MARC és l’acrònim d’un projecte educatiu singular: Mestres Àvies Recuperadores de Contes. Un grup de mestres, jubilades però no retirades, que dos dies a la setmana es desplacen a l’escola que els ho demana per explicar contes als nois i noies de primària, i algunes vegades també als de secundària o de les facultats d’Educació. Estan convençudes de la força educativa de la narració oral i han convertit la difusió dels contes en un projecte de voluntariat i civisme, a més de ser una manera de no quedar-se quietes.
Les àvies contacontes són un grup ben organitzat. En aquest moment està format per 12 mestres: vuit s’encarreguen de les demandes de la zona nord de Catalunya i quatre de la zona sud, així eviten llargs desplaçaments. Precisament el desplaçament és l’únic cost que tenen les escoles; l’arribada d’un equip d’àvies que fan tres o quatre sessions cada una en funció del nombre de línies del centre és una tasca que realitzen de manera gratuïta. Aquest any, entre els dos equips han fet més de cent cinquanta sortides, que sense afinar massa les xifres poden suposar unes mil tres-centes sessions de contacontes i uns trenta-dos mil nens i nenes que els han escoltat. No està gens malament.
Tinc l’oportunitat d’acompanyar-les el dia de la visita a l’Escola Milagros Consarnau de l’Hospitalet de Llobregat. Una mica abans de les nou i mentre es distribueixen les classes on aniran, la Maria Altirriba m’explica el que els agradaria aconseguir: «De fet amb els contes es gaudeix i s’aprenen moltes coses, però volem destacar el treball relacionat amb l’oralitat. En les nostres sessions posem en joc la competència dels nois i noies per comprendre produccions orals. Es tracta, primer de tot, que aprenguin a escoltar, a mantenir l’atenció, a deixar-se portar pel relat, a no preocupar-se si no entenen alguna paraula o detall, a seguir el fil, gaudir-lo i deixar-se emocionar per la història. Però també volem que aprenguin a pensar, que entenguin el relat i el que vol dir, que el facin seu i en treguin algun profit, que la narració il·lumini, ara mateix o potser més endavant, la seva experiència vital. I, finalment, desitgem activar la imaginació, no fem servir dibuixos, ni imatges, només la paraula ben dita, que volem que faci néixer en cada noi i cada noia la seva pròpia manera d’entendre la història que els expliquem. Imaginar és un bon camí per apropiar-se del conte i de tot el que el conte ens pot arribar a dir. Això és el que intentem, tot i que com t’he dit [insisteix la Maria], els contes encara tenen altres virtuts». I ho deixem perquè les mestres àvies ja van cada una a l’aula que li ha tocat.
Les sessions comencen amb una breu presentació per part de la mestra de la classe, que acaba donant la paraula a la mestra àvia. En aquest moment es fa el silenci, i si no s’aconsegueix immediatament, la narradora espera i mira fixament els que encara parlen; ni el més lleu crit per imposar la seva veu o demanar atenció. Quan tothom està a punt, és la mateixa mestra àvia qui ara presentarà l’activitat i els advertirà que només usarà la paraula, que no vol mostrar imatges i que està segura que sabran imaginar els detalls de la història i seguir l’argument. Alguns recorden l’any anterior —fa quatre o cinc cursos que el centre repeteix l’activitat— i fan referència als contes que van sentir. A continuació la mestra àvia presenta el conte d’avui i comença. L’explicació durarà uns deu minuts. No hi ha digressions, tampoc acceleracions; s’exposen els fets sense adormir-se; la narradora parla, gesticula i mira, res més. Millor dit, una cosa més: cada conte s’explica amb entusiasme, amb ganes de donar-lo a conèixer, com si fos la primera vegada que el narren. Es nota que s’estimen cada un dels contes i el contingut que cada un vol transmetre. Quan acaba la narració el comenten i la mestra àvia els demana si en volen un altre. Al final, els dóna les gràcies per l’atenció i s’acomiada fins al pròxim curs.
Les narradores han triat un conte adient a l’edat, l’adapten a l’auditori i confien que tindrà l’atractiu que solen tenir les històries, els contes, les rondalles i els mites. Treballen amb un bon producte: obres d’art tradicionals que activen el gust per la veritat, la bondat i la bellesa. Per tant, un primer element a favor de l’èxit de la proposta. La presentació serà el segon ingredient. La fan únicament amb la paraula, el gest i la mirada. Tres elements que enriqueixen el conte més que no pas el limiten. Menys és més. Una dicció clara, vibrant, modulada, que s’acompanya d’un gest que completa la paraula sense treure-li protagonisme, i la mirada, que serveix per a tot: per expressar por, sorpresa, alegria o les emocions que demani la història, però que també serveix per atreure l’atenció, per fer que tothom se senti interpel·lat i part d’un auditori que participa conjuntament d’una història. Pocs recursos però molt rics per viure un moment amb voluntat de futur.
I potser sigui això, el futur, el que esperona aquest grup de mestres àvies; imaginen el futur i planten avui una llavor. Això devia ser el que Maria Àngels Ollé tenia al cap quan va idear i impulsar aquesta iniciativa. I això és el que tenen al cap l’escamot de mestres jubilades que van de centre en centre. Els contes són una llavor de saviesa que sembren tot confiant que un dia serveixi als nois i noies per inspirar-los davant dels problemes, per ajudar-los a adoptar hàbits de valor, per donar-los coratge quan les coses no vagin bé; en fi, per animar-los a ser millors. Planten llavors de futur, però plantar és agradable i, a més, dóna sentit.