8.30 del matí. A classe de Teoria de l’Educació, amb un grup de primer de Pedagogia, la professora proposa una activitat poc habitual. Els adverteix que pot semblar desvinculada del temari, però que hi té molt a veure.
Als nois els demana que imaginin com seria la seva vida durant quatre dies —de divendres a dilluns— si desapareguessin del seu entorn totes les dones. A les noies els planteja el mateix: quatre dies sense homes.
Sorgeixen mirades interrogants. L’exercici desconcerta i, alhora, desperta una certa curiositat. Les preguntes s’encadenen: “Només a la universitat?” “Vols dir a tot arreu?” “I què escrivim? El que ens imaginem?”
Tot i els dubtes inicials, al cap de pocs minuts tothom escriu. I ja en aquesta primera escena es dibuixa una diferència subtil però significativa: la majoria de noies es concentren en la tasca amb una serietat palpable, mentre alguns nois comenten entre ells de manera més distesa.
Passada una estona, la professora demana els nois que comparteixin les seves impressions. No els hi costa començar i les aportacions es succeeixen de manera fluida:
—A la meva feina, la majoria són noies. Si no hi fossin jo tindria molta més feina.
—Jo visc amb la meva mare. Viuria sol, oi? No em preocupa el tema subsistència perquè m’espavilo molt bé. Però és clar, la trobaria a faltar.
—Tindríem poques classes a la facultat perquè la majoria de profes sou dones.
—Quatre dies són pocs. Ara si fossin més… Aleshores tindria costos emocionals perquè em costa menys parlar de mi amb les noies que amb els nois.
—En el meu cas, que tinc parella, em faltaria aquesta figura sentimental, sexual…
Els seus exemples giren sobretot entorn de la logística quotidiana: la feina, la universitat, l’organització familiar. S’hi percep, en general, una mirada pràctica: més feina, menys companyes a classe, l’absència accidental d’alguna figura important.
Quan arriba el torn de les noies, el silenci s’espesseix. Un silenci que no és buit, sinó carregat de matisos. Finalment, la Susanna —que ja havia deixat anar algun comentari— decideix parlar.
—He posat que, segons com, estaria més tranquil·la. Fins i tot potser més feliç.
Alguns nois riuen, incrèduls. Però la Susanna continua. Explica la por quan torna de la feina de nit, la incomoditat en un autobús buit, la desigualtat salarial que sospita que patiria menys.
Altres noies s’hi afegeixen:
— Moltes ens sentiríem més segures quan de nit anem soles pel carrer, no necessitaríem anar acompanyades.
— Em divertiria amb les meves amigues sense que cap bavós vingui a preguntar-nos si ens volem enrotllar amb algun dels seus amic.
— Potser canviaríem la forma de vestir perquè no ens sentirien jutjades o amb por que alguns nois ens diguin res o ens dirigeixin mirades incòmodes.
— M’agradaria estar de festa en un ambient relaxat, divertit, sentint-me segura i sense estar pendent que em vinguin a buscar ni de que la meva mare pateixi per si em passa res.
Les paraules van desfent, amb una sinceritat punyent, una experiència compartida que rarament s’expressa de forma tan directa. Els nois ja no parlen. Escolten. La por als carrers foscos, la necessitat constant de planificar retorns segurs, les mirades invasives, els comentaris sexualitzats, el desig de vestir amb llibertat, el record —o la imaginació— de dones que, sense un agressor a prop, potser trobarien quatre dies de respir són comentaris que es repeteixen. En llegir els escrits apareixen altres elements: la gelosia, el control de les parelles, o el temor —massa real— que algú posi alguna substància a la beguda en una discoteca.
Una alumna, adreçant-se a la professora, formula aleshores una de les preguntes més incòmodes de la sessió:
—Si ens preguntes quantes ens hem sentit insegures o violentades, aixecarem la mà gairebé totes. Si preguntes qui d’ells ha violentat alguna noia, no l’aixecarà ningú. Com pot ser?
La reflexió no busca acusar, sinó entendre un desajust que travessa vivències i discursos.
La professora mostra dades de l’Hospital Clínic de Barcelona sobre agressions sexuals registrades l’any 2025. La xifra és duríssima: 665 víctimes ateses fins al 31 d’octubre, amb un increment del 6,5% respecte l’any anterior i una majoria de casos concentrats en dones joves, de 18 a 25 anys. Edats que coincideixen amb les de les estudiants.
Les noies continuen parlant i expliquen que des de petites han rebut advertiments: “Vigila”, “Vés amb compte”, “No tornis sola”. Són instruccions que busquen protegir-les, però que també carreguen sobre elles la responsabilitat de la seva pròpia seguretat.
I llavors emergeix la pregunta que plana com un fil conductor de tota l’activitat:
—Si ens eduquen a nosaltres per protegir-nos… Qui educa els nois perquè no ens haguem de protegir?
No hi ha una resposta. Però la qüestió queda oberta, com una invitació a repensar què vol dir educar en igualtat: no només preparar unes per esquivar el perill, sinó preparar els altres per no generar-lo.
Al sortir de l’aula, queda la sensació que allò que s’ha fet no és només una activitat puntual, sinó un mirall del que passa fora: les vivències de les noies no són anècdotes, sinó dades; no són percepcions individuals, sinó patrons socials. I és aquí on l’educació esdevé una eina imprescindible. No n’hi ha prou amb oferir a les noies estratègies d’autoprotecció; cal una aposta social perquè els nois aprenguin a identificar els seus privilegis, revisar comportaments normalitzats i assumir responsabilitats en la construcció d’espais segurs. Aquesta tasca no pot recaure només en docents motivats o en activitats esporàdiques: requereix polítiques públiques valentes, programes sostinguts i recursos reals. Educar en igualtat vol dir, sobretot, transformar les condicions que fan possibles les desigualtats. I potser l’aula, amb converses com la d’avui, és un dels llocs on podem començar a fer-ho.
El Diari de l’Educació, 2026