Opinió

Ambivalències a l’escola en temps de covid19

Durant els darrers mesos de l’any 2020 hem viscut molts canvis a l’escola imposats per les mesures de prevenció contra la covid19. Totes elles tenen dues vessants ambivalents que val la pena analitzar. El punt de partida d’aquest anàlisi és la meva experiència professional, que pot diferir força d’altres mestres i professors, ja que des d’un bon inici el Departament d’Educació va traslladar a les direccions dels centres educatius el disseny del protocol de reobertura dels centres, donant lloc a la primera ambivalència que permet donar una resposta adaptada a cada realitat però que, per aquest mateix motiu, pot ser que sigui molt diferent entre centres d’un mateix poble o ciutat.

Un dels aspectes més importats que es van posar sobre la taula en la recuperació de l’activitat lectiva va ser la importància de la intensificació i millora de la neteja als centres educatius. Les retallades que vam viure a partir de 2008 van implicar una reducció de l’horari del personal de neteja que fa que fos insuficient, malgrat les reclamacions que es poden fer als serveis externalitzats. Els ajuntaments farien bé d’assumir el personal de neteja dels centres educatius i dignificar les seves condicions laborals, així com fer-les dependre directament de les direccions dels centres per tal d’aconseguir una millora en la que el benefici econòmic de les grans empreses de serveis quedin en segon terme i la millora dels serveis públics esdevingui la prioritat. Aquest curs s’ha aconseguit una intensificació de la neteja, però cal mantenir-la i reforçar-la.

La disminució de la ràtio es va posar sobre la taula des d’un primer moment, però ha de portar, necessàriament una contractació de mestres per fer-la possible. Davant la dificultat d’una reducció de ràtio generalitzada sense ampliacions de plantilles i espais, cada centre ha decidit com distribuir els grups-classe. Aquesta situació, a l’educació primària, ha anat en detriment d’algunes especialitats, però ha permès fer possible una atenció més personalitzada de l’alumnat. En el meu cas s’ha passat d’una classe amb 26 alumnes a una de 17. Aquesta és una mesura que caldria mantenir per millorar la qualitat de l’escola pública.

Associat a la reducció de la ràtio ha aparegut el concepte de grup bombolla. El manteniment del mateix grup amb la mínima participació de mestres especialistes comporta un millor coneixement dels nens i les nenes i la seva situació personal i possibilita que s’estableixin bones relacions i diverses entre els membres del grup. D’altra banda, hi ha un empobriment en els models d’adults que interactuen amb els nens i nenes, així com les possibilitats que permeten els grups flexibles o les agrupacions internivells en determinades activitats com poden ser els tallers o d’altres tipus d’agrupament, que darrerament s’havien posat en marxa a molts centres. L’hora del pati també ha canviat absolutament, ja que també es manté el grup i hi ha una rotació pels diferents espais existents. D’una banda es dóna accés a tots els nivells a tots els espais de manera rotativa, però de l’altra es perd l’oportunitat de viure experiències en les que s’interactua amb nens i nenes de diferents cursos o en els que apareixen conflictes als que cal posar-hi remei. Baixa la conflictivitat, però paral·lelament també baixa l’aprenentatge d’una convivència real amb nens i nenes d’edats diferents.

Aquesta riquesa també s’ha perdut en l’organització de sortides i colònies que han quedat en stand by. Tot i que no sempre són les activitats més enriquidores per la barrera econòmica que acostumen a tenir associada. El lloguer d’un autocar per fer un desplaçament sempre dispara el cost de la sortida, de manera que una part de l’alumnat queda exclosa per motius econòmics. Com a contrapunt, aquest curs ens hem proposat intensificar les sortides sense cost afegit, a l’aire lliure o als atractius museístics i culturals que ens ofereix la comunitat, en els que la barrera econòmica desapareix. Fer una sortida a peu per la ciutat és un enriquiment que no té cap cost econòmic i aporta molts beneficis als aprenentatges.

La bretxa digital es va posar de manifest durant el confinament, però és només la mostra de les desigualtats socials innates al capitalisme. El Departament d’Educació s’ha pres molt seriosament la lluita contra aquesta exclusió social, que ve ocasionada, en part, per la manca de connectivitat o de dispositius per accedir a la societat de la informació engegant una ferma campanya per la inclusió digital. Malauradament es tracta d’una tasca titànica que ha de tenir associada una despesa econòmica molt gran i amb la que es farà difícil arribar a totes les famílies amb aquesta situació. Paral·lelament s’ha posat en marxa la distribució d’ordinadors pels docents, posant remei a una carència històrica del sistema educatiu. L’eina bàsica de treball dels mestres i professors en les hores no lectives fins ara no havia estat aportada pel Departament d’Educació, amb tota la problemàtica de seguretat i de protecció de dades que comporta. A més a més, és necessari disposar d’un suport tècnic a l’alçada, capaç de donar resposta a una distribució d’equips de treball d’aquesta envergadura. Tornem a topar amb les externalitzacions i la precarietat del servei. Bona part dels tècnics de suport a les escoles van estar en ERTO o a l’atur durant el confinament. Potser seria interessant crear la figura del tècnic informàtic contractat directament pel Departament d’Educació, assignat a un o més centres, i sota les ordres dels equips directius. Bona part de l’èxit de la digitalització de l’educació va associada al bon funcionament dels equips i les plataformes, que només és possible amb un suport tècnic de qualitat al que cal afegir una formació en l’ús de la tecnologia per aplicar-la al treball globalitzat a les escoles i instituts. Ambdós actuacions són claus per fer viable l’impuls dels Entorns Virtuals d’Aprenentatge i l’alfabetització tecnològica necessària pels ciutadans, aclaparats per la infoxicació.

Per últim, queda el tema tabú de l’educació a Catalunya: la implantació massiva de la jornada contínua. La revisió dels horaris hauria de caminar en la mateixa línia del que es fa arreu d’Espanya i d’Europa, però incomprensiblement no es planteja, ni tan sols, la possibilitat de triar-la si el Consell Escolar d’un centre així ho desitja.

La neteja, la reducció de ràtios, la necessitat de millorar els espais dels centres, el cost de les sortides i activitats extraescolars, la digitalització i la jornada continuada són temes cabdals del sistema educatiu que haurien de ser objecte de debat durant la campanya electoral que aviat començarà, ja que el proper govern no proclamarà la independència de Catalunya, però de ben segur haurà de prendre mesures que afecten a tota la Comunitat Educativa i, per tant, la ciutadania faria bé de qüestionar aquestes preguntes als candidats i candidates abans d’anar a votar, i deixar d’autoenganyar-se amb la suposada panacea de la Catalunya independent.