És massa “còmode” assenyalar la família com l’origen de tots els errors que poden fer els nois i noies, com si els pares i mares haguessin optat lliurement per educar “malament”, i ho fessin tot i saber el que nosaltres (els qui jutgem des de fora) ja els hem advertit.
Que fàcil és oblidar-se de què tots som família (pares, fills, néts, oncles o nebots…) i jutjar “els altres” des del nostre barret d’experts o “persones de seny”. Que còmode és assenyalar “els altres” i exigir-los canvis i ajustaments! I que difícil sentir-nos part de la mateixa societat, de la qual tots formem part.
Seria més honest i prudent no assenyalar la “culpa” de ningú! Tots i totes estem immergits en aquesta sopa social, líquida, incerta, imprevisible, amb tons apocalíptics… I d’on sembla que en sortim en tant, quan caiem en el consumisme hedonista o en les escapades cap a mons irreals que les xarxes ens proporcionen. Però quan els nostres infants, nens i adolescents ens fan tocar de peus a terra, ens adonem de la derivada que tot plegat va prenent i de seguida ens regirem buscant culpables, i exigint a les institucions que hi facin alguna cosa. Ara bé, com que la culpa fa de mal suportar, ens l’esbandim de sobre, ben de pressa per no sentir-nos al·ludits, i busquem a qui o a què carregar-li, amb exigència d’actuar immediatament. És a dir, en conjunt, com a societat cada cop som molt més exigents i molt menys responsables.
Cada cop som més exigents i menys responsables
Per exemple, considerar la realitat familiar des d’aquest angle ens permet afirmar que els pares i mares crien fills més exigents i menys responsables. I, alhora, ells són molt més exigents amb els serveis educatius i menys responsables educativament. Com si això només passés als qui crien i eduquen fills, i no ens afectés els docents, sanitaris, opinadors o periodistes!
Totes i tots estem immergits en aquest tarannà que ens impregna: Fugim a través de les distraccions de les pantalles i, quan “tornem” no podem suportar el que veiem i vivim, i reclamem, enfadats, justícia, seguretat, educació… És a dir, molt sovint basculem del “menfotisme” a l’exigència enfurismada, i evitem passar per un lloc, cada vegada menys freqüentat: la responsabilitat.
El lloc de fugida més habitual són les xarxes socials i els espais d’oci virtuals que ens retenen més del que voldríem per què engreixem els guanys de les grans corporacions i BigTech, alhora que ens “anestesien” per anar deixant de ser ciutadans per convertir-nos totalment en súbdits (Que fins de la nostra desesperació se’n fa espectacle consumible!). D’aquesta fugida a través dels mòbils i les pantalles també n’acusem els pares i mares dels qui parlàvem a l’inici.
Tanmateix, hi ha petits reductes (com el llogaret del nord de la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix) que han sabut regirar els usos dels dispositius, les xarxes i les competències digitals vers espais de responsabilitat, en favor de la vida humana: Youtubers ben joves que aprofiten el canal per difondre cultura o ciència de forma amena i divulgativa en llengua catalana. Instagramers que han reunit entorn seu persones amb una dificultat concreta, de la qual tots alhora els és més fàcil parlar-ne i visibilitzar-la. Grups de persones totalment diverses que participen en una Hackatò per donar solucions a través de la programació informàtica i aportar propostes a problemes de la societat. O grups de mares i pares que es planten per no donar un mòbil als fills quan han de començar l’ESO, i arriben a fan xarxa amb tots els racons del país per no deixar-se arrossegar per l’adquisició automàtica del primer mòbil per als fills adolescents.
El canvi copernicà d’aquestes persones, grups o institucions és que no fan servir el software, les xarxes i els dispositius digitals per fugir o per queixar-se, sinó que s’apoderen col·lectivament per rumiar, reflexionar, crear, generar o aportar bones idees, praxis diferents! Per responsabilitzar-se del seu lloc i emprendre accions col·lectives dins en el conjunt de la societat.
El gir consisteix a canviar l’ús dels dispositius digitals i passar d’un ús individual, passiu i consumista a un ús col·lectiu i creatiu
El gir consisteix a canviar l’ús dels dispositius i productes digitals en la família, a l’escola i a la societat: passar d’un ús individual, passiu i consumista (cadascú el seu aparell i només veure i empassar-se distracció alienant) a un ús compartit o col·lectiu i creatiu i de producció. Un ús responsable, en el sentit d’estimular la responsabilitat. Un ús que es fa càrrec (s’encarrega o es carrega al damunt) d’una situació injusta, deseducativa, empobridora… per parlar-ne i passar a l’acció transformadora.
Els crítics, molt crítics amb els mòbils i les tecnologies les fan culpables de tots els mals actuals de la humanitat. Els “anestesiats” consumidors de xarxes, sèries o jocs no s’adonen del que està passant i venen de franc la seva llibertat per estar distrets una estona més. Els grups, col·lectius o equips que se les rumien totes, posen la seva energia a treballar amb els dispositius, xarxes i la IA, si cal, per posar en marxa un món més habitable, a petita escala, si es vol, però més humà.
Aquestes persones, grups i col·lectius són font d’inspiració per a altres! Però qui pot acompanyar, mostrar i sostenir aquest canvi? Penso que a nivell macro: L’administració pública, afavorint la ciutadania activa/responsable digital. I a nivell micro: les famílies! Compartint dispositius, limitant el consum de productes digitals, i fent-ne un ús més per generar experiències compartides, divertides i responsables.
Segur que tu mateixa tens una bona experiència de generació d’alternatives, de gestió comunitària, d’ús creatiu dels dispositius digitals… Si has arribat fins aquí, així que acabis, tanca el dispositiu sobre el qual estàs llegint aquest article, i rumia a qui aniràs a trobar perquè totes les paraules que ara tens al cap s’enfilin a uns quants caps i baixin cap totes les mans i peus possibles! Som-hi!
