L’educació postdigital és un concepte que sorgeix de la constatació que les tecnologies digitals ja no són una novetat ni tampoc un fenomen aïllat, sinó que estan completament integrades en les nostres vides. En lloc d’enfocar-se en l’ús de dispositius o eines digitals, l’educació postdigital parteix de la idea que el món digital i el món físic estan entrellaçats de manera indissociable en la nostra experiència diària i en les nostres experiències d’aprenentatge.
Aquest enfocament suggereix que en el món en què vivim, les tecnologies digitals no són simplement una eina externa que s’agrega a l’educació, sinó que han redefinit l’ensenyament i l’aprenentatge de manera fonamental. L’educació postdigital reflecteix, així, la transició de considerar les tecnologies digitals com un afegit a veure-les com un component integrat i naturalitzat en l’aprenentatge i l’ensenyament. A més, en un context postdigital, el coneixement no es concentra solament en institucions formals, sinó que està dispers i accessible en múltiples plataformes i formats.
Avui el món digital i el món físic estan entrellaçats de manera indissociable
Les diferències entre l’educació postdigital i l’educació tradicional tenen a veure, com ja s’ha dit, amb la mirada cap a les tecnologies digitals. Això té repercussions directes en l’aprenentatge. Per exemple, es destaca que aquest enfocament educatiu emfatitza l’experiència de l’estudiant, la seva participació activa i la interacció amb diversos mitjans, tant digitals com analògics, la qual cosa promou un enfocament de l’ensenyament més divers i multimodal. A més, la incorporació de la mirada crítica implica fomentar el desenvolupament entre l’alumnat de les seves competències com a presumides, formant-los perquè siguin capaços de reconèixer i crear continguts digitals de manera crítica, superant el consum.
En aquest marc, com han de ser els espais d’aprenentatge? En primer lloc, una aula postdigital hauria d’integrar de manera fluida elements digitals i analògics (seamless, sense costures, utilitzant una metàfora reconeguda en aquesta concepció). Així, l’aula és un entorn híbrid que utilitza tecnologies digitals de manera integrada, facilitant la participació i la interacció tant presencial com remota d’estudiants i docents. Això implica incloure en l’aula sistemes de projecció i pissarres interactives, dotades de connectivitat ubiqua (accés a internet d’alta velocitat, compartició entre dispositius senzilla, accessibilitat a plataformes d’aprenentatge en línia). En segon lloc, és necessari que els espais siguin flexibles, amb un disseny modular que permeti reconfigurar l’espai segons les necessitats, amb mobiliari mòbil que faciliti diferents dinàmiques de treball i amb zones diferenciades per a activitats individuals, grupals i presentacions. A més, en tercer lloc, l’aula ha d’estar enfocada en la creació, amb espais i recursos per a la producció de continguts multimèdia i eines per al prototipatge i la fabricació digital. Finalment, els espais d’aprenentatge postdigitals necessiten incloure recursos adaptatius que s’ajustin al ritme i estil d’aprenentatge de cada alumne, així com oportunitats per a l’autogestió de l’aprenentatge.
Ara bé, l’educació postdigital inclou també la necessitat de tenir una mirada crítica i ètica, destacant la necessitat de qüestionar els efectes de les tecnologies digitals en l’educació, reflexionant sobre com afecta a l’accés, l’equitat i la qualitat educativa. En aquest sentit, alguns dels desafiaments que apareixen per aprendre en un entorn postdigital inclouen la sobrecàrrega d’Informació, que pot dificultar la capacitat dels estudiants per a filtrar i seleccionar el més rellevant. També és necessari esmentar que la naturalesa multitasca dels entorns digitals pot dificultar la concentració i l’atenció sostinguda en les tasques d’aprenentatge. Finalment, la transició entre entorns digitals i físics pot afectar la qualitat de les interaccions socials i la col·laboració entre estudiants, la qual cosa és fonamental per a l’aprenentatge.
L’educació postdigital ha de reflexionar sobre com afecta a l’accés, l’equitat i la qualitat educativa
Aquests desafiaments requereixen un enfocament reflexiu i adaptatiu en l’educació per tal d’assegurar que tots els estudiants puguin beneficiar-se de les oportunitats que ofereix un entorn educatiu postdigital. És per això que s’ha parlat de la necessitat d’adoptar un enfocament lent, que permeti a nois i noies desenvolupar una major atenció i consciència, essencial per a un aprenentatge significatiu; permetent també la reflexió i el pensament crític.
No volem acabar sense abordar algunes de les crítiques que l’educació postdigital ha rebut. Aquestes crítiques suggereixen que, si bé l’educació postdigital ofereix perspectives interessants, encara requereix major desenvolupament teòric i validació pràctica per establir-se com un paradigma educatiu sòlid i àmpliament acceptat. A més, s’assenyala també que el mateix terme pot ser limitant, ja que el terme postdigital implica una superació del terme digital que no necessàriament reflecteix la realitat actual i que no captura adequadament la complexitat de les interaccions entre el digital i l’analògic en l’educació contemporània. És per això que també s’ha proposat utilitzar el terme educació transdigital com una alternativa que podria explicar millor com s’associen, transformen i perduren els diversos agents en els entorns educatius actuals.
S’ha remarcat també que l’educació postdigital és difícil de portar a la pràctica de manera generalitzada, ja que requereix una transformació profunda dels sistemes educatius existents, implicant a més una capacitació extensiva dels docents en l’àmbit pedagògic i tecnològic, sense obviar que pot exacerbar les bretxes digitals existents si no s’aborda de manera equitativa.
Al nostre mode de veure, les crítiques no invaliden la necessitat de continuar pensant com ha de ser l’educació del segle XXI, sinó que ens mostren el camí a recórrer i els perills a esquivar, des del pessimisme i la por a les tecnologies digitals, fins al determinisme tecnològic sense fonamentació.
Per saber-ne més
Lacković; N.; Olteanu, A.; & Campbell, C. (2024). Postdigital Literacies in Everyday Life and Pedagogic Practices. Postdigital Science and Education, 6, 796–820. https://doi.org/10.1007/s42438-024-00500-5
Jandrić, P.; Escaño, C.; & Mañero, J. (2023). Pedagogía crítica postdigital y justicia social bioinformacional. Profesorado, Revista De Currículum Y Formación Del Profesorado, 27(1), 61-80. https://doi.org/10.30827/profesorado.v27i1.24645
Jandrić, P.; Knox, J.; Besley, T.; Ryberg, T.; Suoranta, J.; & Hayes, S. (2018). Postdigital science and education. Educational Philosophy and Theory, 50(10), 893-899. https://doi.org/10.1080/00131857.2 018.1454000