Carlos Skliar és moltes coses: escriptor, pensador, investigador i pedagog. També és investigador principal del Consell Nacional de Recerques Científiques i Tecnològiques de l’Argentina, CONICET, i investigador de l’Àrea d’Educació de la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO-Argentina). Des de fa anys té la vista posada en la infància i en les diferències. Ha desenvolupat el que anomena pedagogia de les diferències, i reflexiona sobre el paper que aquestes tenen en el món. Parlem amb ell per saber com està vivint aquestes setmanes i per reflexionar sobre l’educació en aquests moments de pandèmia.
Evita la contraposició habitual entre continguts i competències per parlar de la necessitat d’altres continguts i maneres de fer, no sols ara sinó en general en l’educació. Donar cabuda a temes que impliquin una conversa sobre la vida i la realitat, deixant de banda aquells que semblen trets «dels informatius de la televisió o de les formes supèrflues d’opinió d’influencers i coachs».
Com està passant aquest temps a Buenos Aires? Com està sent allí la pandèmia, el confinament?
A Buenos Aires en particular, i a l’Argentina en general, hem tingut la sort d’un Estat present des del començament, atent a l’experiència dramàtica d’altres parts del món i, fins i tot vivint una situació de pauperització que es venia arrossegant des de fa un temps, conscient que la dicotomia entre salut i mercat és falsa. El confinament continua sent estricte des de fa més d’un mes, i en general s’ha respectat, però sonen algunes alarmes a propòsit de les violències de gènere, les violències cap a nenes i nens, i les difícils condicions econòmiques dels qui no poden buscar el seu manteniment diàriament.
A Espanya, després de gairebé dos mesos de tancament, nenes i nenes han sortit al carrer. Com està sent a l’Argentina?
Encara avui [l’entrevista es va fer a finals d’abril] les nenes i nens no han pogut sortir al carrer i ja hi ha una sèrie de mesures que indiquen que aviat ho faran. Es percep aquest aire enrarit als carrers quan, en sortir per un tràmit o una compra o per ajudar en algun centre educatiu o hospitalari, no es veuen ni nenes, ni nens, ni ancians. L’anomalia, per mi, és majúscula: el paisatge ciutadà està despullat de les seves edats més fràgils, més essencials.
Durant aquestes setmanes de confinament, i les que queden, aquí s’intenta que el curs segueixi amb certa normalitat. Sembla que donar-ho per acabat (queden dos mesos per davant) és excessiu, injust. Com ho veu vostè?
Tinc una opinió des dels marges sobre aquest tema. Un món en estat d’excepció, una vida de portes endins, una societat amenaçada i el distanciament social no poden demanar-li a l’educació ni normalitat ni habitualitat. D’una banda crec que ens salva és un cert ritualisme, sí, però no una determinada repetició. Em fa l’efecte que, donada la contingència inesperada, és hora que l’educació reverteixi la seva tendència dòcil i adaptativa a les exigències de l’època anterior (el coneixement lucratiu, l’acceleració del temps, la híper-tecnologia, el vincle utilitari entre competències i mercat, etc.) i pugui concentrar-se en dues dimensions poc reconegudes o ben abandonades: d’una banda la conversa a propòsit de què fer amb el món i què fer amb les nostres vides, justament ara que el món torna a estar en risc i que les vides s’han vist confinades; d’altra banda, el fet de fer coses junts que ens retornin el temps alliberat: la narració, l’art, la lectura, el joc, la filosofia.
Creu que en aquest temps s’està mirant correctament la infància? Hi ha marge per un canvi de perspectiva, més pròxima a la dels seus drets?
Des de fa un temps vinc pensant que l’època anterior a la pandèmia ja havia produït una separació dolorosa entre infantesa i infància, és a dir, que la major part dels nens havien perdut la possibilitat d’una experiència de temps d’intensitat, no sotmesa a la lògica de les finalitats, les utilitats, a l’exigència de rendiment. No sols la infantesa hauria perdut la seva infància sinó la humanitat en general. La solució pels drets em sembla una part del problema, potser el seu caràcter més enunciatiu, però crec que hi ha quelcom més: insisteixo que bona part de l’activitat preescolar i escolar hauria de tenir com a condiment essencial el fet de retornar infància a la infantesa, això és per a mi el més formatiu, el que es recordarà amb el pas temps, el que farà que una nova generació no s’adultitzi tan ràpidament i dolorosament.
En el seu pensament està present la dicotomia entre vida i mercat, entre el que és l’educació i el que hauria de ser. La situació actual, l’interès dels governs perquè els continguts curriculars segueixin, malgrat les mancances i dificultats de moltes famílies, què li sembla?
Si entenguéssim per continguts aquelles preguntes, qüestions, problemes, cruïlles que a cada moment es posen sobre la taula educativa, si poguéssim comprendre que aquests continguts no poden només assemblar-se als informatius de la televisió o a les formes supèrflues d’opinió d’influencers i coachs de les pantalles, si creguéssim de debò que els continguts configuren en realitat una conversa sèria sobre el món i sobre la vida, siguin o no curriculars, donar continuïtat té un aspecte de ritual que tal com ho veig ha de sostenir-se. Però potser aquest procediment s’ha tornat obsessiu i poc interessant, reduint-ho tot a les seves formes més banals: donar tasques, exigir el seu compliment, avaluar… i tot a través de mecanismes virtuals. Entenc la situació d’emergència i la desorientació que ens provoca. Però: a això queda reduïda la forma de l’escola? I la conversa que hauria d’esdevenir, per exemple, durant i després d’una lectura, d’un joc, d’una informació determinada? I la companyia dels educadors i dels parells? El mercat sempre sembla trobar respostes a les seves crisis, però l’educació no pot sotmetre’s a aquesta lògica ni fer veure que tot segueix tal qual era. Per contra, si hi hagués alguna oportunitat en aquest temps és mostrar aquesta anormalitat i les causes que l’han produït.
Fa uns dies llegia una entrevista que li feien a Pàgina 12. Hi deia: “Vista l’angoixa del que és real, quin espai de llibertat es pot crear?”. Avui, donada aquesta angoixa generalitzada, què es respondria a vostè mateix?
Els espais de llibertat són sempre condicionals o condicionats, i potser la paraula llibertat avui sona absurda o estigui trepitjada. Quan penso en l’experiència de llibertat ho relaciono amb certa imatge d’apartar-se, de refugiar-se, de cuidar-se de certs fets horrorosos que el món ve provocant en les vides; però no ho faig en termes individuals, acte-referencials, només per als qui poden exercir una pràctica llibertària personal. En educació aquesta paraula, com també igualtat o solidaritat, no pot ser sinó una idea col·lectiva, i es refereix a la possibilitat de trobar en les institucions aquests espais alliberats del treball i del pes que suposa ser adult en aquest món. En termes més concrets em sembla que es pot oposar aquesta imatge d’experiència de llibertat amb l’exigència de rendiment. Una activitat, que en els seus orígens és oferta com a experiència de llibertat comuna i de seguida passa a tenir un aire a exigència de rendiment, perd el seu sentit de present i de transcendència.
Creu que en aquestes setmanes s’ha revalorat la relació entre mestres i alumnat o que pot quallar la idea que l’educació és possible sense docents?
Havia llegit temps enrere que en certa literatura especialitzada ja s’anunciava l’educació sense educadors, i em resultava curiosa la idea, per no dir absurda. La vida en general, no sols la vida escolar, seria impensable sense mestres, sense aquells amb els quals fer-nos preguntes, sense aquells amb els quals pensar en veu alta, sense poder escoltar la narració de l’ancestral i no sols de les novetats, sense tenir unes altres referencies adultes fora dels pares, sense reunir-se al voltant del públic, sense aprendre les maneres artesanals amb què es construeixen els sabers, sense ser cuidats i sense l’experiència de la igualtat. Això defineix no sols la necessitat d’una figura sinó també la necessitat d’un espai com les escoles. Ara bé: en aquesta contingència els educadors estan esgotats, estan treballant molt més que abans, han de preparar fins i tot el que no pot preparar-se per endavant, sense oblidar que en aquest costat del món les condicions d’aquesta tasca continuen sent precàries, tant materialment com simbòlicament.
Quin pot ser el paper de mestres i mestres aquests dies?
Els partidaris del vincle unívoc i absolut entre educació i noves tecnologies, com a única forma vàlida de transmissió en el regnat de les societats de l’aprenentatge, estan d’enhorabona. Les escoles, els col·legis i les universitats estan buides –i plenes de fantasmes– en els seus espais, però no en els seus dictats: tot es fa a distància, com era de preveure, sense oblidar que abans de la quarantena bona part dels sistemes educatius tendien a això o desitjaven fer-ho d’una vegada per totes. La tecno-educació ja havia envaït les aules en bona part de les pràctiques i el mercat havia apostat decididament per la creació d’una possibilitat certa de fer de les institucions de formació sales virtuals, excepte belles i comptades excepcions.
Quant de l’humà ja era en si tecnologia és quelcom que pot i s’ha de discutir, però la invasió en aquests temps crítics de recursos, formes, estratègies, dissenys, eines, bones pràctiques, tots ells afiliats a la idea de virtualitat és una preocupació que em resulta indefugible. Què queda de l’educador que pren la paraula i la democratitza a través dels sinuosos camins de les mirades i les paraules dels estudiants? Què queda de les formes conjuntes de fer art i artesania, de tocar la terra, de jugar, sota la forma tirànica de la pantalla sempre-encesa?
Tinc la sensació que durant la pandèmia del que es tracta en educació és només de fer fer, de mantenir ocupats als nens i els joves, de replicar horaris i rutines. Com si poguéssim reconcentrar-nos en un món que està en aïllament i oblidar-nos del que ens angoixa i commou. Vistes així les coses, així condensades, és factible que la imatge de l’educador quedi completament desdibuixada, sigui una mena de paròdia de si mateixa, o bé ofereixi a alguns desapassionats per la formació la sortida tan buscada al seu propi cansament. Hi ha una confusió, deliberada o no, de mitjans i metes; del tancat i l’obert; de l’exercici i la seva possible transcendència; de la tasca i de l’art; de l’aprendre per mitjà de i de l’aprendre amb algú que; de la connectivitat i del contacte.
Avui, ara mateix, si hi hagués una potència en l’educador és la de la cura, la companyia, la conversa a propòsit del món i de la vida, i l’hospitalitat. No es tracta de continguts sinó de continents, no és una qüestió de format sinó d’urgent presència. I no és un problema d’estar-ocupats sinó d’estar-junts.
Han quedat al descobert les enormes diferències en les condicions d’accés a l’educació de la infància… creu que augmentarà la preocupació dels governs un cop acabi el confinament?
Gairebé tota la infància ha estat ara dividida entre els qui accedeixen a internet des de les seves cases i els qui no ho fan i, d’aquí, ja s’ha albirat una relació amb l’aprenentatge avenir. Els governs tenen i tindran per davant una difícil tasca, que és la reconstrucció des de les cendres. Sense oblidar que els sistemes públics de salut, d’educació, de cultura, ja estaven compromesos o desnonats en bona part del món, en aquestes latituds hi haurà una infantesa literalment molt més empobrida que abans i caldrà imaginar i reinventar polítiques d’urgència.
Què haurem d’aprendre per sortir d’aquesta crisi com a societats més enfortides?
Sobre això sóc escèptic, perquè podria passar que el sistema econòmic actual s’hagi vist ferit per aquesta pandèmia, i acceleri els seus processos de desigualtat per compensar les pèrdues. També és cert que s’escolta pertot arreu la idea que estem davant d’una oportunitat. Que tot això, quan acabi, si és que acaba, ens farà millors. Pot ser, tant de bo, fins i tot m’agradaria contribuir-hi i participar d’això. Però en aquest moment caldria ser molt més caut o evitar, almenys, ser negligent: hi ha gent que ha mort i altra que morirà, sobretot gent gran, i no sembla que morir-se sigui una oportunitat. En tot cas espero que l’experiència de pèrdua de confort i seguretat, que l’experiència del fil tènue que separa la vida de la mort, que l’experiència de tantes i tants que han fet d’aquest temps dolorós un temps de solidaritat, generositat i responsabilitat, s’imposi per sobre la mesquinesa deshumanitzant del mercat.
