Hem preguntat a onze persones del món de l’escriptura, la literatura infantil i juvenil, i la docència què en pensen de la possibilitat de retocar els textos del creador dels emblemàtics ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ i ‘Matilda’ per tal de suposadament evitar ferir sensibilitats entre els més petits. Per sort, Grup62 – Estrella Polar que els publica en català i Santillana – Loqueleo que els publica en castellà ja han anunciat que per la seva banda no faran cap canvi.
També hem volgut saber per què ha passat això amb Roald Dahl i no amb altres autors o autores. Recordem que l’any 2019, una escola de Barcelona va retirar llibres de la seva biblioteca escolar d’etapa infantil per considerar-los sexistes, racistes i tenir estereotips. Per què la literatura infantil pot ser tan perillosa o polèmica?
Aquestes són les respostes que ens han donat:
Roser Ros, doctora en pedagogia i escriptora
Em sembla un acte de censura. Caldria preguntar què en pensen els nens i les nenes que van créixer sota l’impacte de les històries llegides i/o visionades a la pantalla. Canviar Dahl és tocar els relats que configuren el fons d’armari literari de moltes generacions. Jo no ho faria.
Potser qui promou aquest debat avui està incentivant la cerca dels llibres de Dahl i la literatura dels trossos tunejats. En soc testimoni, la campanya fa que força gent busqui la versió primigènia per comparar-la amb els canvis que s’han practicat. Una manera molt matussera de fer lectors, oi?
Retirar llibres d’una biblioteca escolar és també una actuació censuradora molt matussera. I es fa a partir de la por que certes versions d’històries segueixin configurant el nostre espai simbòlic, oblidant que no només arriba a través seu. Prohibir-los no serveix de res. Llegir ens permet parlar de les lectures, fer tertúlia al voltant del què pensem.
Jaume Cela, mestre i escriptor
Més que censura és un error. La literatura, com totes les altres arts, és filla del seu temps i Dahl va escriure el que li va semblar i no podem canviar-ho perquè seguir les normes del que ara és políticament correcte és negar la dimensió temporal que té una obra humana, artística.
T’imagines que haguéssim de canviar tot el que s’ha escrit, pintat, filmat… per adaptar-ho a les normes d’avui en dia? Seria una feina absurda. El que cal, si és que cal i crec que en aquest cas ni això, és explicar el context on es belluga qualsevol obra humana. Per tant, deixem Dahl tranquil i a tants d’altres.
Raquel Villaamil, escriptora
La meva infància lectora està lligada a Roald Dahl, així que té part de culpa que em convertís en escriptora. Vaig somiar amb Matilda i em vaig angoixar amb la Fàbrica de Xocolata, tant com vaig gaudir i imaginar mons irreals d’altres autors que segurament ara es considerarien “ofensius”. Resultat d’aquell període de lectura sense censura: cap. No m’he transformat en un adult mesquí ni he perdut els meus valors.
Les històries de Roald Dahl tenen un rerefons que no és el nostre món actual, els corrents volen i estem en un continu canvi. Reescriure la literatura? Per què? El que és bo dels llibres és que no és obligatori llegir-los. No són com la informació que ens bombeja a les xarxes i de la qual és impossible desconnectar. Si un llibre no t’agrada, el tanques i comences un altre. Així de fàcil.
Dani Vilaró, periodista i escriptor
És censura. En primer lloc, perquè Roald Dahl és mort i no va deixar cap indicació al respecte. El que ara facin les persones o grups que gestionen els drets de les seves obres no respecta en cap cas la seva voluntat i obeeix a altres motius, segurament econòmics i vinculats més a l’explotació comercial de la seva obra que no pas a actualitzar o adaptar els textos a noves realitats, com s’ha dit. També és censura perquè priva a un lector potencial d’assaborir una obra tal com la va imaginar i escriure un autor, em sembla pervers, un disbarat.
A més, reescriure obres antigues obre un meló molt perillós. On estableixes el límit? Qui decideix què és acceptable i que no? Seria molt més interessant acompanyar les obres de Dahl o de qualsevol altra autor d’una altra època d’una explicació, d’una contextualització que el situï en l’època en què es va escriure aquell llibre. On ens aturarem en la revisió? Quan ens aturarem?
Sobre per què pot ser polèmica la literatura infantil: Entenc que per la seva connexió amb l’educació i el període formatiu de les persones, i aquest paternalisme excessiu que vol incidir-hi i ignora que els nens i nenes han de forjar un criteri propi, autònom, crític, i no pas que se’ls doni tot “net” i “polit”. Tot i que la prohibició de llibres infantils per “sexistes” o “racistes” es pugui fer amb una suposada bona intenció, penso que en el fons és el mateix esperit que porta a bilioteques escolars dels Estats Units, com està passant, a prohibir en un sol any 1.600 llibres que aborden la temàtica LGBT, trans o queer. En el fons és la voluntat d’imposar pensament únic, sigui de la ideologia que sigui.
Andrea Rodés, escriptora i periodista
En general, estic en contra de la censura o l’actualització de llibres clàssics escrits per autors d’altres èpoques. El més important és ensenyar a llegir i a desenvolupar el sentit crític. A posar els llibres en context. No s’ha de sobreprotegir els infants, ni tractar-los com a ximples.
Jo era una fan dels llibres d’Enid Blyton, crec que també s’han reeditat els seus llibres actualitzant el seu llenguatge per tal que fossin menys “racistes” o el que fos. I no he sortit ni racista ni intolerant ni antisemita. Insisteixo, tanta censura em sembla tractar la societat de ximple.
Per què Roald Dahl? Suposo que aquesta tendència purista ha començat en la cultura anglosaxona. Començaran pels autors anglosaxons de llibres infantils més coneguts.
Mònica Estruch, directora de Cavall Fort
Un autor mort no es pot reescriure, perquè l’únic que podria fer-ho és ell, i això els morts encara no han demostrat poder-ho fer… Qualsevol retoc que modifiqui l’original, per més benintencionat que sigui, no és lícit. Un editor té alternatives si no li agrada un llibre del seu catàleg: no reeditar-lo més, per exemple. O escriure una nota en què contextualitzi l’obra i se’n desmarqui. Però no alterar-ne el text. Això és perillosíssim: comencem a tocar tots els textos que no ens semblen bé?, que no ens agraden? I qui decideix aquests cànons del que és políticament correcte i el que no?
La literatura infantil no és ni tan perillosa ni tan polèmica com es vol fer creure. El que passa és que sembla que tothom s’hi atreveixi més, a opinar i dictaminar el que poden llegir els infants o com han de ser els llibres que llegeixen. Confiem en ells? És evident que tenen prou criteri per saber que tot el que llegeixen està escrit en un moment determinat i amb uns valors que no tenen per què compartir. I si són petits, acompanyem-los en la lectura: però no els tractem de rucs, si us plau!
Marta Roig, bibliotecària i secretària tècnica del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil
El que es planteja és una actualització ideològica que comporta la censura de certs aspectes i la substitució o el canvi d’alguns altres. En aquest cas, sembla que el fet que la víctima sigui Roald Dahl, tingui a veure amb la compra dels drets que Netflix ha adquirit. Però aquesta és una pràctica que es dona amb una certa freqüència i que ve de lluny. El cas ha encès totes les alarmes perquè s’ha alterat de forma flagrant un text d’un autor contemporani, manifestament irreverent i provocador, per evitar pèrdues de vendes per la suposada ofensa que els aspectes modificats, podien produir en els lectors actuals.
Hi ha moltes preguntes a fer-se i, des del meu punt de vista, un repte important pel bé de tots: preservar les arts i, per tant, la literatura, com a espai d’expressió i diàleg, de conflicte i complexitat. Només així podrà continuar sent un lloc de trobada i no d’exclusió, només així podrà ser finestra per projectar el món que volem, però també la veu de tots els que ens han precedit. La literatura preserva la seva memòria i la regala a les generacions que venen, perquè si ho consideren, puguin confrontar-se amb l’herència rebuda i subvertir-la.
La literatura no és mai perillosa, el que és perillós és allò que decidim fer amb ella. Aquí es posa en joc quin és el paper que li atribuïm i, específicament, quin paper li atribuïm en la infància. L’opció del boicot o la censura té implicacions. Pensem-hi. Personalment i en l’àmbit en la literatura, estic ben convençuda que ens juguen a la contra d’allò que sovint perseguim.
José Ángel Martos, editor de Diëresis
No crec en la viabilitat d’“actualitzar” el contingut de les obres de creació literària. Els autors i autores les van escriure en un context cultural determinat i tenien unes intencions clares sobre el contingut que volíem transmetre i, potser més important en aquesta polèmica, sobre l’estil literari i el llenguatge. Roald Dahl es distingeix per un llenguatge una mica dur, un humor més aviat negre, que, emmarcat en una narrativa infantil-juvenil que no acostuma a tenir-ne d’això, va ser clau en el seu èxit. És evident que si Dahl visqués avui no faria exactament el mateix. Els autors modifiquen constantment les seves obres. Resulta prepotent posar-nos en el seu cap per mirar d’actualitzar-lo al gust majoritari d’avui.
Per què Roald Dahl? Perquè ven molt. Roald Dahl s’ha convertit en un autor-marca internacional en un gènere que té un públic captiu assegurat (l’infantil-juvenil), però que al mateix temps és molt sensible i proteccionista pel que fa al que llegeix aquest públic. Em temo que estem davant d’una decisió pràctica de la companyia que gestiona els drets de l’autor per evitar campanyes de “cancel·lació” contra Roald Dahl en un moment en què n’hi ha una gran perspectiva de negoci. És important que sapiguem que aquesta companyia ja no és, des del 2021, propietat dels hereus: la van vendre a Netflix. I la plataforma ja va anunciar que volia fer noves sèries i pel·lícules per a les “noves generacions”. Així doncs, el show ha de continuar i, si per això cal aigualir una mica l’estil, sense dubte es farà.
Patric de San Pedro, editor de Takatuka
Totes les persones hauríem de tenir el dret d’elegir lliurement les nostres lectures i d’enriquir-nos amb una selecció àmplia que ens permeti formar-nos un criteri propi. L’únic límit que haurien de tenir les lectures de la mainada i el jovent haurien de ser, principalment, la qualitat literària dels llibres i la idoneïtat per a la seva edat (i això ja és un tema en sí mateix complicat, perquè no tothom té el mateix nivell de lectura ni el mateix grau de maduresa).
Reescriure a Roald Dahl o a qualsevol altre autor o autora segons la ideologia o gustos de diferents grups de persones pot convertir la literatura infantil en un camp de batalla, de la qual els únics perdedors seran la qualitat i la diversitat literària. És evident que obrir la porta a la censura-reescriptura d’un autor/a és obrir un camí que es sap com comença però no com acaba.
Penso que aquest «ultra-proteccionisme» respecte a la mainada indica que dubtem de la intel·ligència dels més petits per formar-se un criteri propi. Potser determinades lectures poden despertar preguntes o dubtes sobre rols o situacions que avui dia no ens semblen tan normals, però justament perquè oferim unes lectures variades als més petits, hem de confiar que el conjunt d’ensenyances que aporta l’escola serviran perquè desenvolupin un esperit crític que els permeti rebutjar els valors que no comparteixen i que, potser, en altres èpoques eren dominants.
Mar Pérez, mestra i directora d’escola bressol
Per a mi una actualització la fa el propi autor de l’obra, si decideix fer-ho, però si el plantejament és que es faci a la seva obra sense el seu vistiplau es tracta d’una censura… Si l’autor no ha decidit ajustar la seva obra als “paràmetres” socials i culturals actuals, si es tracta d’una imposició, llavors per a mi és censura sense més…
El tema de la literatura, els contes tradicionals, etc., sempre han estat en el punt de mira ja que transmeten a la infància a vegades de manera subtil, valors, i pot arribar a ser “alliçonadora” justament per semblar vanal i una cosa de nens… És un tema força complex que personalment crec que té un impacte important en la infància que llegeix de manera pura i sense perjudicis.
Miguel Ángel Rincón, llibreter de La Petita
És censura, sense cap mena de dubte. Una censura imposada des d’una voluntat moralitzant que considera ofensives les manifestacions artístiques que no s’ajusten al cànon. I que actua retrospectivament. Sembla que no en té prou amb l’aclaparadora ombra d’autocensura que s’ha estès sobre el conjunt de la literatura infantil i juvenil als últims anys.
Jo crec en una literatura lúdica. Entenent per lúdic tot allò que estimula el pensament, les emocions, la creativitat, el sentit de l’humor, etc. Crec en una literatura sense raons, sense cap funció didàctica, a banda d’entretenir i obrir els ulls dels individus al món.
Si un llibre és racista o sexista o respon a determinats estereotips, la funció de l’escola, en la meva opinió, no és retirar-lo, és contextualitzar-lo.
Sí que soc partidari d’expurgar la meitat de les biblioteques escolars que conec, però no per això, sinó per la quantitat de llibres horrorosos que hi ha en elles.
