El teatre a Catalunya viu un moment de plena recuperació després de la pandèmia de la Covid-19. Segons dades de l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts l’any 2022 veiem com tot i que les sales de teatre han recuperat la seva activitat i programacions, el nombre d’espectadors continua sent un 28% per sota de les xifres del 2019. Però, així i tot, el públic està canviant i ja no segueix el mateix patró d’anys enrere, aquest s’està rejovenint. Una tendència que no només es deu al fet que l’oferta familiar o per a tots els públics és cada cop més àmplia i de més qualitat, sinó perquè per fi hi ha espais escènics com ara LaSala de Sabadell amb la programació per a adolescents, la Sala Fènix amb els TeenFriday, la Villarroel amb l’0fflavillarroel, el festival RBLS de Teatre Jove o el mateix Cooltiva’t per a escoles i instituts. Teatres i propostes escèniques que han apostat per escoltar als adolescents i joves i així programar espectacles que responen als seus interessos reals.
Per poder analitzar aquesta tendència parlem amb tres veus molt relacionades amb el teatre per aquest públic. Aquestes són Silvia Duran, directora de l’Àrea de Desenvolupament de públics de l’ICEC i responsable de Cultura Jove, el nou programa que facilita l’accés a la cultura als joves d’entre 18 i 30 anys a preus reduïts, i amb més varietat d’oferta, per tot l’any i a més públic que l’antecessora Escena 25; Mar Puig de cofundadora, junt amb Mateu Peramiquel, de la productora de música i arts escèniques WeColorMusic que recentment ha estrenat Alan, un musical inspirat en la vida d’Alan Montoliu, i que ens parla d’assetjament escolar i transfòbia; i Carme Tierz, directora artística de RBLS Festival Teatre Jove i coordinadora dels projectes “Connexions” i “+Escena” de la Direcció de Cultura i Educació de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).
Quins interessos diríeu que tenen els adolescents i joves de la nostra societat actual?
Silvia Duran: De joves n’hi ha molts i molt diversos, i per tant els seus interessos també ho són. Nosaltres, amb Escena 25 – ara Cultura Jove-, hem creat una comunitat i hem pogut trencar molts tòpics de com són els joves d’ara. Per exemple, podem pensar que no els agrada la música clàssica, i resulta que hi ha nois i noies a qui sí que els agrada. Si parlem de teatre veiem que els atrauen propostes més generalistes i d’entreteniment, però també hi ha joves als qui els ve de gust veure propostes més participatives i amb temes més pròxims a ells.
Mar Puig: És una pregunta molt difícil perquè penso que no té una única resposta, però el que tinc clar és que el teatre no els crida l’atenció. Viuen en una societat on tot va molt de pressa, on fins i tot les pel·lícules duren massa. Poden triar una sèrie i si al cap de 10 minuts no els agrada, poden canviar a una altra. Estan enganxats a una pantalla on els vídeos duren com a molt un minut i la quantitat d’imputs que reben en molt poc temps són infinits. Evidentment, cada jove tindrà els seus interessos concrets i n’hi ha que, per sort, que no només l’interessen les pantalles.
Carme Tierz: Jo crec que els interessos són els mateixos que hem tingut tots quan hem viscut aquestes edats, són interessos connectats amb la seva realitat i amb el seu entorn. A l’inici quan vam començar el festival RBLS molta gent preguntava, però això com se sap que agrada a un adolescent?, i jo sempre deia, però si tots ho hem estat i sabem quins són els interessos que tenen. No hi ha diferències, només han canviat els temps i les circumstàncies. La societat ara per sort és més oberta, hi ha menys tabús i es parla de tot. El que els preocupa és conèixer-se a un mateix, ser acceptat, descobrir el món, etc.
I en aquest sentit què diríeu que volen veure o busquen quan van al teatre?
Silvia Duran: Com sempre hi ha una mica de tot, hi ha qui busca només entretenir-se, qui busca més coneixement, etc. Però, és cert que hi ha temàtiques com LGBTQI, de gènere, de l’actualitat, etc., que veus que els interessa més als joves perquè estan en un moment d’ebullició personal i són temes més propers.
Respecte al públic adult, veiem com volen veure espectacles més propers, perquè si no hi ha una adaptació al seu llenguatge, el sentiran lluny i distant
Mar Puig: Tinc molt clar que si volem que els joves vinguin al teatre, els hem de cridar l’atenció des de diversos punts de vista. Primer de tot hem de tractar temes amb els quals es puguin sentir interpel·lats, identificats i que els hi creïn interès. Per altra banda, també els hem de cridar l’atenció amb la posada en escena. Crec que la multidisciplinarietat podria arribar-se a equiparar a la quantitat d’estímuls canviants que reben en el seu dia a dia. Finalment, crec que les xarxes juguen un paper important, encara que sovint vulguem lluitar-hi en contra. És el seu mitjà de comunicació i d’informació, i hi hem de ser presents. Els hem de captar, i si pretenem mantenir el que fèiem abans sense donar-hi una volta, no ho aconseguirem pas.
Carme Tierz: Busquen veure’s reflectits, tot i que no sé si ho busquen… en realitat el que fem sovint és intentar portar-los al teatre i quan ja els has portat que potser han vingut sense massa convenciment, acaben trobant allò que busquen. De fet, sovint es queden molt sorpresos de com pot ser el teatre, que aquest també pot ser fresc, trencant amb la visió que el teatre és clàssic, per a adults o avorrit. Hi ha propostes que apel·len molt als joves, i que estant molt alineades en l’actualitat, a la manera de parlar dels joves, etc. Hi troben formats molt diferents i que els són molt familiars perquè parlen de la seva realitat.
Quines diferències hi ha entre el teatre per a adolescents i joves d’ara i el d’abans?
Silvia Duran: Durant molts anys no hi va haver oferta per a públic jove perquè es creia que aquests no els interessava o no anaven al teatre. Ara per fi ja s’ha vist que no és així. Estàvem molt acostumats a tenir programació estàtica, i això en arts escèniques ha canviat. Tothom ha de tenir el dret de gaudir de la cultura i hem de superar totes les barreres i frens que bloquegen aquest dret.
Cada vegada més les companyies pensen en la gent jove, també perquè moltes d’elles estan formades per gent jove i, per tant, hi ha un vincle en aquest sentit. Totes aquelles propostes que integrin el llenguatge més proper a ells sempre tenen èxit i connecten. Funcionen molt bé els espectacles participatius que conviden a tenir un rol dins l’espectacle, se’ls proposa una acció i això els agrada molt. Aquestes propostes abans eren impensables. Ara hi ha propostes híbrides i més experimentals. No són per un grup nombrós, sinó per petites comunitats segmentades per estils i temàtiques. Els col·lectius grans continuen tenint propostes mainstream.
Mateu Peramiquel: Abans potser no fèiem ni aquesta diferència, el teatre per joves no existia. Tot s’englobava en infantil o per a adults. I els adolescents i joves què? Doncs sovint ens tocava anar a veure funcions escolars de clàssics que eren obligatoris a l’assignatura de llengua o de literatura i que, per tant, no hi havia cap tipus d’interès en l’espectacle. Per sort això ha evolucionat i ha canviat!
Carme Tierz: Penso que no existeix un teatre que hàgim d’etiquetar per a adolescents i joves. Ara trobem un teatre més arriscat, més fresc, més experimental (no que vulgui trencar amb tot), etc. És un teatre que connecta amb el públic jove, però també amb el públic adult amb un esperit obert als nous formats.
Les propostes de RBLS no són estrictament creades o pensades per a un públic adolescents o jove exclusivament
De fet, s’han estrenat en altres festivals però no en un horari juvenil, i per això a RBLS els portem perquè siguin propostes que despertin el gust per al teatre aquest tipus de públic. Sí que penso que com a mínim han de tenir 13-14 anys. És una edat que ja tenen criteri, i que veuran si una proposta teatral funciona o no funciona.
Podem dir que la cultura els té present i els escolta realment? O s’ha fet una cultura alternativa per a aquest públic?
Silvia Duran: La cultura és sempre un mirall de la societat real. Així, veiem espectacles per a joves sobre temàtiques de sostenibilitat, de gènere, de pau al món, són molt més reflexius que anys enrere. Tot i que com deia abans, sempre hi ha qui busca en el teatre només l’entreteniment perquè no té ganes que el sacsegin. Però al final l’important és que vagin al teatre.
Mar Puig: Penso que és molt difícil, però a poc a poc es va fent feina. En general, costa desfer-se de la forma de fer teatre de tota la vida i buscar nous llenguatges que puguin atraure els adolescents i els joves. Sovint veig que intentem obligar-los que els agradi el que a nosaltres ens agradava de joves. “Com pot ser que no els agradi aquest espectacle?” I per mi aquest és l’error. No voler canviar. La societat és canviant des dels seus inicis, no vulguem aturar-la.
Carme Tierz: Està clar que el festival RBLS no és un espai de visió d’espectacles i ja està, és tot un projecte, aquí els nois i noies s’adonen que existeix el teatre i que aquest els pot agradar i ajudar des de molts punts de vista. No només proposem visionar teatre, sinó que els fem partícips amb proposta de tallers d’arts escèniques durant els dies festivals, els donem oportunitat de veure un assaig, hi ha un espai de post funció–col·loqui amb els artistes, etc. Els joves són un públic sincer, agraït i entregat, no està contaminat per les convencions que tenim els adults. Els agrada sortir del que és convencional, el que és rígid o clàssic.
Sí que penso que fora de RBLS durant la resta de l’any se’ls escolta, però també els hi hauríem de preguntar a ells. En l’àmbit públic, per exemple, a l’Ajuntament de Barcelona s’estan fent coses interessants, tenim un departament de Cultura i Educació, que està acostant la cultura al món educatiu, perquè a partir d’ara ja sempre vagin junts. És important que els adolescents i joves se sentin escoltats, que hi hagi aquests espais artístics lliures a on poder compartir i sentir-se còmodes, una mica com a casa. Si això ho fem, aquests nois i noies, respecte en el desenvolupament personal quan siguin adults, tindran moltes més capacitats i avantatges.
Tenen prou recursos econòmics per poder pagar-se l’entrada al teatre sovint? A part del Bono Cultural (àmbit espanyol), Cultura Jove (àmbit Catalunya), Quadern Cultura (àmbit Barcelona ciutat) hi ha més iniciatives que els ajudin?
Silvia Duran: Quadern cultura és pels nois i noies de 1r d’ESO i un adult acompanyant, el Bono Cultural pels que en tenen 18 i des de Cultura Jove volem abastar dels 18 als 30 anys. No podem avançar l’edat perquè les arts escèniques no es classifiquen per edats com ho fan altres arts com el cinema, fet que no ens permet adreçar-nos a un públic menor d’edat, ja que ens podem trobar davant d’espectacles que trenquen esquemes, protocols, normes o convencions no escrites, però que pot acabar provocant que el tutor legal es querelli contra el projecte.
Amb Cultura Jove tenen molts avantatges, els descomptes en el preu de les entrades van dels 5 als 12 euros. Per primera vegada ens hem aliat amb equipaments públics i equipaments privats
Mateu Peramiquel: Jo no crec que els espectacles tinguin un preu elevat en cap cas, perquè és l’única forma de donar-hi valor. El problema és que a la nostra societat no tenim costum de consumir cultura de pagament, ni els joves ni els adults. Hi ha molts actes subvencionats per ajuntaments i altres institucions i sembla que pagar 20 euros per un espectacle sigui un sacrilegi. En canvi, per anar a sopar o per beure estem disposats a pagar preus molt més elevats. Crec que hem d’aprendre a donar-hi valor a la cultura.
De totes maneres, evidentment, crec que els joves necessiten tenir-hi accés d’una forma més econòmica. Escena 25, Quadern Cultura o el bo cultural tenen algunes opcions per accedir-hi, però, certament, crec que en fan falta més perquè si no el que acaba passant és que les companyies de teatre acaben fent descomptes o promocions per tal que els joves vinguin, però ho assumeixen les companyies, que també és un sector ofegat, i no hauria de ser així, el suport hauria de venir des d’institucions i empreses grans.
Carme Tierz: Per al públic jove el tema econòmic és realment un fre. Anar a un concert puntual s’ho poden permetre perquè és un esdeveniment especial i diferent. Però anar al teatre és car, nosaltres al festival RBLS sí que intentem oferir l’espectacle a preus superajustats, poden veure espectacles de gran qualitat per cinc o sis euros. El preu és un dels problemes i també ho és la comunicació. Encara no sabem quins canals utilitzen per assabentar-se’n.
Quan i amb qui van al teatre?
Silvia Duran: Ui! Ens sorprenen molts els seus comportaments. El que sí que veiem és que és un públic que no té cap problema per anar-hi entre setmana. Per això, ara veiem com obres que tenen èxit també es programen dilluns i dimarts, i la veritat és que la sala s’omple igual. A més, és molt curiós poder analitzar el públic assistent i el seu comportament segons el dia de la setmana, cal dir que el públic jove és molt més entregat i participatiu.
Hi ha a qui li agrada anar acompanyat i que ho utilitza com a eina de socialització, però també n’hi ha molts que van sols al teatre
Mar Puig: Hi ha una època, entre els 14 i 18 anys, que només van al teatre si els hi porten la família o l’escola, perquè encara no són prou autònoms per anar-hi sols. En aquest cas, hem de crear nous públics amb les famílies, que els incentivin a anar al teatre. Si durant aquesta època no tenen persones que els acompanyin al teatre, els perdem i llavors és molt difícils recuperar-los més tard.
Carme Tierz: Els hi hauríem de preguntar a ells. Seria ideal que anessin amb el seu grup d’amics, i que un tiri de la resta, però això encara no passa o passa poc. El teatre no està entre les seves primeres opcions d’oci, tiren més de concerts i altres. Sí que és cert que hi ha adolescents i joves que hi van sols, i això sap greu perquè està en les seves mans animar els altres a anar al teatre i el perquè val la pena fer-ho.
Ens podem acostar a ells a través del teatre?
Silvia Duran: Al teatre li costa fer entrar al públic jove, i per això aquest posa totes les possibilitats per portar-los cap a ell. Cal rejovenir més les audiències. I, de fet, estem fent tot el que fem per acostar-los cap al teatre, perquè realment siguin audiències del futur. Cal pensar amb l’audiència des de l’inici, i fer tot un procés per oferir-los el que realment els fa falta. Hi ha altres països que tenen la figura del mediador o dissenyador d’audiències, i estan molt més avançats. Aquí hi ha molta feina a fer encara.
Mateu Peramiquel: I tant! S’ha comprovat moltíssim amb molts espectacles. Només hem de tindre’ls en compte a l’hora de crear els espectacles. En el fons només és intentar pensar una mica més en ells.
Buscar històries que els puguin interessar, que puguin sentir-se identificats, que puguin emocionar-se, que puguin expressar el que senten
Carme Tierz: I tant que podem, no hem d’intentar ser pedagogs, però sí que ens podem acostar parlant de temes que realment els interessen. No hem de considerar que estem un graó per sobre, sinó que tenim més experiència, res més. El públic adolescent és un públic amb criteri i no podem donar-los coses a mig fer. Sí que saben quan una cosa els agrada o no.
Quines companyies i teatres estan realment apostant per aquest públic?
Silvia Duran: Hi ha moltes companyies que ja integren aquest públic, més enllà que els seus espectacles tractin temàtiques d’interès per als joves, també ofereix altres complements com ara el debat post funció que sempre agrada als nois i noies. De la mateixa manera, comencem a veure més funcions accessibles i adaptades que per fi s’adrecen a tots els col·lectius.
Mar Puig: Cada vegada hi ha més companyies i teatres apostant pels Joves. RBLS crec que fa una feina extraordinària. Els programes escolars també cada vegada més proposen espectacles de qualitat per a joves per tal que vinguin amb els instituts, allunyant-se de les campanyes escolars antigues.
Hi ha un problema, però: els horaris. Nosaltres hem estat fent l’espectacle ALAN els dilluns a les 20 hores del vespre al Teatre Condal de Barcelona. Tothom qui l’ha vist ha considerat que hauria de ser obligatòria per joves. És la frase que més ens han repetit. Però els horaris en els quals volem programar per joves, no són per joves. Perquè un jove un dilluns al vespre no vindrà al teatre. Aleshores, hi apostem a mitges. No ens atrevim a programar teatre per joves en un horari més convencional, per por a perdre el públic adult, però crec que la clau està a trobar la manera de conviure.
Carme Tierz: A la Villarroel també fan una feina magnífica realment. Tot el que són la xarxa de teatres de proximitat (des del Tantarantana fins a la sala Fènix) tenen aforament petitó i propostes realment molt xules. Una programació arriscada, però donen veu al talent jove i això es nota en el públic assistent. A la Fènix tenen els Teen Friday que realment està tenint molt d’èxit, nois i noies del Raval es van acostant a poc a poc al teatre. De fet, al festival RBLS oferim jornades a professionals, companyies, teatres i programadors, perquè escoltin més aquest públic i no els deixin de banda.
Hi ha moltes companyies que cada vegada més fan aquest tipus de teatre. Petites companyies que surten de l’Institut del Teatre que creen el que volen sovint amb molta precarietat, però és cert que acaben sent fidels a ells mateixos
El fet d’apropar més el teatre als joves farà que siguin consumidors de teatre d’adults i el públic del futur?
Silvia Duran: Totes aquelles persones que han tingut hàbits culturals des de petits quan són adults es mantenen, però no totes les famílies poden ni totes les escoles ho treballen. Per tant, l’entorn influeix molt a l’hora de tenir hàbits culturals. Per això, és molt important que es puguin alimentar aquests hàbits, s’han fomentat molt els hàbits esportius però els culturals no tant. Tot el que sembrem sempre tindrem més possibilitats de tenir llavors i resultats positius al futur. Però cal ser pacients perquè no són resultats que es veuen d’avui per a demà.
Amb Cultura Jove podrem analitzar de forma anònima els costums i els interessos d’aquest públic jove, que ens permetrà a l’administració i, per tant, als equipaments analitzar els interessos i costums dels joves per adaptar-nos a ells i així fer-los més partícips. Potser caldrà repensar horaris, temàtiques, etc. Està clar que volem acabar fidelitzant els joves a les arts escèniques.
Mateu Peramiquel: Sí, i tant! És el més important: crear nous públics. I ells són el públic del futur. Si els perdem ara, ho perdrem tot. Ara mateix la mitjana d’edat de les persones a la platea és molt alta. Si no captem els joves ara, ja no hi serem a temps.
Carme Tierz: No ho sé… el temps ho dirà, esperem que sí. Però de moment intentem que s’apropin al teatre per fer-lo i consumir-lo. Així i tot, no m’agrada aquest concepte mercantilista, no portem joves al teatre perquè després hi hagi relleu generacional, els portem perquè volem que els agradi i els apassioni, perquè el descobreixin. Si els portem a nous terrenys, els voldran continuar explorant.
