Com es construeix i desconstrueix l’odi?

En aquesta tessitura voldria destacar La internacional del odio (Icària 2020), que porta com a subtítol el que figura en la capçalera, escrit per Juan José Tamayo, un dels teòlegs més lúcids i compromesos amb les causes emancipadores. El seu discurs, àmpliament documentat amb declaracions i actuacions de líders polítics com Bolsonaro o bisbes vinculats a la Conferència Episcopal espanyola, revela les estretes relacions que existeixen entre els moviments cristians fonamentalistes i l’extrema dreta política. A aquest fenomen el denomina la Internacional cristoneofeixista, que troba en l’odi, que inocula tota la ciutadania, la seva raó de ser. Això es percep, per exemple, en la penetració de les esglésies evangèliques a Amèrica Llatina o en l’integrisme catòlic que impregna el poder a Hongria i Polònia o que permet l’ascens de Vox, secundat per organitzacions com HazteOir, Abogados Cristianos, Derecho a Vivir, Comunitats Neocatecomunals, El Yunque, etc. Així, el fonamentalisme transcendeix la dimensió religiosa i es manifesta en els diversos àmbits: polític, cultural, econòmic, ètnic, patriarcal o científic. En el seu nom es construeix el pensament únic, es generalitza el particular, se simplifica el complex, es justifica i normalitza la violència física i estructural, es nega la diversitat cultural amb arguments xenòfobs, es naturalitza la inferioritat de la dona o s’imposa el negacionisme de l’evolució, del canvi climàtic o de la pandèmia actual.

En aquesta obra, igual que unes altres de referència obligada com la de la filòsofa Caroline Emcke Contra el odio, es posa de relleu que aquest nou-vell relat se sustenta en una construcció ideològica col·lectiva intel·lectualment molt ben dissenyada: “L’odi no és una expressió d’un sentiment individual, no és espontani, és fabricat i requereix un cert marc ideològic”. Com es construeix el discurs de l’odi? En primer lloc, s’identifica un enemic, unes persones o col·lectius que es consideren diferents als quals se’ls penja una sèrie d’atributs negatius, se’ls estigmatitza amb algunes etiquetes de fort impacte mediàtic: les dones, les persones migrants, refugiades i desplaçades, negres, indígenes, musulmans, jueves, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals… I tot seguit es defineixen les raons d’aquest odi, un artefacte artificial, perquè amb freqüència no es coneixen aquestes persones, però tremendament eficaç, ja que en convertir-se els suposats arguments en veritats absolutes –no hi ha espai per al dubte– l’odi actua com a revulsiu per a la seguretat i cohesió dels grups fanàtics; i l’espiral de l’odi es retroalimenta i fins i tot produeix plaer, molt de plaer.

En primer lloc, s’identifica un enemic, al qual li pengen un seguit d’atributs negatius, tot seguit es defineixen uns arguments que ajuden a la cohesió dels grups fanàtics, i al final l’espiral d’odi produeix plaer

Així, es combat el que despectivament es denomina “ideologia de gènere” i tots els feminismes, es nega o es relativitza la violència contra la dona, no s’admet un altre matrimoni que l’heterosexual, es considera una patologia i un desordre moral l’homosexualitat i es proposen i practiquen teràpies per revertir-la. Una de les iniciatives integristes per boicotejar els programes d’educació afectiu-sexual és l’anomenat veto parental, on s’avantposa el dret dels pares a partir de les campanyes de HazteOir “Mis hijos, mi decisión” o del moviment “Con Mis Hijos No Te Metas”. No cal dir que les creences de les famílies no poden imposar-se a l’escola, i menys encara si qüestionen els drets humans i de la infància. Un altre dels enemics comuns més atacats per terra, mar i aire –per la Internacional de l’Odi– és la població immigrant, refugiada i desplaçada. Ho veiem diàriament amb les persones que deixen la seva vida al Mediterrani, que no poden travessar la frontera de Mèxic amb els Estats Units o altres, amb els refugiats de Síria amuntegats en autèntics camps de concentració o amb els menors no acompanyats que són retornats als seus països. La llista d’enemics és llarga, i va des de la islamofòbia al canvi climàtic i a les comunitats indígenes que lluiten per defensar les seves terres i la seva cultura.

Decàleg per crear la Internacional de la Inclusió

Què fer des de l’escola i des d’altres instàncies de socialització de la infància i la joventut? Encara que les receptes són conegudes, sempre és convenient recordar algunes que sempre funcionen. Aquí va un decàleg de manera gairebé telegràfica:

Oposar-se a legitimar els discursos i pràctiques d’odi, que en cap cas poden veure’s com una cosa natural i inevitable, amb el silenci. Sobren arguments, amb dades fiables extretes de la realitat i de les experiències personals i col·lectives viscudes, per contrarestar les mentides, tergiversacions, manipulacions i simplificaciones que es venen com a veritats absolutes.
Posar-se en el lloc de l’altre, anar a la seva trobada, relacionar-se i conviure, tractar d’entendre-ho des del respecte a la diferència –sense que aquesta derivi en desigualtat– i a la dignitat de totes i cadascuna de les persones i col·lectius.
Aquest respecte i tolerància activa suposa una actitud de reconeixement per les diferents maneres de pensar, viure i expressar-se. D’aquí la importància de promoure el diàleg intercultural, interreligiós i interdisciplinari.
Denunciar totes les agressions, discriminacions, humiliacions i esclavituds que esdevenen en l’àmbit laboral, social, econòmic i familiar. També en l’educatiu: en la micropolítica dels centres escolars i en la macropolítica dels sistemes educatius.
Apostar per la democràcia representativa i participativa, que suposa implicació en el control de qualsevol gestió pública i col·lectiva. Quelcom que s’aprèn a exercitar a l’aula i al centre i que té continuïtat en el barri, poble i ciutat. I, per descomptat, en els àmbits estatals i nacionals. No hi ha democràcia sense consciència, transparència i control.
Exercir el pensament crític des del pluralisme democràtic. Això és: aprendre a com pensar, no a què pensar, amb el propòsit d’expulsar totes les temptacions dogmàtiques dels qui es converteixen en predicadors que no contribueixen a la formació del desenvolupament del lliure pensament de l’alumnat.
Bandejar qualsevol pràctica de confessionalitat en els centres educatius a conseqüència del que s’ha dit en el punt anterior. L’escola pública i democràtica aposta pel laïcisme i deixa les creences per l’àmbit privat.
Introduir en el currículum algun tipus d’assignatura relacionada amb l’educació per a la ciutadania o l’educació ètica i en valors que promogui el coneixement, la vivència o el respecte cap a les pràctiques democràtiques i el respecte escrupolós dels Drets Humans i de la Infància.
Utilitzar els mitjans de comunicació, les xarxes socials, el cinema, la literatura, la cançó, l’art i qualsevol altre mitjà d’expressió per a revelar les fake news, per estimular la conversa i el debat i per al desenvolupament del pensament crític.
Suprimir les fronteres i les barreres físiques, socials i ideològiques que dificulten la lliure circulació de les persones i de les idees, i que impedeixen l’accés a l’educació i a altres serveis públics a amplis sectors de la població.

Afortunadament, existeixen discursos i pràctiques contrahegemòniques que caminen en aquesta direcció, però mereixen un major reconeixement i suport per aconseguir que es consolidin i puguin estendre’s com una taca d’oli perquè un dia pugui crear-se la Internacional de la Inclusió.