En societats diverses com la nostra, amb pluralitat de concepcions sobre la vida i el món ben diferents, és important cercar consensos, compartir mínims i arribar a acords per viure i conviure dignament. Però l’acord no sempre és possible i el desacord esdevé quelcom natural i no necessàriament negatiu. On radica en aquests casos el valor del diàleg?
Els que apostem per una ètica de mínims com a fonament d’una educació democràtica en valors reconeixem el diàleg com un d’aquests mínims valors que cal compartir i conrear des de l’escola, la família i els mitjans de comunicació. El món en què vivim és divers, canviant i de comprensió complexa, i l’educació no és aliena a aquests fets. La diversitat pròpia de la societat actual és enriquidora, però no totes les diverses maneres d’entendre el món són igualment legítimes, ni tampoc totes les propostes d’educació en valors. Ho són aquelles propostes que conreen com a mínim, i a la vegada, l’autonomia de la persona que s’està educant, el diàleg, i el respecte i el reconeixement de la «diferència» —no de la desigualtat— com a valors. És desitjable, i probablement necessari, que tota proposta d’educació en valors incorpori més valors, com ara compromís amb el bé comú, defensa dels valors d’una cultura, manera de pensar, ideologia o religió… Però, en tot cas, cal que en la seva pràctica pedagògica, educadors, famílies i mitjans de comunicació respectin i cultivin aquests valors que proposem com a necessaris i mínims en societats plurals que volen conservar i aprofundir en els valors de la democràcia, en els que ens fan més lliures i més iguals.
Aquesta igualtat i llibertat només és possible si acceptem la «diferència» com a valor. Acceptar la diferència com a valor significa reconèixer l’altre amb les mateixes condicions que vull que se’m reconegui. I una de les pràctiques que condueix a aquesta acceptació, una de les que forma l’hàbit de la convivència en societats plurals com la nostra, és la pràctica del diàleg. Quan el diàleg cerca consensos i ho aconsegueix tot respectant l’altre i la seva autonomia, és potencialment molt ric i certament un valor.
Però ara vull destacar el seu valor com a factor d’una determinada manera de viure i conviure quan no estem d’acord, com una forma de vida, de respecte i enriquiment humà quan discrepem, com una forma de pactar els desacords i de compartir quelcom mínim que consisteix a respectar la llibertat de l’altre i el seu criteri, i de reconèixer que solament mitjançant el diàleg es poden abordar les diferències i els desacords i conviure-hi.
En el principi setè del Manifest per una educació democràtica en valors s’afirma que, en una societat plural, l’educació democràtica considera el diàleg com un instrument necessari per afavorir la comprensió i millorar la convivència. El diàleg afavoreix el coneixement mutu, la comprensió i l’enteniment i amplia el consens. Però cal arribar sempre a consensos?
La convivència i la construcció de ciutadania i de comunitat està en funció dels actors que coexisteixen en un territori, amb tradicions diferents i expectatives també diverses. Cal que la cultura d’una comunitat sigui viva, per això sempre està en construcció. I en aquesta construcció l’assoliment d’acords és clau, però pactar els desacords també, i no és tan fàcil. En educació cal ser bel·ligerant amb la defensa dels mínims valors que són condició necessària i suficient d’una democràcia com els abans esmentats i tolerant actiu amb els valors propis de les diferents concepcions que conviuen —en acord o en desacord— en el si d’una comunitat.
Lluny del pensament únic al qual pot conduir una cerca de consensos no respectuosa amb l’autonomia de la persona i el respecte i reconeixement de la diferència com a valor, una proposta d’educació democràtica en valors ha de propiciar les condicions pedagògiques adients per tal que les generacions més joves estimin el diàleg com l’única forma legítima d’abordar els desacords.
Educar en valors també és promoure l’estima pel diàleg que ens permet viure com si fos possible l’acord malgrat que no sigui una realitat ara i aquí.
