Opinió

Cal tenir clar el motiu pel qual volem dedicar-nos a la petita infància

Aquesta contestació respon a un fet que és evident i que és, precisament, el que ens uneix a totes les professionals. Qui decideix estudiar això sense agradar-li el contacte amb els infants? I sí, són moníssims! Jo mateixa quan vaig acabar els meus estudis no m’havia fet masses preguntes. No obstant, és una resposta molt superficial i amb una gran falta de crítica que desvalora la nostra feina. Potser cal asseure’s a reflexionar i trobar una resposta més elaborada, més sensible, més constructiva i, si pot ser, menys egoista i que ompli de significat totes les hores que dediquem a acompanyar aquests éssers tan complets i a la vegada tan vulnerables.

En primer lloc, crec que ens cal reflexionar sobre el perquè triem aquesta professió i no una altra. No crec tant que hagi de ser vocacional, sinó més aviat que cal tenir clar el motiu pel qual es vol treballar amb la petita infància. Saber la resposta a la pregunta amb què inicio aquest escrit, és a dir, identificar els motius més profunds, fa que la nostra feina prengui sentit.

Jo m’ho prenc com que vull millorar la societat a llarg termini. Em dedico a preparar espais de joc que responguin a les diferents necessitats dels infants, a la vegada que s’hi genera un contacte continu entre ells. Per tant, es van establint diferents tipus de relacions que comporten una confluència d’emocions que d’entrada són descontrolades, per (molt a poc a poc) anar aprenent a gestionar-les, a posar-hi nom, a entomar-les, a conviure-hi, a acceptar-les, amb el meu acompanyament constant. Tot això, i molt més, per créixer de la manera més sana possible i poder crear bones relacions i bons vincles al llarg de la seva vida en un món que, si això passa, serà millor.

En segon lloc, el nostre sector hauria de moure’s en una reflexió i una actualització constant, per mirar de donar resposta a les diferents situacions canviants que succeeixen dia rere dia, setmana rere setmana i any rere any, no només en les persones, sinó també en el seu entorn, com a individus particulars i com a col·lectiu. Cal ser molt conscients de la delicadesa de la nostra feina i preguntar-nos sovint si ho fem bé o cal millorar o formar-nos més en certs aspectes.

Per concloure, animo a qui no s’hagi fet aquesta pregunta a fer-se-la. I qui s’hagi quedat amb una resposta superficial, a reflexionar-hi més per trobar-ne una altra de més real i personal. I així, entre totes, creure en la nostra feina i donar-hi la importància que toca, que és molta. Perquè resulta que tenim una gran responsabilitat: l’educació és un motor de canvi, no?