Aquest mes de febrer Higo Mental oferirà al MACBA el taller P2P. Tenen cos els streamers?, adreçat al professorat de secundària. Una reflexió a partir de la presència, el temps i les poètiques del cos i els seus imaginaris a la cultura visual. Així que aprofitem per entrevistar-los perquè ens expliquin millor el seu projecte i el seu proper taller al MACBA.Com us vau conèixer i com va sorgir la idea d’Higo Mental?
Ricardo Pérez-Hita Carrasco: La Marta i jo ens vam conèixer a tercer del grau d’Història de l’Art a la UB. En aquell moment els nostres estudis seguien un patró molt concret de com estudiar la història de l’art, i no confiem que hagi canviat massa la veritat. Era una forma d’estudiar molt positivista, aprendre els artistes en dates i a través de PowerPoint. Hi havia poca anàlisi crítica des d’altres perspectives més marxistes o des de la cultura visual per exemple. En especial vam veure que no hi havia la perspectiva feminista, menys en alguna assignatura d’alguna professora que sí que ho abordava o ho introduïa. Aquesta manca de contingut i format en la carrera és el que ens va fer reaccionar a la Marta i a mi.
Aleshores ens vam ajuntar i a partir d’una altra proposta que ja existia prèviament, Hilomental “Sesiones videológicas” d’Arturo Bastón i Félix Pérez-Hita, vam decidir engegar el nostre projecte. Higo Mental no és més que un diàleg a partir de vídeos i vam començar a fer-los entorn del feminisme.
Marta Sesé: De fet, Higo Mental es va concebre com a una única sessió i no pretenia tenir continuïtat en el futur. Aquesta va ser en el meu pis d’estudiants d’aleshores, era un pis gran, i hi van assistir sobretot amics.
El tema escollit va ser en clau feminista perquè també va coincidir en un moment d’auge del feminisme en els entorns autoorganitzats de Barcelona. I nosaltres ens hi vam afegir.
El feminisme continua sent clau en el vostre projecte?
Marta: Vam fer quatre sessions a on Higo Mental abordava aquesta temàtica de gènere i feminisme, i després vam tenir la necessitat de posar el focus en coses més específiques, però sempre hem tingut com a eix central el feminisme. A poc a poc ens hem anat desvinculant, però encara hi és present en la forma de fer i potser menys en els continguts.
És cert que en aquests deu anys d’existència d’Higo Mental els discursos i la consciència feminista han anat evolucionant com nosaltres mateixos també.
Ricardo: A mesura que hem anat fent sessions el feminisme ja no és un tema tan central, però jo considero que hem continuat aprenent molt sobre feminisme amb aquest projecte. La nostra anàlisi respecte a les imatges a internet és cada cop més crítica des del feminisme.
Heu trobat altres temes que realment mereixin una atenció especial?
Ricardo: Últimament, és cert que treballem més per encàrrec o pactem temes. El més rellevant del projecte és la nostra metodologia i aquesta ens permet parlar de molts temes. Fem una recerca d’un tema en concret i a partir d’aquí podem plantejar com s’està representant a Internet. Hem tocat temes tan diversos com el tenis, la llar, la materialitat d’internet i les infraestructures, etc.
Marta: Sobre aquest tema de la materialitat d’internet i les infraestructures amb la perspectiva que tenim ara del projecte, ens ha fet adonar que aquest també parla d’Internet en si mateix. El com pensar-lo és una constant actualment en el nostre projecte, perquè el mateix internet en si s’ha professionalitzat molt i ha canviat molt.
En els darrers anys també hem iniciat una col·laboració amb la Jara Rocha que precisament reflexiona sobre aquestes infraestructures entorn lnternet.
Quina és la vostra metodologia? Quines sessions oferiu ara mateix? I com les prepareu?
Ricardo: El primer que fem és conversar nosaltres dos sobre quins temes es poden relacionar amb aquest tema central. Aleshores cadascú per la seva banda durant els següents dies, setmanes o mesos depenent del temps que tinguem fa una recerca per internet constant però no focalitzada de vídeos. Quan els dos tenim prou material, al voltant d’uns quinze vídeos, quedem uns dies abans de la sessió per compartir-los i parlar sobre ells. Fem una selecció i acabem de lligar la sessió.
La sessió consisteix en dos projectors, dos ordinadors i nosaltres dos. A l’inici fem una breu introducció al tema central, i aleshores comencem a intercalar els vídeos relacionant-los amb el nostre diàleg d’anàlisi sobre aquests. En el fons és una conversa entre nosaltres dos amb el suport dels vídeos. Així es genera un diàleg que dura entre una i dues hores.
Marta: En el fons, Higo Mental fa aquest exercici de reflexió que normalment fem tots de forma íntima, però el proposa de forma col·lectiva. Una anàlisi crítica dels vídeos que veiem a internet, només poder fer crítica dels vídeos et posa en un nivell de lectura molt diferent.
L’únic requisit que ha de complir el vídeo és que estigui penjat a internet. És cert que la majoria estan a Youtube, però també n’hem trobat a altres xarxes socials com Instagram, Tiktok, Twitter o Facebook. També hi ha vídeos de programes de televisió que queden penjats al canal a la carta de la cadena de televisió.
Com dos historiadors de l’art han acabat mirant pantalles en lloc d’obres d’art? Podem dir que els vídeos són obres d’art? Hi ha art a Internet?
Marta: De fet, pensa que a Història de l’Art pots fer pràcticament tota la carrera sense veure cap obra d’art i mirant només a la pantalla perquè la majoria les veiem a través de PowerPoint. Nosaltres considerem que a Internet hi ha vídeos que sí que són obres d’art i d’altres que no perquè els vídeos també provoquen alguna cosa com pensament, crítica i emocions.
En qualsevol cas, són cultura visual i és una branca que dins la Història de l’art, en el moment en què nosaltres ens vam formar, la vam trobar a faltar. I ara nosaltres treballem per reflexionar sobre ella i donar-li el valor que es mereix.
Ricardo: En el format i en els continguts veiem que els vídeos sempre van relacionats amb la nostra quotidianitat, i per tant és des de la nostra quotidianitat que podem pensar la nostra relació amb les imatges.
Creieu que en l’educació, en el currículum actual, s’ensenya a fer servir Internet (els seus avantatges i perills)? En saben més els alumnes que els professors?
Ricardo: Nosaltres a part dels diàlegs també fem tallers com el que farem al MACBA. Són projectes a on volem que s’abordi la pedagogia de la cultura visual d’una forma diferent de la que vivim de forma acadèmica. Perquè la cultura visual passa en la quotidianitat i s’ha de pensar des d’aquesta també.
Crec que és necessari fer educació en com fer un bon ús d’internet. I un projecte com el nostre hi pot ajudar perquè treballem amb un contingut que és proper als alumnes com són els vídeos.
Però a Higo Mental també creiem que cal fer la reflexió profunda sobre que no hi ha més perill a internet que Google hagi aconseguit entrar a tots els centres públics de l’estat espanyol i d’això no se’n parla. Són decisions que es prenen i que no hi ha una mirada crítica al darrere. Ara tots els alumnes tenen un compte de Gmail i això és la victòria més absoluta que hi pot haver per una empresa multinacional com aquesta. I no només això, també cal pensar que ara mateix les interaccions entre professorat i alumnes estan mitjançades a través del Google Drive.
Marta: Sí, totalment, són aquestes coses que ara també estem pensant des de dins del nostre projecte. Estem intentant canviar la mirada a aquesta idea demoníaca que tenim d’Internet, repensem tota aquesta infraestructura i professions que hi ha al darrere.
Exacte, ara comenceu un nou taller per a professorat al MACBA. En què consisteix? De quins temes parlareu?
Marta: Seran tres sessions, en dues hi serem nosaltres. A la primera sessió explicarem el nostre projecte, les metodologies de treball que utilitzem per dur-lo a terme, etc.
El tema que tractarem sorgeix en el context de l’exposició que hi ha actualment al MACBA de la María Teresa Hincapié. El museu ens va demanar que ens centréssim en el cos. Això es pot fer des de molts tipus d’enfocament i nosaltres hem decidit centrar-nos en aquest tema amb més material d’Internet.
En aquesta ocasió no ens centrem en la identitat dels cossos d’Internet, sinó més aviat la relació amb el treball i la violència que s’exerceix sobre les persones treballadores d’aquestes grans plataformes que han sorgit amb internet.
Ricardo: El tema és la relació de la materialitat d’internet i els cossos. D’aquí ve la pregunta: tenen cos els streamers, els repartidors, etc.? Reflexionar sobre la gestió del temps que fan aquestes apps a on la immediatesa i el directe és el més premiat saltant-se els drets laborals dels seus treballadors.
Marta: O també quins cossos afecten l’estructura física d’aquest Internet que sovint es troben sota l’aigua dels nostres oceans i, per tant, no són gens eficients i sostenibles. Hi ha diversos vídeos que demostren que hi ha peixos o ecosistema mediambientals afectats pel sobreescalfament d’aquests cables o aquestes infraestructures.
Com els participants ho podran aprofitar a classe?
Ricardo: Serà una reflexió col·lectiva que ben segur serà profitosa. Penso que és una mirada que pot ser molt positiva que entri a l’aula. És un canvi de xip que com adults a vegades no fem i podem fer amb els nostres alumnes.
El que ens agrada d’aquest taller és que nosaltres no donarem un dossier o unes pautes de com fer aquesta mirada crítica des de l’aula. Nosaltres els farem la proposta, els mostrarem la nostra metodologia i el professorat l’adaptarà a l’aula com vulgui. Esperem que la nostra proposta agradi i els ajudi en la seva realitat a l’aula per fer pensar críticament als alumnes.
De fet, a la segona sessió ells ho posaran en pràctica i en la tercera ens retrobarem per comentar entre tots com ha anat i com podem continuar pensant-hi plegats.
Com viuríem ara sense Internet, podríem fer-ho? És com la nostra tercera mà?
Ricardo: Jo si no puc entrar a TikTok al matí quan em desperto, no sé si podria o no… però no vull! És una pregunta prou difícil que en podríem reflexionar hores i hores. Hem viscut sense internet durant anys i ara podríem passar sense, està claríssim.
Però la qüestió és en realitat com seria si això passés? Com viuríem? Pensem que internet ara ja és sinònim de recursos i aquests tenen a veure amb unes classes socials concretes que exploten aquests recursos. En realitat ens hauríem de preguntar, i més sovint: Com volem viure amb Internet?
Marta: Hi ha països on hi ha un ús molt restrictiu d’Internet, a on hi ha empreses multinacionals, les reines d’aquest camp, que no poden operar. Podríem viure sense Internet, però és cert que el món en què vivim ara hi ha tota una infraestructura canviada a i adaptada per aprofitar Internet. S’ha generat una dependència.
Realment Internet ens aporta coses bones o realment ens torna més estúpids com a espècie humana? Què passaria si una xarxa social o directament Internet s’apagués?
Ricardo: Sí que hi hauria un daltabaix, però en l’àmbit públic res més, en realitat no ens afectaria més enllà. Si ens ha fet més estúpids o no, no ho crec perquè en el fons són avenços.
Marta: En el fons és el que deia abans el Ricardo, com pot ser que Google hagi entrat així a les escoles de tot l’estat sense fer-ne una autocrítica abans. És molt alarmant, és com si totes les cafeteries dels centres educatius fossin Mac Donalds. Cal repensar tot això, i veure quines economies s’estan activant amb les decisions que prenem. Cal pensar bé el com i no prendre decisions precipitades que s’han pres massa ràpidament, com va passar sobretot amb la pandèmia.
Penso especialment, en el tema digital, el teletreball, etc. No hem tingut temps a repensar davant de quines empreses multinacionals hem cedit per poder connectar-nos telemàticament.
Ricardo: Hi ha una paraula clau en tot això: “el solucionisme”. Sembla que les tecnologies venen a solucionar coses, i no és així. En el món de l’educació es va veure molt clarament durant la pandèmia, es va pensar que la tecnologia era la solució i es van perdre de vista altres coses que també eduquen.
Pensem que Internet o les xarxes socials són sinònim de llibertat d’expressió. Però realment és així, és una arma de doble tall?
Marta: Ara està tot legislat. Jo, que he treballat en temes editorials, ara veus que en la portada d’una revista ja no pot posar un nu perquè no arribarà enlloc perquè abans te’l vetaran a tot arreu. I quan ho penses realment és molt fort, és que a Instagram no es pot difondre ni una Venus! Hi ha un afecte en els imaginaris que està totalment controlat pels algoritmes i això també ho hem treballat força. Hi ha una difusió que no és aleatòria, sinó que té en compte a l’usuari que es troba darrere la pantalla també.
Ricardo: Jo penso que no som experts en llibertat d’expressió i ens queda una mica gran. Però el tema dels algoritmes sí que l’hem treballat i és molt clar: el què veiem i el que emetem està condicionat a priori i sovint des d’un biaix capitalista.
