Què estaran fent les famílies que comparteixen pis i viuen cadascuna en una habitació? Com seran els contactes de les mestres de Nou Barris amb les famílies? Què hauran pogut fer amb el pla de convivència les mestres de zona franca? Nosaltres hem hagut d’adaptar la nostra feina a la situació, i el confinament ens ha portat a moltes experiències i reflexions que volem compartir des d’un punt de partida concret: les diverses necessitats de la diversitat d’infants de les nostres escoles.
El nostre recorregut quotidià per centres educatius de Barcelona i de l’àrea metropolitana ens porta molt sovint a la constatació d’una de les idees del sociòleg Pierre Bourdieu: l’enorme paper de l’escola en la reproducció de l’estructura de les relacions de classe social. Sabem per ell i per altres estudis i persones expertes que el pas per la institució escolar, en global, acaba reproduint les desigualtats de classe social, de raça i de gènere. Així, les trajectòries educatives són diferents depenent de si ets noi, noia o si ets trans, són diferents per les persones blanques i per les persones racialitzades, i són ben diferents depenent de la classe social de la família.
Si aquesta dependència dels elements de classe és palesa quan els infants es passen el dia a l’escola, encara ho serà més quan estan tot el temps a casa, on tenen tota la força els recursos econòmics de la família, el nivell d’estudis de les persones a càrrec, la mida de l’habitatge, la disponibilitat de llibres o de recursos educatius, la necessitat o no de treballar durant el confinament, o la potència de la connexió a Internet, si és que n’hi ha.
El sistema educatiu i tots els seus agents –els centres, el professorat, els recursos educatius– són a l’hora conscients i inconscients d’aquesta enorme diversitat. Per una part els centres saben que tot el que passa per casa agreuja les desigualtats de partida. Si es donen deures o s’envia la mascota de la classe a casa durant el cap de setmana, el capital cultural i econòmic de la família es reflectirà en el resultat, igual que si es fan fer les disfresses del Carnestoltes a casa o si no es donen criteris per celebrar els aniversaris.
Però al mateix temps que molts centres tenen cura d’aquests aspectes, el classisme inconscient és també molt habitual, barrejat amb el racisme i amb el capacitisme, i es reflecteixen en comentaris de rebuig i incomprensió cap a les famílies “que no s’impliquen”, o en generalitzacions al voltant del que cal fer per acompanyar els infants.
I resulta que no, que no tothom encara l’educació de la mateixa manera en circumstàncies “normals”, i encara menys en temps de coronavirus.
Què podríem fer millor les persones que ens dediquem a l’educació? Com podríem tenir en compte aquesta diversitat durant el confinament i en el moment de tornar a l’escola?
Volem compartir dues reflexions amb les persones que treballem, pensem i estimem el món educatiu i també amb el sistema en si mateix: Què demanem que es tingui en compte en aquesta etapa de confinament? Què volem que es contempli en la tornada? Aquests són alguns punts que volem posar de manifest, sabent que la realitat cada dia és canviant i aquesta situació ens demana creativitat, adaptabilitat, deixar en remull el que teníem planificat per a la nostra vida i acceptar el que la vida (i el COVID) ens porten.
Quan pensem en aquesta etapa de confinament, llancem la nostra petició i debats pertinents al voltant de tres aspectes fonamentals:
► Que les necessitats dels infants prevalguin sobre les necessitats del sistema educatiu. El debat sobre si ha de ser avaluable o no aquest tercer trimestre no hauria de ser més important que les necessitats de l’alumnat i de les seves famílies.
Agafant com a testimonis les paraules d’un grup de mares que coneixem, veiem que haguessin preferit que l’escola s’hagués posat en contacte amb elles per saber si s’han quedat sense feina o no, com estan de salut, si es poden fer càrrec de l’ensenyament i de quina manera, quins són els seus interessos i dels seus infants en aquest període…
Sabem nombrosos exemples d’escoles i de mestres que pel seu tarannà ja ho estan fent, però d’altres centres, sovint a zones socioeconòmicament més desafavorides i/o amb equips directius amb menys capacitat de lideratge i innovació, aquestes esforç de personalització, probablement no es veu tan important. Escoles, equips: per què no aprofitar aquest context per a repensar com personalitzem l’atenció educativa?
► Garantir les necessitats materials dels infants i joves: per un cantó les necessitats de moviment i gaudi i per altra que es tinguin en compte les condicions físiques i tangibles en què està una gran part d’alumnat que no apareix als vídeos o imatges que ens ensenya el telenotícies o els vídeos que circulen.
Hi ha alumnat que no té connexió a un wifi adient o un espai per a fer els deures en condicions. Davant d’això podríem garantir que es poguessin enviar llibres en lloc de plantejar-ho fer-ho tot via online? I si llavors la conclusió a què arribem és que tot s’ha de fer online, podem garantir que els equipaments públics obrin la xarxa de wifi perquè arribi a totes les cases? Si posem una directriu, garantim que tothom hi tingui accés i ho pugui complir.
► Aprofitar aquest temps per conèixer més el nostre alumnat: saber com es troba, en quines condicions, com està la seva família, etc. Aquesta és una oportunitat d’or per fer vincle amb tota la llista de persones que configuren la classe. Fer-ho directament amb l’alumnat és una bona via, i no tant la de informar als xats de delegades o per correu electrònic. Un element és el de donar i transmetre informació i l’altre és establir una interacció i un vincle entre persones.
I si tenim reserves perquè no volem compartir el nostre número personal hi ha maneres per ocultar-lo, només cal fer un clic a Google per saber com fer-ho. Coneixem moltes iniciatives en aquest sentit i veiem que és un tema desigual, que depèn de la directriu de l’escola i alhora de la voluntat de cada mestra/docent. Animem les mestres que no han agafat el telèfon perquè puguin atrevir-se a fer-ho. Deixem-nos sorprendre per la reacció de qui hi ha a l’altre costat. “La meva mestra ha pensat en mi”. Aquest, per nosaltres, és un aspecte clau i una oportunitat que tenim mestres i escoles per estrènyer vincles, trencar prejudicis i conèixer més a qui tenim a les nostres aules.
Per altra banda aprofitem aquest altaveu també per poder llançar algunes idees i reflexions que creiem que poden ser útils per anar preparant la tornada, perquè el confinament, tard o d’hora passarà.
- Recordem, preparem-nos per acollir l’alumnat i les famílies, escoltem les seves experiències. No perdem de vista que tindrem una diversitat de vivències, tantes com persones tinguem al davant. Persones que hauran sostingut amb més o menys impacte l’economia familiar, famílies que estaran perdent éssers estimats, etc. Tinguem present que hi haurà una sèrie de dols no processats que necessitaran un espai.
- No pressuposem que aquest temps de confinament és una pèrdua de temps i que per tant a la tornada ens haurem d’afanyar a donar contingut i matèria. Donem valor a totes les experiències que haurà viscut l’alumnat i escoltem els seus aprenentatges, els seus interessos, les seves descobertes i col·lectivitzem-les. A les referents educatives ens toca escoltar també.
- Pensem la tornada en les necessitats dels infants. Pensem que han estat dies i setmanes tancats a les cases, amb poc marge de moviment. Pensem activitats a l’aire lliure, temps de silenci, temps per compartir emocions, etc.. Pensem-hi com una oportunitat per transformar les didàctiques que teníem previstes i a poc a poc aconseguir una educació més connectada amb el despertar d’interessos, neguits i descobertes dels infants i joves.
Des de Fil a l’agulla, tenim les ganes i la responsabilitat de compartir les nostres reflexions i oferir tot el suport per seguir la tasca educativa en aquest moment, tan insòlit, tan incert i també tan ple d’oportunitats.
