Com sempre, l’escola és el reflex de la societat. Vivim temps d’incertesa i busquem en la comunicació a través dels mitjans digitals una resposta a un gran problema: educar en l’anomenada distància social. Aquest concepte que ha fet fortuna amb la crisi de la Covid19 ens condueix a una reflexió que reforça la importància de l’educació pública, obligatòria i presencial. Un bé social molt preuat que tan sols té una antiguitat de 50 escassos anys a Espanya. Potser no valorem prou el que suposa que tots els infants tinguin una obligació i unes garanties mínimes de qualitat en l’accés a l’educació i a una socialització en la diversitat. Potser que d’aquesta crisi l’escolarització obligatòria surti revaloritzada. La dimensió social de l’aprenentatge és insubstituïble i d’un valor incalculable. La personalització que permet una atenció individualitzada no pot deslligar-se de la socialització en grups ben gestionats, diversos i que enriqueixin les vivències de l’alumnat. La tornada a l’educació presencial hauria de portar-nos a un replantejament d’horaris, ràtios, ús de la tecnologia i organització escolar general.
Ha pres força també el concepte de bretxa digital, que semblava superat gràcies a la proliferació dels telèfons intel·ligents i el model bring your own device, és a dir, que els alumnes podrien fer servir els seus propis equips per multitud d’activitats. La bretxa digital no és res més que la desigualtat social, agreujada per una aposta de les empreses tecnològiques i un ús massiu de la xarxa per l’entreteniment, el comerç i la desinformació, deixant en un segon pla la potencialitat d’aquesta tecnologia per accedir a l’aprenentatge i el coneixement. Ara parlem de cultura digital a les escoles, anant més enllà de les TAC, que ens parla de la necessitat d’aprendre a fer un ús profitós dels recursos que la tecnologia posa al nostre abast. La xarxa s’ha desenvolupat fins a límits insospitats, però no s’ha garantit un accés universal de qualitat. El moment que vivim amb un aïllament social obligat, però hiperconnectat tecnològicament, és el moment de valorar la força de la presència i el contacte humà tan vigorós a les escoles, però també la de racionalitzar l’ús dels dispositius mòbils i reconduir-los cap al seu potencial educatiu, invertint en creació de continguts i eines de qualitat de codi obert impulsats per l’administració, en competència directa amb l’entreteniment que fa molt temps que ho ha aconseguit.
A més a més, en un període de temps molt breu ha aparegut un control social absolut, lligat indefectiblement a l’ús de la tecnologia, i vivim una retallada de la llibertat sense precedents en pro de la seguretat sanitària global, en la qual es demana una obediència màxima, disciplina i responsabilitat absoluta. D’anar massivament a ocupar l’aeroport hem passat a viure detencions per estar al carrer. Contradiccions constants i precipitació d’esdeveniments que mostren la fragilitat dels sistemes democràtics i els serveis que poden garantir. L’educació pública és un d’aquests serveis bàsics fràgils que cal defensar i valorar en moments de crisi com l’actual. En democràcia l’exercici responsable de la llibertat individual i el respecte a la igualtat en la diferència van de la mà i han de ser garantides per l’administració pública. Els sistemes democràtics occidentals també sortiran redefinits després de la crisi.
El tercer trimestre esdevé un gran repte i posa de manifest les limitacions de l’aprenentatge a distància. Un aprenentatge que tothom que hagi dut a terme sap que necessita una responsabilitat i disciplina autoimposada molt gran. En el cas dels infants més petits també implica la necessitat d’un acompanyament bàsic, que no sempre pot ser garantit, tenint present que hi ha tantes realitats com famílies i que l’escola garanteix que s’equilibrin en la mesura de les possibilitats. L’escola és un dels espais on la igualtat pren un significat més fort i serà difícil garantir-ho en la distància. Però la intel·ligència és, en bona mesura, l’adaptació al medi, i l’escola com a institució ha demostrat, en moltes ocasions, com és capaç de donar resposta a tots els reptes que la societat li planteja. En aquests moments es posarà a prova l’autonomia de centre i el treball en equip dels mestres, però també la capacitat del Departament per unificar una multitud de respostes encaminades a donar solucions a la gran diversitat de problemes concrets que es generin a cada centre.
Aquest nou repte d’un tercer trimestre a distància també tindrà una resposta a l’alçada dels mestres que tiren endavant l’escola pública.
