Tot just aquest abril es va celebrar a Barcelona el 1r Fòrum de les Arts a l’Educació impulsat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya. El camí per arribar-hi ha estat llarg, però la seva realització es contempla com un punt d’inflexió en aquest procés de transformació educativa i cultural que ja s’està donant a Catalunya des de fa uns anys, però que necessita visibilitat i ordenació.
Veus jurídiques, filosòfiques, polítiques i científiques ens parlen de la cultura com a dret fonamental vinculat a l’educació; de l’educació com a pràctica emancipadora, lligada a la vida i a la comunitat; de la necessitat d’una política cultural i educativa que garanteixi la participació cívica i la celebració de la diferència i de les arts com a formes d’aprenentatge i pedagogies en si mateixes. És inapel·lable, doncs, que necessitem més arts a les nostres vides i especialment, en els espais destinats a l’educació.
A Catalunya hi ha més de 1.000 fundacions culturals i unes 300 fundacions educatives. De totes aquestes n’hi ha moltes que ja treballen amb la mirada posada en generar espais de treball conjunt entre escoles i agents educatius, i artistes, projectes i institucions culturals. D’exemples en podem trobar molts: el programa Magnet (Departament d’Educació, Fundació Bofill i ICE-UAB), els Tàndem de Catalunya-La Pedrera, les Connexions de la Fundació Carulla o el programa Art for change de la Fundació La Caixa. Veiem doncs que cada institució treballa amb un mètode i un model d’intervenció propi i diferent.
El que fa uns anys el clàssic paper de les fundacions en clau de mecenatge (típic finançament) avui dia s’ha reconvertit en una implicació profunda i real. Ja no tracta només de la unió d’una escola i un artista sinó que s’hi sumen els mediadors, les persones directes de la fundació impulsora que hi participa de forma activa. Des d’aquest mediador les fundacions acumulen coneixement i experiència amb la intenció d’ajudar a construir el model d’èxit replicable i sostenible en el temps. Escalable, en definitiva.
Les fundacions, com a tercer element de l’equació ajuden a anticipar-nos als reptes de la societat; a esdevenir veritables laboratoris amb projectes en assaig-error i a teixir aquelles aliances necessàries (público-privades) que assegurin la continuïtat dels projectes.
El clàssic paper de mecenatge de les fundacions avui s’ha reconvertit en una implicació profunda; a l’escola i l’artista s’hi sumen els mediadors que acumulen coneixement per ajudar a construir un model d’èxit replicable i sostenible
En el Mutare Educació que va celebrar la Fundació Carulla fa tres anys, mestres i artistes ja van debatre sobre aquest paper clau de les arts dins les aules, però també sobre les dificultats reals perquè hi siguin presents. Amb les diferents intervencions va quedar palès que la supervivència dels projectes és un factor clau per poder-ne veure els efectes a mig i llarg termini. Alguns factors que dificulten la consolidació serien la necessitat de treballar sobre reptes reals, que afectin la comunitat educativa, que interessin i generin vincle; també el fet que han de ser projectes compartits per tota l’escola i no només d’un curs. La creació, el treball i els resultats han d’involucrar a tota la comunitat educativa i, per tant, conduir-la cap al canvi en bloc, sense crear fissures ni diferències.
Ara bé, un punt clau és el temps i la continuïtat, amb el seu conseqüent finançament. Aquí les fundacions hi poden aportar (i no només en clau de recursos que sempre són limitats). Hi hem d’aportar, sobretot, generant un relat conjunt sobre els beneficis d’aquesta intersecció que ens permetin elevar aquesta unió i blindar-la d’atacs, sospites i retallades de pressupost. Ens hi posem?
Marta Esteve és directora de la Fundació Carulla. És llicenciada en Dret i en Treball Social
Gemma Carbó és directora del Museu de la Vida Rural. És doctora en Ciències de l’Educació i màster en Gestió Cultural