Opinió

Aspiren a la justícia educativa

“Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”
Giuseppe Tomasi di Lampedusa

De vegades no volen aprendre, retarden, passen, s’hi oposen, es reboten…

De vegades, obedients, estudien per a l’examen, fan els deures, i obliden.

Aquesta és la gran pressió que actua sobre el professorat. Més que les seves famílies, més que la direcció, més que la conselleria, fins i tot més que l’OCDE i els mitjans de comunicació junts, l’alumnat ens interpel·la. Precisament l’alumnat que més necessita del sistema educatiu perquè no ve educat de casa.

La major part del professorat voldríem sentir-nos més útils i menys qüestionats. Per això tenim una forta pulsió cap al canvi educatiu.

Probablement, algunes d’aquestes conductes es deuen a la immaduresa pròpia de les persones en formació, però… ¿És possible que aquest alumnat senti que el sistema educatiu no va al seu favor? ¿I és possible que tingui raó, que el sistema educatiu no vagi al seu favor? ¿Quin seria el problema? Hi ha hipòtesis: metodologies obsoletes en l’era de les pantalles, l’alumnat es gradua però no troba feina, el coneixement desborda el sistema perquè es produeix exponencialment, es delega massa en el sistema educatiu, l’ascensor social s’ha convertit en descensor…

El discurs neoliberal ha desenvolupat respostes a aquestes preguntes, i expectatives. el problema és metodològic, el professorat és la clau i la seva missió és un projecte de centre: una marca única i atractiva que satisfaci l’alumnat i les seves famílies. El mercat impulsarà la supervivència dels millors projectes i liquidarà la resta. Els poders públics han de fomentar la lliure competència, la llibertat d’elecció i l’avaluació per destriar la qualitat dels diferents productes.

Hi ha molts centres treballant a preu fet per construir el projecte més atractiu del barri o del poble. En molts barris i en molts pobles ja comencem a sentir les tibantors d’aquest sistema, però val la pena veure què ha passat en països on el neoliberalisme educatiu porta anys funcionant.

Als Estats Units o Anglaterra han estat pioners i han estat estudiats. La competició dels centres per l’excel·lència no ha millorat el sistema, ni tan sols mesurat en termes PISA: gastant molt més, els seus resultats globals són gairebé idèntics als espanyols. En canvi, augmenten les desigualtats i la segregació escolar. Augmenta la pressió i l’avaluació sobre l’alumnat perquè sigui “homogèniament excel·lent”, fins al punt que, en oposició i amb èxit, s’han organitzat “vagues d’exàmens”. Sembla que reboten més, encara, i les seves famílies els recolzen. El professorat se sent cada vegada més desautoritzat, descontent i desmotivat. Hi ha pocs joves que vulguin ser contractats en l’ensenyament. Es produeix un abandonament voluntari significatiu de la professió en els primers anys d’exercici. Pocs volen anar als llocs més difícils.

Com a exercici de justícia educativa, no sembla convincent.

Els canvis metodològics, amb tot el seu aparell avaluador i el seu cost en càrrega de treball docent, poden ser cosmètics, i fins i tot empipadors. No n’hi ha prou de festejar l’alumnat amb activitats més entretingudes, ni tan sols més ajustades a partir de la neurociència. Una revolució solament didàctica conserva intactes les estructures de poder. Aquestes estructures que posen l’alumnat enfront de la cultura dominant durant deu, quinze o divuit anys per dir-li que no és la seva, que no serà seleccionat per a les elits perquè ja estan seleccionades. I que hi ha feina, precària, per a la meitat de la població. I que en el futur serà pitjor. Però que la responsabilitat és seva perquè no són excel·lents, o no són emprenedors o tenen una família que no els atén bé, o han d’anar al psicòleg.

I, clar, l’alumnat no sempre és dòcil.

I, no tan clar, el professorat se sent confús quan no se li reconeix la seva cura en el funcionament del sistema.

L’aspiració a la justícia educativa ha evolucionat al llarg de la història: la possibilitat de l’alfabetització, el retard de l’edat d’incorporació al treball, la igualtat d’oportunitats, la compensació educativa, la cultura comuna… L’educació és un procés bell i exigent, que necessita del convenciment que val la pena malgrat fracassos i d’esforços perquè el que fem és bo. Potser l’última vegada que ens vam reconèixer en un projecte just va ser al final del franquisme, quan molts ens vam posar incondicionalment a favor de l’alumnat perquè era impossible posar-se a favor del sistema.

Què acceptaríem avui com a justícia educativa? Tres idiomes i internacionalització, per assemblar-nos a les elits que mai han necessitat el sistema educatiu?

Què vol fer el professorat? Escoltem la interpel·lació de l’alumnat. Canviem les coses al seu favor i ens reconeixeran encara que els demanem un gran esforç.

També ara comença a ser difícil estar a favor del sistema.

Els que no som elit necessitem un sistema educatiu. Sense cultura, guanyen ells.