creença, a tal o qual religió, suposa per a ell un motiu de privilegi o de desgràcia”. És per això que en cap moment va pretendre aïllar la religió de la societat, reduint-la a un assumpte privat. Per ell la religió podia tenir un paper “en una societat natural i humana on ella evoluciona [i ella, la religió] només serà una força abstracta i vana, sense fiançament i sense virtut, si no està en comunicació amb la realitat social” (Discurs de Castres, 1904) .
La discrepància entre un corrent laic que volia utilitzar el poder de l’Estat per eradicar la religió i un corrent representat pel socialista Jaurès que intentava permetre la confrontació pluralista de les creences i idees s’ha prolongat fins avui. Però avui, aquesta discrepància se superposa al context social i polític apuntat més amunt. I en el nostre país se superposa, a més, a un Estat que dóna tots els privilegis a la religió catòlica. Tal com assenyala l’historiador jueu (especialista en totalitarismes i polítiques de memòria històrica) Enzo Traverso:
“La islamofòbia no és un simple succedani del vell antisemitisme, ja que les seves arrels són antigues i posseeix la seva pròpia tradició, que és el colonialisme (…) La matriu colonial de la islamofòbia ens aporta la clau per entendre la metamorfosi ideològica del postfeixisme: avui en dia el rebuig i l’expulsió cerquen protegir la nació de la seva influència deletèria. Això explica els debats recurrents sobre laïcitat i el vel islàmic que condueixen a la llei islamòfoba que el prohibeix en espais públics. Aquest acord consensuat sobre una concepció neocolonial i discriminatòria de la laïcitat ha contribuït significativament a la legitimació del postfeixisme en l’esfera pública.” Las nuevas derechas radicales. Viento Sur nº 166. p81
Les lleis antivel que prohibeixen els signes religiosos a les persones en els espais públics, en l’escola, el treball o la universitat, «lleis antitatas» [lois anti-nounous] que prohibeixen l’ús del vel tant a les dones que treballen en guarderies privades (encara que reben subvencions públiques) encarregades de la cura de nadons i nens de fins a tres anys, com a les cuidadores («tatas») que treballen a domicili. A l’Estat francès són freqüents les llars d’infants a petita escala organitzades en domicilis privats (i subvencionades parcialment per l’Estat); o nombroses mares que, per portar un mocador al cap, són impedides d’acompanyar els seus fills en les sortides escolars i de totes les activitats extraescolars a la vista dels seus fills… no són pròpies d’una societat laica.
La laïcitat ben entesa no és antireligiosa, no estigmatitza i margina a l’àmbit privat els sectors més dèbils de la nostra societat, no instrumentalitza ideologies i moviments emancipadors com el feminisme per controlar els cossos de les dones i les seves vestimentes a través de l’Estat (el qual en les nostres societats sol estar a travessat per visions patriarcals, racistes i classistes). No activa protocols que estigmatitzen i assenyalen determinades vestimentes, músiques i costums dels nostres alumnes com a “terroristes”[4].
El laïcisme troba la seva expressió més elemental en la Declaració Universal dels Drets Humans, quan estipula: “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou (…) la llibertat de manifestar la seva religió o la seva creença, individual i col·lectivament, tant en públic (ho subratllem) com en privat” (art. 18).
Pretendre excloure la religió de l’esfera pública és doncs una proposta política explícitament lliberticida. El laïcisme ha de lluitar perquè l’Estat i les seves institucions siguin totalment autònomes i independents front a religions i diferents sistemes filosòfics i visions del món. D’aquí la importància fonamental que l’escola pública sigui 100% pública i que la privada sigui finançada amb diners privats i no públics.
L’espai públic, però, no és de l’Estat sinó dels seus ciutadans, i l’Estat ha de garantir el dret de les persones a expressar-se en aquest espai públic sense haver d’amagar les seves creences o la seva identitat. Això no vol dir que les institucions han de ser un espai neutre, el laïcisme no és relativista, les institucions han d’impulsar uns principis universals: de llibertat de consciencia, d’igualtat i autodeterminació de les persones.
Una escola laica, doncs, no pot acceptar principis etnocentristes, essencialistes i fonamentalistes (l’altre cara del relativisme) que postulen que determinades cultures o religions són estructuralment i essencialment patriarcals, incapaces d’evolucionar i que romanen fora del temps i de la història i per tant són incompatibles amb la democràcia.
Són moltes les persones, institucions i poder polítics i econòmics que han utilitzat la religió per assassinar al qui pensa diferent, practicar genocidis, justificar la desigualtat social, sotmetre a la dona i atacar la diversitat sexual, i, en definitiva, fonamentar la seva visió essencialista, patriarcal i antidemocràtica de la societat.
Però també són milions de dones i homes les que han trobat en l’actualitat i al llarg de la història en la seva religió, els valors i el fonaments per la solidaritat, la igualtat, per la justícia social, contra el patriarcat i contra governs teocràtics i lliberticides, i han lluitat colze a colze amb ateus per aconseguir societats laiques i respectuoses amb la llibertat de consciència de tots els seus membres.
Una escola laica que defensa valors universals no pot desconèixer aquests valors i lluites compartides entre els seus ciutadans, de fet ha de construir les seves institucions i escoles a imatge i semblança d’aquestes lluites compartides.
Fer efectiva i real una educació laica és, doncs, fer efectiu i real el dret a l’educació per a tota la ciutadania, sense importar el seu origen social, cultural, religiós ni el seu nivell econòmic.
Per això, el primer que cal és fer efectiva i real una separació entre administració pública i poder religiós i econòmic, desmantellar d’una vegada els concerts educatius, un dels principals factors de la segregació social i ideològica en l’educació. L’educació pública ha de ser de titularitat i gestió pública. En cap cas s’ha de cedir la gestió dels centres públics a entitats privades.
Fer efectiva i real una educació laica és garantir la llibertat de càtedra, la diversitat i la independència dels docents respecte les ideologies de les direccions i els poders polítics i econòmics del moment, per fer això és imprescindible desmantellar la LEC (decret de direccions, de plantilles, etc.)
Fer efectiva i real una educació laica és recuperar la democràcia als centres, la participació de tota la comunitat educativa en la presa de decisions, consells escolars i claustre de professors vinculants. L’autonomia de centre ha de ser compresa des de la seva vessant pedagògica, i no des de l’actual visió de supeditació als interessos i la ideologia gerencial i neoliberal.
Fer efectiva i real una educació laica és posar en valor la realitat multicultural de la nostra societat i generar a partir d’aquí continguts culturals comuns. En cap cas l’escola ha d’estar al servei d’una estratègia d’assimilació de les persones d’altres cultures a la cultura majoritària. Sinó que s’ha de treballar per facilitar un canvi personal i col·lectiu de totes que permeti superar estereotips i prejudicis assumint determinades actituds i valors: tots aquells que ens fan semblants a tots i totes com són el civisme, la solidaritat, la justícia, la igualtat, la coeducació, etc.
Per fer efectiva una escola laica serà, doncs, necessari que els àmbits educatius incorporin de forma sistemàtica nous temes, noves autores, noves activitats que superin etnocentrismes excloents, classistes i patriarcals i que incorporin coneixements i sentiments que corresponen a sensibilitats diferents. En definitiva, caldrà aprendre a construir els marcs i imaginaris comuns que compartim cada dia tots i totes els que vivim en societat des de la igualtat i el reconeixement mutu.
Finalment, fer efectiva i real una escola laica és fer possible un finançament d’acord amb la importància que té l’educació per a la vida de les persones i la societat. En resum, tal com diu el professor de Sociologia Abdellali Hajjat a Immigration poscoloniale et mémorie:
“El que realment està en joc en les lluites comunes dels dominats enfront els dominants i la dominació no és refereix, com es diu normalment, a la conquesta o reconquesta de la identitat, sinó al poder de reapropiar-se de la possibilitat de construir i d’avaluar amb tota autonomia la pròpia identitat”
Posar les eines i els medis necessaris perquè tots els educands tinguin la possibilitat de reapropiar-se d’aquest poder amb total autonomia i llibertat és el principal objectiu d’una escola laica.
[1] La religión es un negocio muy rentable. Opacidad y financiación de la Iglesia católica
[2] Ningún Concordato más con la Santa Sede, 02/07/2018 | Antonio G. Movellán president d’Europa Laica
[3] Laïcitat a l’escola pública i l’Estatut
[4] Proderai: No beure coca-cola, no celebrar Sant Jordi o esborrar els tatuatges són indicadors de “radicalització islamista”, segons els Mossos
