Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Segurament el fet que unes quantes víctimes, ja de grans, s’hagin atrevit a denunciar i fer públics els abusos que van patir molts anys abans, està motivant a d’altres a fer el mateix. No sabem –ni segurament sabrem mai del cert– l’abast real del problema, però tot fa suposar que el que està ara aflorant és només com la part visible d’un iceberg molt gran. Aquesta suposició prové de la varietat dels casos que apareixen: afecten les principals ordes religiosos; i assenyalen, amb noms i cognoms, a persones de diversos estrats de l’escala clerical (monjos, capellans, bisbes, cardenals). És a dir, tot fa suposar que no es tracta, ni de bon tros, de casos puntuals només localitzats en espais i moments molt concrets, sinó d’un problema general d’abast considerable. I, pel que sembla, d’un problema prou conegut al dedins de les institucions religioses, però que fins ara elles mateixes s’han preocupat més de fer veure que no existia i amagar-lo de cara enfora, que no pas d’afrontar-lo decididament. Per dir-ho d’una altre manera, sembla que el propòsit de les mateixes institucions i de la jerarquia eclesiàstica no era plantejar-se seriosament com impedir i prevenir els abusos, sinó evitar que sortissin a la llum pública.
Pel que es veu, aquesta voluntat d’encobriment ha tingut èxit durant una pila d’anys. Però ara ja, amb l’acumulació de casos que afloren, la jerarquia eclesiàstica comença a reaccionar: d’una manera o una altre, sembla que va reconeixent la gravetat del problema, demanen públicament perdó a les víctimes, diuen que ja no persistiran en la política de mirar cap un altre lloc i prometen que s’adoptaran mesures per tal d’evitar que els abusos sexuals segueixin produint-se.
Segur que, si tot plegat tira endavant, s’atenuarà el problema; el que no és tant segur és que es resolgui prou acceptablement. Dic això pel fet que, per part de la mateixa jerarquia de l’Església catòlica, gairebé mai s’esmenten dos factors indubtablement associats a l’origen del problema. Sorprèn molt que aquest factors que esmentarem només apareguin de forma molt limitada en l’anàlisi de la qüestió i en el debat sobre les seves causes i remeis: és possible que els experts i la premsa no els esmentin per massa obvis; i que l’Església no ho faci perquè de cap manera l’interessa que formin part del debat. El primer és el dels extraordinaris privilegis que gaudeix l’Església catòlica en relació a l’ensenyament. La gran majoria de casos d’abusos sexuals a menors que es van coneixent han tingut lloc en contextos educatius o molt propers (centres escolars confessionals, catequesi, escolanies, activitats de lleure educatiu …). És obvi que els abusos serien molt més escadussers si el clergat no tingués tants menors tan a prop, i amb els quals pot establir una relació de poder que, per definició, sempre serà asimètrica. Si no fos per aquesta proximitat, intensa i continuada, la pulsió sexual insatisfeta d’aquestes persones probablement es manifestaria de forma diferent i s’adreçaria vers altres col·lectius.
L’altre factor directament associat al problema l’acabem d’esmentar: el celibat obligatori (i vot de castedat) de monjos i capellans. ¿Es pot tenir algun dubte raonable de que, si els clergues poguessin desenvolupar una vida sexual com la de la resta de la gent, el problema dels abusos a menors es reduiria de forma gairebé automàtica? Si de cas, el percentatge de pederàstia i abusos a menors en el clergat catòlic seria, probablement, similar al que deu haver-hi entre enginyers de ponts i camins, afeccionats a la numismàtica o socis del Barça. Per fer un símil més exacte, el tant per cent de clergues que abusen sexualment de menors seria molt semblant al de seglars dedicats a l’ensenyament que fan el mateix. També n’hi ha, però sens dubte en proporcions significativament més limitades.
A més a més, de totes les mesures que solen proposar-se per evitar i prevenir els abusos (deixar d’encobrir els culpables, allunyar-los de les situacions en què puguin seguir abusant, facilitar les denúncies per part de les víctimes, establir i fer complir les sancions i càstigs pertinents …), darrerament també es parla d’accions educatives específiques adreçades als menors. Es parla, sobretot, de la necessitat de formar-los per tal que aprenguin a protegir-se dels abusos. Això estaria molt bé; però no deixa de ser paradoxal que calgui educar la canalla perquè aprengui a protegir-se de certs educadors. I una altra paradoxa o problema afegit: com garantir que, entre el professorat que impartiria aquesta formació, no s’hi poguessin colar els mateixos (reals o potencials) abusadors?
