El servei a la comunitat és un dels elements identificadors de l’aprenentatge servei i, des del punt de vista pedagògic, el que confereix més personalitat a aquesta metodologia.
La bondat de fer un servei desinteressat a favor de la comunitat és inqüestionable. Moltes raons, de tots els colors polítics, morals, socials o sentimentals donen suport sense vacil·lacions aquesta pràctica.
Els arguments justificatius es podrien agrupar en quatre perspectives:
- antropològica: el servei com a altruisme.
- política: el servei com a participació.
- ètica: el servei com a relació interpersonal.
- educativa: el servei com a pràctica de l’aprenentatge.
La perspectiva antropològica: el servei com a altruisme
Ajudar és un mecanisme bàsic en l’evolució humana: és la base de la humanització. Actualment, no podríem concebre una societat en la qual els seus membres només estiguessin disposats a competir i mai a cooperar o ajudar el més feble. Ens semblaria no només una societat “bestialitzada”, deshumanitzada, sinó fins i tot inviable. Res ens fa pensar, en un món globalitzat, que és possible la supervivència de l’espècie humana sense un fort component d’altruisme, és a dir, sense el mirament, afany, complaença, pel bé d’altri, àdhuc a costa del propi.[1]
No obstant això, aquesta reflexió no era evident a finals del segle XIX. L’impacte de l’obra de Darwin i de la teoria de la selecció natural de les espècies havia posat l’accent en la recerca del benefici individual com a força instintiva i despietada al regne animal i, per tant, en la importància que aquest instint podia tenir entre els éssers humans. Aleshores es va obrir una polèmica sobre l’abast real de l’altruisme, un comportament que apareixia com a “contra natura” en el discurs darwinià de l’origen de les espècies.
Quin dels dos (individualisme o altruisme) era el comportament més present a la natura i, per tant, millor predictor de l’evolució dels éssers humans? Fins a quin punt l’altruisme no era una manifestació restringida a les relacions de consanguinitat, és a dir, a la família, als “més iguals” al mateix individu? Dos importants paladins de les dues postures van ser Thomas Huxley i Piotr Kropotkin.
Ajudar és un mecanisme bàsic en l’evolució humana: és la base de la humanització
Huxley va portar les idees del seu vell amic Darwin fins a l’extrem lògic, argumentant que l’altruisme era poc freqüent i que, quan apareixia, “sempre” estava vinculat amb el parentiu consanguini. Kropotkin considerava les coses de manera radicalment diferent. Segons ell, es podia rastrejar l’altruisme (que anomenava “ajuda mútua”) a tot el món, i res no tenia a veure amb les relacions de parentiu.[2]
La polèmica no qüestionava la bondat o la necessitat de l’altruisme per a la societat humana. Tot al contrari. Huxley mateix insistia que el progrés ètic de la humanitat tenia a veure amb la superació dels instints animals, de l’individualisme ferotge: l’altruisme no s’hauria de limitar a ser un acte només concebible dins dels estrets límits de la família.
En qualsevol cas, tant si considerem l’altruisme com un element consubstancial a la naturalesa humana com si creiem que no ho és, però ho necessitem per separar-nos de la resta dels animals i per al progrés de la humanitat, és clar que jutjarem convenients i desitjables els comportaments que ho manifesten. I, sens dubte, fer un servei útil a la comunitat es troba dins d’aquesta categoria de comportaments.
La perspectiva política: el servei com a participació
L’actual globalització, més econòmica que política, ens ha agafat amb unes pràctiques democràtiques adormides pel desenvolupament de la societat de consum i del mercat total, amb alts índexs de passivitat i desinterès polític cap als assumptes col·lectius i el bé comú, i amb ciutadans més propers al perfil de clients que a la de ciutadans actius i participatius.
La participació del ciutadà s’ha anat circumscrivint a l’assumpció dels deures que corresponen, al dret a vot i al pagament dels impostos. Es tracta, en aquest enfocament, d’una participació passiva, aportada més que res com a “contraprestació” als serveis que s’espera obtenir de l’Estat.
Una democràcia afeblida i un Estat del Benestar incapaç de resoldre totes les demandes de la població, aviven la consciència que cal estimular la participació ciutadana, recuperant el sentit més compromès i esforçat del concepte participació. És a dir, no només aspirar legítimament a opinar, influir, votar i decidir el govern que volem, sinó també aspirar a compartir responsabilitats. Aquest sentit més compromès de la participació s’identifica amb l’humanisme cívic:
“S’anomena republicanisme o humanisme cívic una tradició que recorre la teoria política d’Occident i que considera l’home com a ciutadà. En la història de les idees representa el paradigma alternatiu al liberalisme el qual, per dir-ho de manera breu i una mica reduccionista, entén l’home com a individu. El republicanisme creu que l’ésser humà s’autorrealitza a través de la participació i té una concepció substantiva de l’esfera pública, afí a un fort sentit del deure. Per contra, el liberalisme se centra en l’individu, un ésser mogut pel gaudi dels seus drets i que s’inclina ja sigui per l’espai privat, ja sigui pel maneig dels seus interessos a l’esfera del mercat. Allò públic és un àmbit de significació secundari.”[3]
Una societat formada per ciutadans actius i compromesos amaga una gran riquesa, és el que es reconeix com a capital social
Sembla urgent reconstruir el concepte de ciutadania a partir d’integrar-hi la participació activa en la societat i desvincular-lo d’aquest sentiment reflexiu i plàcid que indueix cada ciutadà a aïllar-se de la massa dels seus semblants i a mantenir-se a part amb la família i els amics; de manera que després de formar una petita societat per al seu ús particular, abandona la gran a si mateixa.[4]
Una societat formada per ciutadans actius i compromesos amaga una gran riquesa, és el que es reconeix com a capital social. El capital social comprèn aspectes com la pertinença a xarxes, el conjunt de relacions socials, institucionals i personals que permeten afrontar les crisis, els valors i les normes que orienten les accions, els recursos disponibles per als membres d’una comunitat… En definitiva, és un factor de protecció davant les adversitats, i un factor de promoció de la cohesió social. Posant un símil, el capital social seria a la societat allò que la resiliència representa la persona.
Un exemple de capital social a l’àmbit local el trobem freqüentment en municipis la població dels quals està molt organitzada, és freqüent pertànyer a més d’una associació, la vida cultural i social és molt activa, les persones es coneixen i s’ajuden… Quan apareix una situació inesperada, com ara l’arribada massiva d’immigrants amb pocs recursos en un panorama laboral incert, la ciutadania s’organitza, es reparteixen responsabilitats i assumeix que és una situació delicada a la qual tothom ha d’aportar solucions, i que el respecte a la dignitat, la integració i la convivència són el millor dels camins. El capital social és, doncs, un indicador de qualitat democràtica.
Realitzar un servei a la comunitat és una manera senzilla i concreta d’augmentar el capital social i millorar la qualitat democràtica de les nostres societats. Per tot això, l’aprenentatge servei enllaça amb la tradició republicana del sentit del deure i la importància del compromís personal dels afers socials.
La perspectiva ètica: el servei com a relació interpersonal
L’estricta ètica de la justícia no ens porta directament a justificar el servei desinteressat a la comunitat. Aquest es vincula a l’ètica de la cura, que entén el món com una xarxa de relacions de responsabilitat, de trobades interpersonals, en què tots hem de procurar el bé més gran per a tots, atenent les diferències – el que és just per a uns, tal vegada no ho és per a altres- i passant a l’acció.
L’ésser humà és fonamentalment un ésser de cura més que un ésser de raó o de voluntat (…). Les humanes i els humans posen i han de tenir cura de tot: cura per la vida, pel cos, per l’esperit, per la natura, per la salut, per la persona estimada, per qui pateix i per la casa. Sense la cura la vida mor.[5]
El valor de la fraternitat és el motor de l’ètica de la cura. Però la fraternitat no és pas un valor de moda. La potent antinòmia llibertat versus igualtat fa que la fraternitat passi desapercebuda com a aspecte a valorar, a defensar o a cultivar. Sembla que no té capacitat mobilitzadora, a diferència de les seves germanes republicanes.
L’ètica de la cura ens mou a ser generosos, no només justos
La pregunta entorn de la fraternitat s’està desenvolupant també en la reflexió de la politologia contemporània, perquè es comença a prendre consciència que la llibertat i la igualtat, que havien estat anunciades juntament amb la fraternitat durant la revolució francesa com el tríptic que interpretava la idea d’una nova política, dels drets humans, etcètera, han relegat a la fraternitat. Haver descuidat la fraternitat probablement ha posat dificultats a la realització de la igualtat i la llibertat. Aquests dos darrers principis es van tornar principis constitucionals, han donat origen a partits polítics, es van tornar drets. En canvi, la fraternitat no va tenir la mateixa evolució, i avui es comença a pensar en aquest oblit –per això parlo del principi oblidat-, com el moble que té només dues potes, però cal la tercera pota.[6]
L’ètica de la cura i del valor de la fraternitat ens mouen a ser generosos, no només justos. El servei a la comunitat és una manera de cultivar la generositat i la convicció que l’altre és també el meu germà, per tant, m’interesso per ell, els seus problemes són també els meus problemes i el fet que els pugui superar també és una ajuda per a mi mateix.
La perspectiva educativa: el servei com a pràctiques d’aprenentatge
Durant les darreres dècades hem assistit a una forta preocupació per l’educació en valors i, més recentment, per l’educació per a la ciutadania, que apareix com a nou paradigma on ubicar bona part de l’educació moral: el medi ambient, la interculturalitat, la salut, la solidaritat…
Tot i això, algunes tendències actuals sobre educació de la ciutadania en l’àmbit formal[7], en el millor dels casos, han convertit les aules en laboratoris de participació i exercitació d’habilitats democràtiques. Assemblees de classe, delegats, repartiment de responsabilitats, així com discussió de dilemes, role-playings i altres recursos didàctics… Han estat estimulant la presa de consciència de l’alumnat, les capacitats dialèctiques, l’anàlisi de les injustícies i la seva denúncia.
A més, tot això s’ha desenvolupat, fins ara, de manera transversal; en espais destinats a tutories; o bé en algunes assignatures concretes que comptaven amb professorat particularment motivat.
Però, en general, no s’ha contemplat el que sembla evident: que participar en projectes i activitats que suposin un benefici a la comunitat és una eina essencial de formació per a qualsevol jove (…) Es tracta d’un recurs que s’hauria de garantir en el procés de formació de tots els joves i que, ara com ara, no està assegurat.[8]
Dit altrament: no és possible educar en valors sense practicar-los. Educar per a la ciutadania, per al respecte al medi ambient, per a la interculturalitat… Exigeix superar el marc estrictament academicista del treball només a l’aula. En aquest sentit, la realització d’un servei a la comunitat ofereix una oportunitat magnífica de concretar la formació en valors, redescobrint l’efecte educatiu de fer alguna cosa per a algú o per a tots. Una manera de superar l’egocentrisme i créixer com a persona.
D’altra banda, i des d’una òptica força diferent, el servei a la comunitat apareix també com una estratègia didàctica adequada per a la preocupació actual pel desenvolupament de competències. Si la competència és un saber aplicat, és evident que per desenvolupar-se i ser avaluada necessita espais d’aplicació, és a dir, de pràctiques.
Fer un servei a la comunitat és una bona pràctica per desenvolupar i avaluar competències
En una Facultat de Veterinària els alumnes dels darrers cursos organitzen, cada dues setmanes, un servei de veterinària en un dels barris més desafavorits de la ciutat. És un barri amb molts animals, sobretot gossos, que es fan servir per vigilar les barraques en absència dels seus amos. El baix nivell cultural i les condicions molt precàries dels habitatges produeixen una situació sanitària força caòtica, en què són freqüents cercles viciosos de malalties contagioses entre animals i persones. Doncs bé, per a la professora que coordina aquest projecte, més enllà dels valors solidaris que es promouen, s’ofereix a l’alumnat una magnífica oportunitat de tractar animals en contextos reals, una oportunitat que els joves certament valoren i agraeixen, convençuts que seran millors veterinaris pel fet d’haver viscut aquesta experiència[9].
L’argumentació és força senzilla i contundent:
- Desenvolupar i avaluar competències requereix fer pràctiques.
- Posats a fer pràctiques, poden ser reals o simulades.
- Posats a que les pràctiques siguin reals -cosa que és molt millor des del punt de vista de les competències-, aquestes poden ser d’utilitat per al mateix alumnat o bé d’utilitat social.
- Sempre serà millor -des del punt de vista de l’educació en valors- que siguin d’utilitat social, la qual cosa no exclou que, a més, siguin útils per a l’alumnat.
- Fer un servei a la comunitat és una bona pràctica per desenvolupar i avaluar competències.
En conclusió
El concepte de servei a la comunitat és ric en matisos i interpretacions i, per això, també es presta a múltiples confusions i polèmiques. Hi ha moltes opcions obertes i, a l’experiència pràctica, no es genera tanta controvèrsia com en la discussió teòrica.
En realitat, és possible desenvolupar projectes genuïns d’aprenentatge servei amb un abordatge molt divers del component servei, ja que es tracta d’una pràctica educativa i social que té la flexibilitat com a una de les seves característiques més preades.
[1] Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
[2] Dugatkin, L.A. Qué es el altruismo. La búsqueda científica del origen de la generosidad. Katz Editores. Buenos Aires, 2007.
[3] Béjar, H. Asociacionismo y vinculación moral. Revista de estudios políticos, ISSN 0048-7694, Nº 109, 2000.
[4] Tocqueville, A. La democracia en América. Madrid. Alianza Editorial, Madrid, 2002
[5] Boff; L. Ética planetaria desde el Gran Sur. Editorial Trotta, Madrid, 2001.
[6] Entrevista a Antonio M. Baggio. “Palabra Nueva. Revista de la Archidiócesis de La Habana”, núm. 159. Ciudad de La Habana, Enero, 2007
[7] Pagés, Joan, La educación democrática de la ciudadanía por el gobierno de la polis. Boletín Senderi de Educación en Valores, 2004.
[8] Revista de Educación, número extraordinario 2003: Ciudadanía y educación. Seis preguntas sobre la ciudadanía y educación para la ciudadanía en España. Respuestas del GREM de la Universidad de Barcelona. INCE-MEC 2003.
[9] Es tracta de l’experiència d’aprenentatge servei de la Facultat de Veterinària de la Universitat de Buenos Aires, que es fa ininterrompudament des de fa anys al barri de Los Piletones d’aquesta ciutat.
