Un dels temes que trobo més rellevants en educació pel context d’informació actual és el de l’alfabetització digital per al desenvolupament de la capacitat crítica i per identificar el fet vertader i rebutjar el fet fals. Si fóssim part d’una societat on els ciutadans s’empassen mentides com si fossin veritats, el panorama que se’ns presentaria seria ben galdós. I potser ja estem abocats a un escenari així.
Sempre hi ha hagut veritats i mentides en els mitjans tradicionals (premsa, ràdio, TV). A Internet hi ha infinitat de torrents i canals d’informació on consumim informació, reaccionem davant d’ella, la comentem, la compartim, i la fem viral. Sembla del tot imprescindible saber què és veritat i què és mentida.
Tenim exemples recents de mentides que s’han venut com a realitats. Van des de simples i innocents falses alarmes (hoaxes), spamming, clickbaiting, fins a notícies que fomenten hàbits de salut perjudicials, o les que promouen el canvi de percepcions polítiques i que poden decantar qui guanya unes eleccions i, per tant, quin rumb agafa un país, una política internacional, etcètera.
Des de fa temps corre el simpàtic hoax de la carta de la “University of Bern” on es rebutja a Albert Einstein com a professor. Aquesta carta, que es va fer viral, va ser desmentida per la mateixa universitat. Hi ha moltes pistes que a simple vista ens diuen que és falsa: a) està escrita en anglès, quan hauria d’estar escrita en alemany, b) posa “University of Bern” quan seria “Universität Bern“, c) (visca el sentit de l’humor!) els segells dels EUA a la part superior dreta del mateix Einstein… Doncs, va córrer com la pólvora (fins i tot entre acadèmics), però és una mentideta innocent.
Malauradament, hi ha exemples més malintencionats que han afectat resultats a processos electorals a tots nivells. La llista d’exemples és massa llarga per ser abordada. Què hagués passat si la ciutadania hagués tingut més capacitat crítica? No la tenia, ja? Això no ho sabrem mai, però sí que sabem que tot hauria estat més just. Aquestes mentides ara les han anomenades post-veritat, fets alternatius i notícies falses. El primer terme va ser la paraula de l’any 2016 segons el diccionari Oxford i, tot i que sobretot es fa servir com a substantiu, és un adjectiu (p.e: política de post-veritat). Té a veure amb apel·lar a aspectes emocionals i de creences personals per sobre de fets objectius per confondre a l’audiència i colar-nos gols més fàcilment.
A vegades les mentides les orquestren els governs o els mitjans de comunicació, directament o indirecta. Segons els sociòlegs de l’Escola de Chicago (Mead, Cooley, Park, Goffman, etc.), en primer lloc hi ha una realitat amb objectes, esdeveniments i processos que poden ser observats, i en segon lloc hi ha un llenguatge o símbols que els posen nom i creen descripcions del món real. Així doncs, per una banda hi ha una realitat i després la nostra comunicació d’aquesta. Per tant, la realitat no és independent de la comunicació que se’n fa. La realitat és produïda per la comunicació; pel llenguatge. I, si es tracta de mentides, doncs allí queda la intoxicació i el miratge.
Un altre problema que ressona avui relacionat amb el discerniment és l’anomenat filtre-bombolla (o filter bubble) pel qual rebem, a través de les xarxes, informació fortament seleccionada i filtrada en funció de les nostres prioritats. Diferents algoritmes fan que rebem informació poc plural i amb un biaix ideològic. Aquest problema de la realitat filtrada va ser abordat en el discurs de comiat pel mateix president sortint Barack Obama: la promoció de grups humans i comunitats cada cop més aïllats en els motlles ideològics basats en opinions i no en fets. El mateix Facebook ja s’ha vist interpel·lat a actuar per procurar posar fre a les notícies falses o fake news. També hi ha pàgines de verificació de fets (fact checking) com factcheck.org o Snopes.com en l’àmbit d’EEUU, però que a casa nostra no funcionen.
Més enllà de solucions d’intel·ligència artificial que filtrin les mentides en els mitjans, el millor filtre és tenir una ciutadania formada en el discerniment i en la capacitat crítica. Una de les preocupacions més grans de Vint Cerf, un dels “pares” d’Internet, és que la ciutadania (i netizenship) tingui aquesta capacitat de discerniment per poder protegir-se. L’alfabetització digital no pot centrar-se només en el domini de programes informàtics, sinó que també ha de promoure el discerniment.
Tal com afirma Bryan Alexander, avui dia els aprenents no són només consumidors d’informació sinó que són actors que participen en la construcció i circulació de missatges. La nostra relació amb la informació i el coneixement ha canviat. Per això cal aprendre capacitats tècniques, socials i personals relacionades amb l’alfabetització mediàtica i informacional.
Howard Rheingold ja ho va preveure fa uns anys amb el post “Crap Detection 101″. Va proposar mètodes per avaluar la credibilitat d’allò que trobem al web mitjançant processos de triangulació -que diverses fonts creïbles certifiquin les afirmacions- i de preguntes que ens podem fer com per exemple: qui és l’autor del contingut? Quin domini web fa servir? Quin disseny web té? Té publicitat? Té fonts rastrejables, tot plegat? Aquí hi hem d’afegir habilitats de constrastació que impliquen saber buscar fonts amb les opcions de cerca booleana i avançada en els motors de cerca. La cerca inversa d’imatge amb Google pot resultar molt útil per destapar mentides.
Estem davant d’un tema que, com a educadors, hem d’abordar posant-hi tota la nostra atenció i incloure-ho en l’àmbit curricular (a primària, iniciatives com aquesta poden ajudar els estudiants a identificar notícies falses i missatges falsos com el perpetrat per tot un ministre d’un estat democràtic). I s’ha de tractar a secundària, a l’educació superior, a l’educació d’adults, en l’àmbit formal, no-formal i informal. Cal tenir-ho sempre present. En paraules de Rheingold, “(…) Aspectes fonamentals de la democràcia, de l’economia productiva i del descobriment i de l’ús del coneixement podrien estar en joc”.
