Es miri com es miri, Stay Homas és un grup que ho ha petat. Tant, que han vist la cara fosca de la indústria, han actuat en conseqüència i, per tal que això no enterboleixi la seva amistat, seguiran camins diferents als quals ara s’esvaeixen. Quotes de cançons a part, Rai Benet, Guillem Boltó i Klaus Stroink tanquen el seu projecte de la manera més difícil: sense eufemismes, mostrant la tristesa necessària i sense fer-ne un hype.
Quan va esclatar tot jo era un hater de Stay Homas, ho reconec. També veia amb recança algunes cançons de Txarango, Oques Grasses i d’altres grups de l’escena pop. Els meus gustos són uns altres, però avui escolto les produccions musicals de casa nostra i em cau la llagrimeta. Ens hem sabut renovar, actualitzar, i de quina manera! La creativitat és desbordant en el mainstream català i la qualitat sonora, també.
En aquell moment, una amiga rebia un missatge amb un enllaç a les xarxes socials. «Escolta-te’ls! A mi m’alegren el dia». Ella havia interromput la seva activitat laboral, i de cop no sabia ben bé com ocupar les hores. «M’alegren el dia, a veure què faran demà». Benet, Boltó i Stroink eren tres joves autèntics, que mataven el temps fent el que sabien i contagiaven bon humor, frescor i energia. Amb unes carreres musicals actives com a membres de Buhos i Doctor Prats, pas a pas van fer-se, com a trio, un lloc a la indústria. La seva producció, amb escassos mitjans, havia estat tant prolífica com heterogènia, i la seva mirada humorística ens feia riure davant la pantalla. Avui, tots revivim amb nostàlgia aquelles bromes mentre recordem que estàvem més prims que cinc anys després.
En aquest temps, el mèrit principal de Stay Homas ha estat saber convertir una estètica de cançons casuals, d’aparença senzilla i espontània, a una altra, pròpia de les superproduccions discogràfiques. I ho han fet d’una manera totalment orgànica, vist en perspectiva, però els ha costat suor i llàgrimes, com vèiem al documental «Stay Homas – La banda que no hauria d’existir». El trio representava un eclecticisme musical, tocava molts estils diferents amb vitalitat i bon rotllo, i aquesta era la seva essència, no la famosa terrassa i el cubell. El «que no sembli que som músics» va acabar donant pas al «cuidar-nos i fer menys feina».
Els companys de pis van saber «deixar anar», no només l’àtic a l’Eixample de Barcelona. Van resistir, canviar de discogràfica, van saber ser pacients i això els ha permès mantenir el projecte fins al moment actual
Jo n’era un hater, i tenia els meus motius: tres nois joves i exitosos que es divertien en plena pandèmia fent l’ofici de músic. Dominaven les xarxes; feien cançons enganxoses tocades amb quatre rampoines com a instruments, amb col·laboracions de luxe i que es convertien instantàniament en virals. La seva proposta anava en la línia del famós «tot anirà bé» i, la veritat, a mi res m’anava gens bé: la meva carrera musical era més semblant a un calvari que a l‘«it’s okay to be alone». Però un bon dia va aparèixer a casa en Llibert, sempre atent a les novetats discogràfiques i àvid creador de llistes amb cançons modernetes. Va connectar el seu mòbil al meu equip de so i va apujar el volum. «If you see the bright side, you’ll be free». De cop, tot plegat tenia sentit. Vaig obrir els ulls i me’n vaig adonar: Stay Homas eren molt bons. Jo hi vaig connectar en aquest punt: no només eren uns grans compositors de cançons sinó que tenien criteri per les produccions comercials. Havia passat un any i el seu ascens meteòric els havia portat a fer un primer disc, aconseguir el canvi estètic (sortir volant de la terrassa, enterrar el famós cubell), fins i tot a cantar amb Rubén Blades… però no a ser prou lliures. La salut física i mental és el més difícil de conservar en un món ple d’estrès i de decisions no volgudes. Els companys de pis van saber «deixar anar», no només l’àtic a l’Eixample de Barcelona. Van resistir, canviar de discogràfica, van saber ser pacients i això els ha permès mantenir el projecte fins al moment actual.
Stay Homas ens permetia somniar que amb un mòbil i pocs recursos, però amb talent i dedicació podem ser estrelles de la indústria discogràfica. Però finalment hi ha més elements: no només són un exemple de qualitats innates i d’esforç, sinó també d’integritat i d’una sèrie de valors que posen l’amistat al centre. Ens han ensenyat el respecte mutu, la tendresa entre homes; que el fi no justifica els mitjans i que el famós egocentrisme de temps presents pot donar pas a la solidaritat.
Veig el cantó positiu del seu adeu, i agraeixo la sinceritat i l’exemple que han donat, tot dignificant la professió de músic.
El Diari de l’Educació, 2025