Autor: Salvador Carrasco Calvo

Es tracta d’una crisi que està convertint el risc i la incertesa en una condició molt significativa en el nostre dia a dia, i que fa de la innovació el repte més gran de les polítiques públiques necessàries per transitar cap a una nova situació. També s’imposen canvis en els models de gestió, tan públics com privats. Les conseqüències de la pandèmia ens obliguen a qüestionar, inevitablement, les nostres pràctiques, la nostra manera de treballar i de planificar l’acció, tot i que les coses semblin bastant imprevisibles. Vivim sumits en una crisi global, una crisi de civilització (H. de Pirenne)…

La campanya d’aquest estiu hagi estat la més atípica i difícil de les darreres dècades. La participació ha superat les expectatives, però no impedirà que les entitats necessitin molt de temps per sobreposar-se del sotrac econòmic. I les mesures de prevenció del virus han estat efectives, si bé el resultats no son del tot extrapolables.

El principal repte d’avui no és tant la creativitat, la capacitat d’innovació i l’eficient coordinació com la fonamentació de la nova cultura organitzativa en els valors, en la filosofia de les organitzacions que defineixen i caracteritzen el Tercer Sector Social.

Al llarg del curs passat s’han produït reiterats incidents amb motiu de la presència dels anomenats MENA (menors estrangers no acompanyats) a Catalunya. Els mitjans no han cessat de transmetre informacions on resulta difícil distingir entre els esdeveniments i les posicions ideològiques.

La nostra època és la de la confusió, l’abús del llenguatge i l’absència d’idees. És un signe dels temps des de la crisi de la Il·lustració. Un exemple és l’ús i abús que es fa de la idea d’acció comunitària.

Al llarg dels darrers mesos diversos informes internacionals han denunciat com a l’Estat espanyol hi ha una alta proporció d’infants i joves en risc d’exclusió social i el creixement de l’abandó escolar, sense que hi hagi cap estratègia, pla o programa específic per a eliminar el que anomenen “segregació efectiva de facto”.

Sociòlegs i antropòlegs coincideixen en assenyalar que existeixen desigualtats urbanes que porten a obrir o incrementar ‘processos de guetització’ en els barris. Com és sabut, no totes les àrees segregades són guetos o enclavaments ètnics, com tampoc tots els habitants d’aquests indrets són igualment pobres.

Un grup de personalitats, de reconegut prestigi en el camp de l’educació, acaba de publicar un Manifest amb aquest títol. Voldríem glossar-lo des de la convicció profunda de la seva oportunitat i per destacar la que entenem és una aportació rigorosa i d’interès públic.

L’escola ha tendit molt sovint a homogeneïtzar culturalment l’alumnat, ha amagat o deixat de promocionar les diferències culturals. La pregunta a fer-nos és com ha de ser un currículum inclusiu, un currículum que no exclogui les minories ni els altres i que no trivialitzi la riquesa de la diversitat cultural present als centres.

De les generacions globals actuals de joves es podria dir que han nascut en la desprotecció i la subordinació. El sistema social i econòmic vigent està degradant les condicions de vida i de treball dels joves de manera global. La situació és greu i hauria d’ocupar-nos més