Autor: Francesc Imbernon

Aquests dies hi ha hagut un congrés a la Universitat de Barcelona on he escoltat a autors reconeguts sobre pedagogia crítica. Sumat a les situacions actuals de revolta en diversos contextos (Xile, Bolívia, Xina, Equador, Síria, Turquia, Catalunya, etc.), m’ha portat a fer algunes reflexions sobre la situació actual de l’educació.

Alguns intel·lectuals donen respostes simplistes a problemes educatius complexos, i de vegades es converteixen en referències del debat educatiu per la seva influència a les xarxes socials o pel càrrec polític o social que ocupen.

Caldria que el professor universitari interioritzés la docència com una professió educativa, i sabés què ha de fer per desenvolupar en l’alumnat la capacitat de comprensió més que la de repetició. I molts no ho saben fer, ja que mai han rebut formació pedagògica.

Fa molts anys que en la formació del professorat es parla d’inducció professional, que no són unes pràctiques docents, sinó molt més. Caldria analitzar perquè ara des de sectors conservadors i el partit del Govern central es parla d’aquest quasi impossible MIR docent.

A principis d’aquest any, el Parlament de les Illes Balears amb els partits polítics predominants i amb suport de molts docents de les illes, va modificar la Llei de col·legis professionals per tal de possibilitar la creació del Col·legi Professional de Docents, el primer de tot l’Estat.

Fa uns 40 anys Umberto Eco ens deia que el món –en referència a la cultura de masses– es dividia entre apocalíptics (pessimistes) i integrats, els optimistes que defensaven que la cultura universal, socialitzada mitjançant la tecnologia, arribaria a més gent i així tots seríem millors. Som millors mitjançant la tecnologia?

El debat sobre l’entrada dels mòbils a l’escola o institut fa temps que es dóna, amb molta diversitat d’opinions. El que està clar és que educar és aprendre a escoltar, i que per això hem d’estimular la conversa.

Des de fa un temps el ventall de les innovacions educatives s’ha obert molt i amb intencions variades. A vegades massa, tant que ens podem perdre en l’excés de parlar d’innovació o caure en una retòrica que ens faci oblidar què significa en el camp de l’educació.

Ja sabem que vivim temps convulsos. O sempre n’hem tingut, més o menys, però el problema no és acostumar-se a viure en aquestes circumstàncies, sinó l’empitjorament que pot causar a l’educació.

Aquests dies estem assistint al que podríem dir la vergonya dels títols. El pols entre alguns partits és veure qui és el més mentider i qui més ha enganyat per obtenir un títol universitari. I és la Universitat que dóna els títols. Per tant, és fàcil escudar-se que la culpa no és qui obté el títol sinó qui l’hi dóna.