Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Arribar allí deu ser com arribar al cel. Màgia, color, il·lusió, energia. No sempre he sabut que havia d’estar ací, però des que ho sé, no tinc dubtes: la mirada d’un infant és el que vull i necessite que guie el meu caminar.
Aquest matí, en obrir la porta del meu cel, una olor de mel ha envaït els meus sentits. Una olor dolça, forta, segura. El projecte de les abelles està a punt de finalitzar però l’aroma a taronger, a romer, a natura continuarà dins meu molt de temps; estic convençuda.
Isc a la porta amb el somriure més gran que cap pintor s’ha atrevit a dibuixar. Veure aquelles personetes em resulta tan emocionat que m’és francament difíci tractar de frenar el que sent. Tampoc vull evitar-ho, vaja. Les seues carícies, les seues paraules, les seues lleganyes, etc. Tot té vida en eixe espai tan nostre i tan… nostre.
És dilluns. Potser ens pese, més a mi que a ells jo crec, però cal posar-se a la feina. Hem conversat quasi una hora sobre les meravelloses aventures que hem viscut el cap de setmana. Hem recordat la fantàstica eixida a la fàbrica de la mel i els dolços sabors de tantes que en vam provar. A Alexandra no li va agradar la mel de xocolata que ens van regalar. A mi tampoc, la veritat. Marta pregunta si hui no treballem. Deuen tindre-ho per costum; jo sols sóc una mestra interina en formació que no sap fer altra cosa i que porta tres dies en el nou cel, el seu cel, el nostre cel. Està bé, anem a treballar.
Expliquem la tasca que ara, des de la distància, sóc incapaç de recordar. Tot i això, podem imaginar-nos-la. Asseguts en equips de 5, llapisseres i colors en una safata i un paper ple de lletres davant de cadascú. Treballen en silenci. Sí, treballen; treballen com ho fem nosaltres, com mai no haguérem volgut fer-ho, com sempre hem odiat: en silenci, en solitari, sense sentit, sense entendre.
Alexandre seu del revés en la seua cadira. Juga amb la llapissera; sembla que escriu sobre l’aire, deu de ser un text preciós. M’arrime espaiet i m’agenolle a la seua vora. Li acaricie el cap i les galtetes i li pregunte, en veu baixeta, si li passa qualsevol cosa. Ell em mira, i amb una seguretat que volguera per a mi, trau la veritat que el preocupa, la història que escriu a l’aire, la vida que té dins: “Seño, yo no quiero escribir; yo quiero ser rockero”. La xiqueta que porte dins bota i balla amb una guitarra. Jo sols puc somriure enamorada. L’abrace i li faig un bes als cabells llargs i rossos que l’ajuden a escriure eixa fantàstica història. Intente transmetre’l l’admiració que em produeix i l’alegria que sent al descobrir que l’escola encara no ha acabat amb ell.
Li murmure a l’oïda un secret que sols ell pot saber en aquests moments.
– “Saps una cosa, Alexandre? Els rockers, que per cert a mi m’encanten, han de saber escriure”.
Alça la mirada de terra i clava els seus ulls blaus en els meus. El llapis ja no juga amb l’aire. Continue.
– “Les cançons que canten les han hagut d’escriure abans per a no oblidar la lletra”.
– ¿Es verdad, seño?”.
– “És cert, carinyo. Tu també podràs fer unes cançons precioses però hauràs d’escriure-les per no oblidar-te mai d’elles”.
Silenci. Pega la volta a la cadira i seu davant eixe paper tant poc il·lusionant. Però ara sembla no importar-li, perquè ell porta la màgia dins seu i li donarà el valor que per a ell té aquella acció. Mentre escriu la paraula mel, abella o pol·linització que segurament escapen del seu món ideal, estarà pensant en com escriurà aquelles cançons que tant balla, que tant li agraden, que són tan seues. Jo el mire mentre una suor freda i lletja em recorre tot el cos.
Quantes melodies escrites a l’aire; Quantes històries de monstres i dracs, de princeses moteres i nens ballarins, d’alcaldesses i somniadors se’ns estan escapant! Quantes ulleres de nens necessitem!
