Autor: Pere Jaume Alzina Seguí

El retrocés en l’ús del català és una realitat profundament preocupant. Preservada gelosament en l’àmbit familiar i col·loquial durant centenars d’anys, ara la destralada ha tocat òrgans vitals. Hi ha molts corresponsables i massa destralers. Capgirar aquesta realitat serà difícil. Caldrà que les institucions, la societat i les seves associacions i l’escola (1) actuïn decididament. En positiu. No entrarem a valorar la responsabilitat institucional ni la responsabilitat social. Ens fixarem únicament en el món educatiu. També en positiu. Vaig viure (malauradament) el final del període més fosc de la nostra història; n’érem poc conscients. Totes les classes en castellà. Escola…

Menorca i Barcelona, Menorca i Catalunya han mantingut una relació entranyable, des de temps enrere. En determinats moments, fruit d’un folklorisme i provincialisme mal intencionat, algú ha titllat aquesta relació de colonial. I, molt possiblement, als senyors de l’excelsa burgesia els va anar d’allò més bé aquest qualificatiu. Però poca cosa més. Els vincles entre les persones d’ambdues ribes són profunds, sentits, sincers, amables i desitjats. Uns vincles que ens han enriquit mútuament. Compartim molt: la mediterrània, la tramuntana, la parla, la cultura; compartim i alhora ens diferenciem. I precisament per les diferències ens complementem. I si parlem d’educació els…

Contextos. Tot allò que treballem estarà inserit en un context que dotarà l’activitat de sentit. Vivim en una societat altament alfabetitzada i altament lectora. Disposem d’espais lletrats arreu. Per aquest motiu és molt important inserir-nos en aquest món lletrat. Conèixer i habitar el món amb múltiples interaccions amb l’entorn ens permet adquirir vocabulari, desenvolupar la comprensió de tot el que ens envolta i aprendre a formular bones preguntes. Interaccionar amb l’entorn fora del centre i fora de l’aula permet aprendre en contextos amb significat, amb sentit. En aquests contextos ens trobarem amb situacions comunicatives molt variades: converses, exposicions, algú que…

L’allau de propostes, programes i iniciatives que arriben als centres educatius i la pressió que exerceix la maquinària administrativa i burocràtica col·lapsa la pràctica reflexiva. Els equips de professors (cicles, departaments, claustres, CCP…) s’haurien d’esmerçar en dissenyar, aplicar i valorar  pràctiques que ajudin a tots i cadascun dels fillets i de les filletes en el seu procés d’aprenentatge; i no només des de perspectives acadèmiques; garantir un bon acolliment, l’establiment de relacions satisfactòries i un ambient emocionalment estable són factors determinants. La formació és un element fonamental que s’hauria de desvincular de les directrius dels governs i formar part de…

L’impacte del coronavirus és devastador: massa patiment; massa angoixa. L’educació també ha patit i patirà força si no aconseguim redreçar la situació. És hora de prendre decisions valentes i superar vells debats.

La frase “els alumnes són els protagonistes de l’aprenentatge” s’ha viralitzat, com diríem avui. La pregunta és òbvia: els currículums prescriptius (els de la gran majoria de països) que fixen com, quan, on i què cal aprendre, com aconsegueixen que els alumnes siguin els protagonistes del seu aprenentatge?

Si els sistemes educatius continuen exercitant el pensament lineal fomenten, a mitjà i llarg termini, el feixisme antropològic: una pregunta, una resposta simple. Ensenyem la complexitat, qüestionem la realitat, explicitem els nostres implícits. Ajudem a pensar.

Analitzem tres d’aquestes anomenades responsabilitats compartides: el que definim com mirades, les identitats i els discursos lineals i simples.

La reflexió sobre la pràctica no és el més important; el més important és la presa de consciència del canvi personal que implica tot procés d’innovació.

La comprensió humana implica sempre una mirada cap a l’altre, una mà estesa, una apertura de ment cap als altres; implica empatia i simpatia vers el qui ens pot ser desconegut