L’altre dia em van convidar a assistir com a públic a una convenció d’instruments de corda en la qual participaven centenars d’alumnes, la majoria infants, i els seus professors, de diferents escoles de música municipals: Els alumnes, des del que jo vaig viure, havien assajat les obres a tocar amb antelació i es trobaven excitats i entusiasmats amb l’esdeveniment. I sembla que, quant a la trobada es refereix i la possibilitat bastant única de tocar tants músics junts, així també es va viure. L’actualitat i dinamicitat de les obres triades, i la professionalitat i motivació dels músics-guies de la trobada, van ajudar a crear un clima d’expectació col·lectiva.
Fins aquí tot bé. Però m’agradaria aprofitar aquesta experiència per cridar l’atenció sobre un aspecte que no em va passar desapercebut.
Aquest aspecte és la repressió de l’expressió autèntica i, sobretot, en els infants.
En la trobada, d’una hora de durada, malgrat haver citat a tants alumnes, haver-se esforçat per crear tanta il·lusió i promoció, haver assajat les peces, haver convidat a les famílies i amics a presenciar-lo, etc., els alumnes no van tenir en cap moment més de cinc minuts en els quals se’ls pogués escoltar solament a ells (sense els músics-guies professionals). D’una banda, perquè, senzillament, no es va deixar aquest espai; i, per una altra, perquè els músics professionals, des d’un escenari elevat sobre els alumnes, tocaven amb micròfons a un volum que feia impossible escoltar alguna cosa més.
Paradoxalment, entre instrucció i instrucció, els alumnes i el públic eren sovint animats a expressar-se (quan estava previst, clar) ja fora amb un crit a manera de presentació o amb escenificacions senzilles que acompanyaven la música que estaven interpretant. Moltes de les vegades, els crits van ser bastant suaus o fins i tot inexistents i els moviments, pobres o inadequats (d’acord amb l’objectiu dels creadors de la trobada). Per aquesta raó, es donaven segones oportunitats remarcant que alguna cosa no anava bé, o es generaven riures en sentir-se maldestre en obeir. Però en tot moment, qui tenia raó i ho feia bé eren els músics professionals adults des del seu escenari. A més, l’espai d’aquesta gran sala estava tan summament limitat per catenàries i controlat per personal de seguretat que no es podia caminar lliurement. A la sortida, comentaris com “ha estat fantàstic” s’intercanviaven entre assistents.
Fantàstic perquè s’ha intentat que ho sigui i això és el que hem percebut que hem de sentir o perquè que de veritat ho ha estat?
Si no es confia ni per cinc minuts en les capacitats de les persones, com alguna podrà sentir-se segura i preparada per a expressar-se sense por?
Si fins l’expressió és dirigida, no és expressió. Si les persones es mostren apàtiques, vergonyoses, desganades, etc., no necessiten un remei per a aquests símptomes sinó una aposta total per retornar-los la seva expressió autèntica, i molt més la infància!
La premsa va parlar de “joves talents disposats a menjar-se el món”. No el poso en dubte, però en aquesta trobada ningú el va poder confirmar quan pràcticament no se’ls va escoltar i quan, el reportatge fotogràfic mostra (quina casualitat) primers plans d’expressions de cansament i tristesa més que d’atenció apassionada.
És que a ningú el sorprèn això en un grup de cent infants? De veritat ens hem cregut que si no riuen, que si no mostren lluentor en els ulls, que si no es fan sentir al marge d’unes instruccions, és normal?
I, després, a ningú el sorprèn més encara que, percebent aquesta situació, en lloc de preocupar-se per això, se’ls valori molt positivament posant en relleu el seu esforç com si es tractés d’éssers molt febles i amb molt poquetes potencialitats?
Sembla que estiguem jugant a dominar-los; subtilment i inconscientment i no amb falta de bones intencions, però, igualment, la conseqüència és un domini: Els restringim la llibertat fins a deixar-los sense forces i, des d’aquest estat, els demanem que s’expressin amb poder. Com no ho poden fer, els veiem com a incapaços, la qual cosa a alguns adults els permet continuar sentint-se superiors i controlar-los. Això ocorre massa en l’educació dels infants, però també en la relació amb persones de qualsevol edat.
Així mateix, es deixa veure quan, en comptes de retornar-los l’expressió als infants, els intentem ajudar amb més ordres, per molta bona voluntat que hi hagi darrere d’elles. Aclarint que, quan nomeno “ordres”, em refereixo a instruccions, a vegades fins i tot instruccions que tenen poc a veure amb les motivacions reals de la persona, amb una direcció contínua de tot com si hi hagués por que, en cas de deixar de dirigir, l’infant no sigui capaç i faci alguna cosa malament. La transmissió de la preocupació per l’èxit i el fracàs. Fer-nos creure que hem d’arribar a ser com algú, que mai estem bé com estem en el moment. L’obsessió per la tècnica en les arts en lloc de l’amor per l’expressió única de cada persona, perquè ja hi ha evidències científiques* del fet que és la veritable base per a ser feliç i créixer en plenitud.
Què passaria, llavors –m’atreveixo a imaginar– si en comptes de tal trobada en gran una vegada a l’any els alumnes de música (o de qualsevol altre àmbit i també fora de les arts) tinguessin més oportunitats de reunir-se en rotlle, sense escenaris, sense direccions pretensioses, però en el seu lloc estructures clares de confiança que ajudessin a la seva autoexpressió amb seguretat; amb espai i temps per a compartir i conversar sobre el que els interessa i com se senten (ho sabem?, ho preguntem prou i tenim en compte les respostes?); on prescindir de recursos atractius o sobreestimulats a favor de relacions des de la simplicitat de l’autèntic i natural (conèixer-se els uns als altres, ja que era una oportunitat única per a això); on donar-los el poder i deixar-los jugar i, en aquest cas, tocar sense por al fet que el facin mal o al fet que no surti com ens hem inventat en les nostres ments; on no hi hagi restriccions per a riure obertament dels descobriments que apareguessin, dels mateixos errors, junts, professors i alumnes; i on comprendre que, qualsevol art, qualsevol matèria, potser, no és més que una excusa per a aprendre a créixer i gaudir del nostre vastíssim potencial creador, inesgotable, únic i present en totes les persones (de totes les edats) sense excepció.
Si l’actuació va arribar a sentir-se “fantàstica”, com encara més d’extraordinària s’hagués arribat a sentir si hagués estat real!
*Descobriment de “la formulació”, per Arno Stern. Va fundar l’Institut per a la Recerca de la Semiologia de l’Expressió (I.R.S.E) a l’any 1985: https://irsearnostern.org/.
