Despesa militar vs despesa educativa: una realitat sagnant

Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

No és cap novetat que l’Estat espanyol respon, històricament, a un model autoritari i corrupte. Durant segles i segles les elits han bastit el seu poder en una societat militaritzada que, com a exemple ben il·lustratiu, té el cos de seguretat pública de la Guàrdia Civil, de naturalesa militar. Aquest model militarista ha comptat amb el suport de les més altes esferes de l’estat –bancs i empreses de l’Ibex– i de la Casa Reial. Per això, segurament, l’opacitat i la desviació pressupostària de la despesa militar d’Espanya no tenen cap tipus de conseqüències. És més: són sostingudes per una llei franquista, la de secrets oficials del 1968, que en nom de la seguretat i la defensa de l’Estat permet al Consell de Ministres declarar-la “matèria classificada”. El govern de Felipe González, el 1987, va decretar que són secretes totes les actes de la Junta Interministerial per al Comerç i el Control del Material de Defensa i Tecnologies de Doble Ús (JIMMDU), encarregada justament d’atorgar les llicències a empreses espanyoles per a l’exportació d’armament. En alguns casos, com denuncia Greenpeace a Les rutes de risc de les armes espanyoles, es tracta d’exportacions d’armes il·legals. Espanya va signar un Tractat Internacional que prohibeix la venda en determinades situacions; el seu incompliment situa el govern espanyol com a còmplice d’autèntiques atrocitats.

Segons els estudis del Centre Delàs, a Espanya la despesa del Ministeri de Defensa per al 2021 és de 10.863 milions d’euros i, amb les partides repartides amb altres ministeris –pràctica que respon a una estratègia d’ocultació–, assoleix un augment del 10,3% respecte l’any anterior. Això significa que, cada dia, el govern d’Espanya gasta 59 milions en Defensa, i que el ciutadà hi contribueix amb 456 euros anuals. Enguany, i amb el gobierno más progresista, els nous pressupostos generals de l’Estat preveuen un increment en la despesa en armament militar d’un 22% el 2022. Superarà, per tant, els 10.000 milions d’euros.

En canvi, la despesa a l’Estat espanyol per alumne és molt inferior a la mitjana dels països de l’OCDE i, d’aquesta, el 82% prové dels governs autonòmics. Unes arques públiques autonòmiques que, en el nostre cas, estan subjectes a l’espoli dels seus recursos fa molt de temps. El dèficit fiscal, entre un 6-8% del PIB català, no només és innegable, sinó que es remunta a segles anteriors. Si afegim l’escassa capacitat del Govern de la Generalitat per lluitar contra el frau fiscal, per legislar nous impostos directament recorreguts al Tribunal Constitucional o controlar els ja existents, la Catalunya autonòmica es manifesta clarament insuficient per resoldre els problemes de la ciutadania.

L’estudi El poder de presa de decisions de la Generalitat de Catalunya sobre la seva despesa, fet per quatre economistes a demanda del Departament d’Economia i Hisenda, mostra que, en realitat, la Generalitat només té un elevat poder de decisió en un 9% d’allò que gasta en Salut, Educació i Serveis Socials, que suposen dues terceres parts dels comptes anuals del govern, mentre que el poder és limitat –i molt condicionat per les decisions de l’Estat– en un 58% de les despeses. La Generalitat no té cap marge per decidir res en el 33% restant, com passa, per exemple, amb les beques d’estudiants o les ajudes a les persones amb dependència.

Concretament, en educació, l’autonomia de la Generalitat és molt limitada, amb un 52,2% de la despesa que depèn de decisions de l’Estat; un 29,6% de la despesa que correspon a decisions que es prenen en el marc legal de l’Estat, i un 13,9% dins el consell interterritorial.

El pressupost de la Generalitat en educació el 2020 és de 5.671,9 milions d’euros i, si disposéssim del que suposa la despesa militar cada any, la ciutadania catalana veuria incrementar en més de 3.500 milions les arques públiques. Si hi sumem la xifra dels 16.000 milions de dèficit fiscal de Catalunya (que surt dels càlculs que fa la Generalitat a través del mètode del flux monetari després de la neutralització), podríem situar-nos entre els països europeus capdavanters en matèria educativa.

A tall d’exemple, i per facilitar la comparació, les remuneracions del personal educatiu sumen 3.675,1 milions d’euros, amb un 20% aproximat de pèrdua de poder adquisitiu els darrers 10 anys; al seu torn, la inversió prevista per a la construcció de 10 escoles és de 91 milions, mentre que el submarí Isaac Peral ha costat més de 1.000 milions. El Peral, que entre altres vicissituds s’enfonsava però no reflotava, és un dels quatre submarins que costaran més de 4.500 milions d’euros; en canvi, 300.000 ordinadors portàtils per als estudiants tenen un cost de 184,7 milions.

Hem de reivindicar la gran tasca que fan entitats i organitzacions a casa nostra, com la Plataforma Desmilitaritzem l’Educació, a la qual estem adherits com a sindicat, i que és formada per més de vuitanta entitats que tenen com a objectiu la denúncia de la creixent presència de l’exèrcit als espais educatius. “Des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics”. Cal destacar, també, el treball de l’Escola de Cultura de Pau, de la UAB, que en l’àmbit de l’educació per a la pau aposta per educar en la convivència, amb l’objectiu final de reduir les diferents formes de violència i de generar espais educatius empàtics, cooperatius i crítics. FundiPau pretén “substituir una cultura que legitima l’ús de la violència, per una altra en què el respecte per la dignitat igual de totes les persones ens la faci cada cop més intolerable.”

Recordem Arcadi Oliveres quan deia: “I la meva conclusió sempre és la mateixa: educació, educació, educació, i donar eines a tothom per ajudar a la reflexió. Evidentment, educació en uns valors pacifistes i no en uns valors competitius o de màxim rendiment en detriment de l’altre, com s’ensenya en tantes facultats d’Economia”.