El 26 de juliol del 1919 neix a Letchworth ( Anglaterra) Jacques Lovelock, que amb Lynn Margulis portaran un canvi radical en la manera d’entendre la Terra i la naturalesa. Fins llavors, gran part del món econòmic, social i científic l’entenien com un gran recipient que albergava diferents espècies d’animals, plantes, sòls que es regeneraven sense límit i dels que en podíem disposar a dojo. Lovelock, que era metge i biòleg, i Lynn Margulis, que era una biòloga evolucionista. es van preguntar per què l’atmosfera de la Terra és tan diferent i única al nostre sistema solar? La resposta va ser perquè és un equilibri de gasos que canvia contínuament a causa dels éssers vius que hi respiren, un equilibri que no és estàtic, sinó fruit de la contínua interrelació entre aquests éssers que l’habiten. El planeta Terra, doncs, és un sistema complex en el qual els seus components tendeixen a l’equilibri, és a dir, que els moviments que es donen en un sentit es compensen amb altres que van en el sentit invers. Qualsevol modificació que es produeixi en algun element del sistema afecta directament o indirectament als altres i a tot el sistema. El planeta Terra en la seva totalitat, incloent-hi els éssers vius, oceans, roques i atmosfera funciona com un superorganisme que modifica activament la seva composició interna per assegurar-se la supervivència. Quan Lovelock i Lynn Margulis desenvolupaven la seva teoria, Lovelock la va explicar a un veí, el novel·lista William Golding, qui li va suggerir el nom de Gaia, la deessa grega que va treure el món viu del Caos. Actualment, la proposta de Lovelock i Margulis és acceptada per la majoria del món científic.
Una bona mostra del que diem la tenim en les conseqüències evidents del canvi climàtic que estem patint. La Terra actua segons les seves pròpies lleis i els incendis, sequeres, aiguats o desaparició de gran varietat d’espècies -estem a la sisena gran extinció- no són més que una adaptació dels ecosistemes a les lleis que la regeixen. Marc Castellnou, cap dels GRAF (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals) del cos de bombers de la Generalitat de Catalunya, en una entrevista a El Confidencial de l’any 2022, deia que: els incendis són pertorbacions dins d’un ecosistema i tenen el seu rol dins l’ecologia d’aquest sistema com les inundacions o les plagues. La Terra no fa més que seguir les seves pròpies lleis: així a més CO2 a l’atmosfera més calor, més sequera, més inundacions i més incendis i per tant desaparició de part de les espècies animals i vegetals… El mateix Marc Castellnou continuava: És més fàcil mirar les flames que és la part visible del problema. Però el que hi ha al darrere és un model de societat que decideix tractar el problema actuant només quan apareix el foc. Pots aconseguir un equilibri momentani, però tard o d’hora es tornarà a descontrolar… I així anem.
La Terra actua segons les seves pròpies lleis
Sembla evident que un dels principals objectius de l’educació ha d’ésser el d’educar en com vivim i quines relacions establim en el lloc en el qual estem, en aquest cas seria amb la nostra casa comuna, el planeta Terra i amb els nostres veïns, la resta d’éssers vius. Més quan d’aquesta relació en depèn també el nostre benestar i la nostra supervivència. És a dir que no som “els reis de la creació” sinó que som ecodependents.
Afortunadament, tenim una tradició educativa pel que fa a les relacions entre l’educació i la naturalesa. Sense anar massa lluny podem recordar entre altres a Rousseau, al romanticisme pedagògic, la influència del moviment higienista amb el seu interès per la salut, per la higiene personal, per la cura del cos, l’origen de les colònies escolars, l’escola de la natura de Puig i Elies… Però l’ecodependència significa un canvi de paradigma en les nostres propostes educatives que ens porta a deixar la visió excessivament antropocèntrica de l’educació per anar cap a una visió relacional amb el planeta Terra.
Un canvi de paradigma que ens obre una gran quantitat d’accions, idees, programes de tota mena que haurien d’estar a la base de qualsevol activitat educativa i que van molt més enllà del que podem dir en aquest article. En cito alguns a tall d’exemple:
Tot el que fa referència al coneixement i la valoració dels nostres veïns, els ecosistemes, i els seus funcionaments que fan possible la vida en el Planeta, també la nostra, com ara el gran miracle de la fotosíntesi en la qual la relació de l’energia solar, amb l’aigua, el sol i el CO2 de l’aire, fa que apareguin la matèria orgànica i l’oxigen. Per més que pensem, decidim, ens enfadem o estimem, sense aquest miracle de la naturalesa que fan les plantes no seria possible la nostra existència. Un coneixement que ens ha de portar a una nova visió i valoració del nostre entorn. Què passa quan eliminem un bosc o tot un paisatge per crear una gran infraestructura? Doncs que estem destruint als éssers que ens donen la vida i podem concloure que som ecodepenents i que sense renunciar a satisfer les nostres necessitats bàsiques hem de tendir a viure en harmonia amb el nostre entorn.
Que a l’educació en valors s’incorpori la justícia ecològica com un mínim de justícia exigible i compartit
Una altra proposta fa referència a les responsabilitats tant individuals com col·lectives en el consum dels recursos disponibles. Quin ús fem de l’energia? Com és el transport públic? Els productes de la nostra alimentació són fruits d’una agricultura respectuosa amb els ritmes de la terra o d’una agricultura que a base d’agroquímics l’explota i l’empobreix al límit? Quins són els usos de l’aigua? Qui se’n beneficia? Com afecta la contaminació a la nostra salut? Qui i com assumeix aquestes resposanbilitats?…
Del que anem dient proposem que a l’educació en valors s’incorpori la justícia ecològica com un mínim de justícia exigible i compartit, ja que d’ella ens va la salut de la casa més comuna, el Planeta i que els beneficis i els costos relacionats amb el medi ambient s’han de repartir de manera justa i equitativa, tant entre les persones d’ara com entre les generacions presents i futures, tot respectant els ecosistemes, la biodiversitat i les lleis del Planeta. Es tracta d’una justícia en la qual cap comunitat humana i d’altres éssers vius hagin de suportar una càrrega de contaminació, de degradació ambiental, de riscos climàtics que condicioni el seu desenvolupament. Es tracta també d’una justícia social que garanteixi que totes les persones tinguin accés als recursos naturals essencials (aigua, aire, aliments saludables, energia o vivenda) i participar en les decisions que afecten el seu entorn. I també d’una justícia intergeneracional per la qual les generacions actuals tenen la responsabilitat de conservar els recursos i els ecosistemes perquè les generacions futures en puguin gaudir.

