Opinió

Darrere dels contenidors hi ha (part) el nostre alumnat

Avui la ideologia pedagògica imperant està en molts aspectes llunyans a la de Paolo Freire o Francesc Ferrer i Guàrdia o Louise Michel, fet que porta a una visió dels centres educatius aïllats de l’entorn. Per molt que les contextualitzacions dels plans educatius descriguin els barris propers a les escoles,  la pressió per convertir els centres en llocs on anar a aprendre només coses útils per treballar cada cop és més gran. Tanmateix els principis pedagògics defensats per Freire, Michel o  Ferrer i Guàrdia no només no han estat refutats sinó que ens ajuden a orientar-nos sobre com afrontar els fets d’aquests dies a l’aula.

“Les idees no es poden matar a cop de canó ni emmanillar-se”  Louise Michel

Aquesta frase va ser formulada  contra la repressió patida per les participants a la Comuna de París. A banda d’aplicar-se claríssimament a les idees de la gent detinguda i reprimida aquests dies també ens avisa del fet que els aprenentatges i les conclusions que cada alumne ha tret dels fets no desapareixeran per molt que a classe no en parlem.  Per tant com a docents caldria aportar eines de discussió i debat.

“L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant amb anticipació al nen en la via simple i directa de la recerca personal” Francesc Ferrer i Guàrdia

Algú pensa que l’alumnat, especialment de secundària no s’està plantejant el que està passant? Que moltes han participat en les protestes, que algunes les rebutgen? I que no cal un debat sobre aquests aspectes que, sense cap mena de dubte, interessen l’alumnat?

“Acceptar i respectar la diferència és una d’aquestes virtuts sense les quals l’escolta no es pot donar” Paulo Freire

Freire és meridianament clar en aquest sentit i situa el punt de partida de l’organització de qualsevol debat en l’empatia, en prendre en consideració les opinions dels altres i sobretot és una guia també al professorat, que ha d’acceptar les argumentacions  de l’alumnat al mateix nivell que les seves.

A la pràctica

A informàtica de 4t de l’ESO estem treballant el disseny gràfic i l’apliquem a fer xapes. La temàtica és lliure, la majoria són dissenys de coses que desconec, entre elles ídols pop coreans, també han aparegut molts missatges sobre la crisi climàtica, Harry Potters,  algunes, estelades, banderes espanyoles, LGBTI, llaços grocs i alguna bandera comunista. Repeteixo que la temàtica és lliure. Quan les acabem les exposarem plegades. Aquesta activitat ha donat peu a converses sobre moltes coses, inclosa l’autodeterminació de Catalunya des de postures diferents, converses marcades no tant a assenyalar culpables sinó a trobar solucions.  A partir d’aquí intento aportar alguns elements que poden ser aprofitats com a punts de partida pel debat.

Primer element. Definició de violència: És l’ús de la força o de poder usat per a dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment. (Viquipèdia)

Segon element. Definició de política: La paraula política  prové del grec antic politikós i vol dir allò relacionat amb la ciutadania i en un sentit més ampli  vol dir com es prenen i es participa de les decisions que afecten la col·lectivitat. (Viquipèdia)  Hem de contemplar que les joves menors de 18 anys estan excloses de la política representativa i que només  tenen dret a votar les delgades de classe i els membres del consell escolar, on són minoria i a més amb la LOMCE i la LEC han perdut la majoria d’atribucions

Tercer element.  Una piulada que es va viralitzar de seguida: “Un contenidor val uns 1.200€. Sabeu quants dels joves que som a les protestes cobrem això: 0”. L’atur juvenil, el preu d’estudiar, tant els graus superiors com els graus i màsters universitàris, els sous de misèria, els contractes escombraria, l’accés a l’habitatge són problemes que el jovent es planteja i pels quals el sistema de partits i la societat en general no aporta gaires solucions.

Quart element. Freire ens parla de violència: “Tota relació de dominació, d’explotació i d’opressió, és en si un acte de violència. No importa que es faci mitjançant mitjans dràstics o no”.  

Cinquè element.  Definició de no-violència: “Pràctica ètica-política que rebutja l’ús de la violència i l’agressió, en qualsevol de les seves formes. S’oposa a l’ús de la violència com a mitjà (mètode de protesta, pràctica de lluita social, o com a resposta a la mateixa violència) i com a fi (per exemple, per a aconseguir un canvi social o canvi polític perquè considera que tot acte violent genera més violència). (Viquipèdia)

A partir d’aquests elements i de reculls de premsa sobre el que passa Xile, Equador, Hong Kong… apareixerien múltiples preguntes: Quines formes de participació política existeixen? Què està passant al món?  Les barricades tenen naturalesa d’acció política? Quines violències existeixen a la societat? Quin és el paper dels antiavalots? La fi justifica els mitjans?…

Penso que hem de contemplar que l’única diferència entre una persona jove i una gran és la seva edat, aquesta tautologia és moltes vegades oblidada per la societat. Joves i grans som igual d’intel·ligents, el que passa és que a unes ens pesen més les experiències acumulades a l’hora de mirar la societat i a les joves les empeny més la necessitat de trobar el seu lloc al món. Com a docent moltes vegades he escoltat –i he de confessar que també algunes he dit– la frase “els joves d’avui no saben…”. Potser és natural fer-ho, però aquests dies han fet saltar pels aires el tòpic que el jovent no s’interessa per res i que no els importa la política. El  moviment per la justícia climàtica, plegat de joves activistes ja havia desmentit això.

També cal considerar que aquestes generacions han vist en directe protestes de mig món. Protestes que moltes vegades els mitjans explicaven que eren per la democràcia, els casos més recents a Hong Kong i al Líban, però també han vist com la gent de l’Equador ha tombat un decret d’austeritat o com el jovent de Xile s’enfronta a un president que el vol encara més pobre. Una part d’aquest jovent ha extret les seves conclusions i ha entrat en l’escena política amb valentia, posant el cos. Com a docent soc conscient de la diversitat d’opinions que hi ha a l’aula, especialment al grup del qual sóc tutor. En aquest sentit, penso que hem de fer el màxim per ajudar a la formació de persones que siguin capaces d’analitzar, críticament, la societat on viuen per arribar a les seves pròpies conclusions, així com relacionar-se amb empatia i respecte amb aquelles que pensen diferent.

P.D.: Aprofito per demanar la llibertat de totes les detingudes per lluitar, el restabliment de totes les ferides i la fi de la brutalitat policial.