L’alegria popular davant les normatives que impedeixen l’ús dels mòbils a les escoles és semblant a la que tenim quan davant d’un problema de salut ataquem el símptoma i no n’abordem la causa. Estic a favor de la limitació en l’ús dels mòbils als centres educatius i més en la infància i l’adolescència, però no ens confonguem. Està bé, però no és ni de bon tros suficient i en alguns casos pot no ser convenient per aconseguir allò que pretén: evitar l’addicció i la pèrdua d’autocontrol
Convé que a la vida escolar, a l’aula i fora, s’evitin situacions que generin addicció i pèrdua d’autocontrol, com és l’exposició excessiva a pantalles i l’ús dels mòbils. Però en concret, en el cas dels mòbils, convé que les famílies no deleguin la part de responsabilitat que els pertoca, a l’escola i a les normatives. Perquè sigui suficient cal una aliança estreta entre famílies i escoles en què les famílies col·laborin responsablement en la manera d’educar els seus fills i filles.
Dèiem que en alguns casos la simple prohibició pot no ser convenient perquè sabem que sovint allò prohibit és atractiu i que, de vegades, fins i tot produeix l’efecte contrari al que es busca amb la prohibició. Per això la simple prohibició no resol la qüestió. La prohibició d’utilitzar els mòbils a l’escola es pot utilitzar fins i tot com a excusa per algunes famílies per ser més permissives en el seu ús ja que l’escola ja ho prohibeix durant l’horari escolar.
Sovint allò prohibit és atractiu
El problema no és l’ús excessiu dels mòbils o l’exposició a pantalles, això és el que veiem, el símptoma té una causa més profunda: la manca d’una cultura d’educació familiar que integri acceptació de contrarietats i de límits així com situacions que cultivin l’esforç i la superació personal a la infància i l’adolescència. Per descomptat, en el seu punt just, proposant metes sense generar angoixa o indefensió. L’escola i sobretot les famílies han d’estar convençudes que establir límits, i acostumar els fills i filles a acceptar situacions no sempre gratificants és tan educatiu com potenciar l’autonomia o motivar i il·lusionar per aprendre millor i voler saber-ne més.
Convé educar la voluntat. Des de fa temps sabem que la persona és raó, sentiment i voluntat. Doncs bé, la tercera pota del trípode no està ben atesa. Educar degudament la voluntat té efectes a títol individual perquè ajuda a perseverar, superar-se, proposar-se metes i ser capaç d’aconseguir-les. Però a més té un impacte especial en la comunitat perquè facilita, a més de l’èxit d’interessos particulars, el del bé comú quan aquest requereix autoregulació, autocontrol i de vegades renuncia als nostres interessos.
Una bona part dels conflictes entre pares i mares amb els seus fills i filles a l’ambient familiar estan relacionats amb l’acceptació de límits en l’ús de mòbils i exposició a xarxes i mitjans. Doncs bé, els mòbils poden ser una bona excusa per parlar de debò de responsabilitat familiar. No ens fixem només en els símptomes: ús dels mòbils, consum a les xarxes… i centrem la nostra atenció en les possibles causes dels nostres “temors”: addicció, pèrdua d’autocontrol, sotmetiment al líder, manca d’esperit crític i escassa implicació en causes d’interès comú.
Quan les famílies i l’escola van en la mateixa direcció l’impacte del professorat s’amplifica i és més eficaç i eficient
Assumir això requereix prestar especial atenció al temps d’educació familiar, i en aquesta tasca convé que el professorat assumeixi la seva tasca convençut que en les qüestions educatives té autoritat moral pel seu saber i fer pedagògic, com l’exerceixen en altres àmbits els professionals de la salut o de les qüestions fiscals i legals. És tan necessària l’actualització de coneixements sobre la seva matèria i la seva docència com estar al dia en les qüestions controvertides socialment que afecten l’educació fora de l’escola i en els contextos d’educació familiar. I en aquests contextos cal atrevir-se, estar capacitat i ser bel·ligerant amb autoritat, prudència i sentit del matís. Quan les famílies i l’escola van en la mateixa direcció l’impacte del professorat s’amplifica i és més eficaç i eficient.
Dèiem al principi que no sempre és convenient prohibir. Davant de qualsevol avenç tecnològic i de profunda implantació el millor és saber fer-ne un ús responsable. No oblidem l’aparició de l’automòbil, o del tramvia en algunes ciutats, o de la calculadora… Les visions apocalíptiques i integradores de què ens parla Umberto Eco sempre són presents en moments de canvi tecnològic. Hi ha molt aprofitable en el moment tecnològic actual.
Només prohibint, no avancem. El context de les tecnologies digitals i el dels mòbils sigui benvingut, si promovem el seu ús responsable educant per no accedir immediatament a la trucada i missatge dels mòbils, dominem la situació, i autoregulem la nostra relació. És aquí i ve per quedar-s’hi. I per això cal aprendre a dominar la situació i créixer en autonomia i responsabilitat amb els nous mitjans. Aquí, famílies i professorat en aliança són els millors agents del canvi. L’educació va més enllà del que és escolar i l’escola, sola, no pot.
Despertem de l’alegria popular perquè ens han alleujat –encara que només sigui a les escoles– dels símptomes de veure la nostra infància i adolescència penjats del mòbil. La causa és la que cal abordar. Actuem en el temps familiar oferint alternatives, ocupant el temps en tasques que comportin activitat, fer coses junts, gaudim del mateix potenciant la lectura, llegint en companyia, veure pel·lícules i sèries conversant sobre elles, preparant una llista de compra, anant a comprar i cuinant, jugant i avorrint-nos de tant en tant.
Aquestes aliances entre família i escola al voltant de qüestions com les que comentem no són res de nou. Molts són els equips de professorat que treballen amb les famílies i estan contribuint a un ús responsable dels mòbils i en general a evitar situacions que generin addicció o consums de temps excessius davant dels mitjans i les xarxes. El professorat i l’escola no poden ni han d’assumir sols totes les tasques que la societat els delega: educació alimentària, viària, de la salut… Algunes són tasques que corresponen i es poden cultivar millor i de manera més personalitzada en el context familiar. Tot i això, el professorat i l’escola sí que han d’assumir que són o han de ser un referent per a les famílies i estar convençuts que el seu criteri – per descomptat ben fonamentat- no és simplement una opinió sinó una guia per a l’educació familiar, i s’han d’atrevir a persuadir i convèncer sobre això.
