Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Una bala disparada per un talibà va obligar Malala Yousafza a créixer de cop. Va travessar el seu crani de 15 anys, el va desmuntar. També va rebentar el seu timpà esquerre i va paralitzar la meitat del seu rostre, però no va aconseguir fer-la callar. L’adolescent de la vall de Swat (Pakistan) es posa davant de la càmera de Davis Guggenheim al documental ‘Él me llamó Malala’, un treball que mostra la faceta més íntima de la premi Nobel de la Pau més jove de la història.
Al juny va complir 18 anys i fa la sensació que té una innocència inusual per a algú obligat a viure el terror en primera persona. Es posa les mans a la cara, intentant amagar la vergonya, quan li parlen de nois i juga amb la seva família a les cartes al voltant d’una taula una tarda de diumenge qualsevol. De tant en tant es baralla amb els seus dos germans, encara que els costa només un instant reconciliar-se. Aquesta és l’altra Malala, la cara B d’una adolescent que es transparenta.
En el mirall que conformen els seus ulls foscos i el seu mig somriure es pot endevinar molt del que diuen les seves paraules poderoses. S’intueix el sofriment d’una nena arrencada de la seva terra. “Quan penso en el meu poble, trobo a faltar carrers bruts. Trobo a faltar el riu, als meus amics. M’agradaria veure casa meva, només una vegada”.
“Una noia normal”
En un habitatge de Birmingham, on resideix amb la seva família des de 2013, Malala tradueix en paraules un somni que per endavant sap que no podrà ser. I amb una acceptació reposada que no es correspon amb la seva edat, com gairebé res del que li ha passat, assumeix el risc de tornar a trepitjar la vall del riu Swat, la seva llar: “Em matarien, segueixo amenaçada”.
Fantasia amb petites victòries com aquesta. També amb altres molt més grans, com que “un nen, un professor i un llibre poden canviar el món”. Aquesta frase va ser pronunciada a la seu de l’ONU a Nova York en un discurs amb què l’activista pakistanesa celebrava el seu 16 aniversari. Festejava, al capdavall, estar viva. L’auditori va esclatar en aplaudiments i va començar un ball de flaixos al qual Malala no acaba d’acostumar-s’hi. “Segueixo sent una noia normal”, diu, conscient que bona part de la seva sort la deu a la seva família. “Si hagués tingut uns pares normals, ara tindria dos fills”.
L’alè li va donar el seu pare fins i tot abans de néixer. Va decidir anomenar-la Malalai, en homenatge a la nena que va alçar la veu per animar a resistir els afganesos en la seva lluita contra els britànics el 1880 i que va acabar morint, segons la llegenda. Va ser un d’aquells actes de rebel·lia quotidians que mai intueixes que poden canviar el món.
Ziauddin Yousafzai, gairebé una extensió de la pròpia Malala, va construir la seva vida sobre dos pilars: la rebel·lia i la superació. Cobria tots els llocs imaginables en una escola que va obrir a Mingora, un espai de coneixement que la seva filla va respirar des de la primera infància.
“Ni un àtom” d’ira
Potser aquesta educació, de la qual la seva mare -com tantes altres nenes- es va veure privada al Pakistan, permet comprendre una mica millor com una persona tan danyada pot aprendre a viure sense rancúnia. “Ni un àtom” d’ira. El seu pare encara li pregunta sovint si “els ha perdonat”, alhora que segueix castigant-se sobre el que pensarà Malala de tot el que ha viscut. El dia de l’atac -i tots els que van venir després- no podia deixar de culpar-se per permetre que s’exposés explicant sota un pseudònim (Gul Makai) en un blog de la BBC les atrocitats que patia la seva regió, controlada pel terror dels talibans.
Malala s’esforça cada dia per treure-li aquesta idea del cap. “El meu pare em va posar el nom de Malala, no em va fer Malala. Jo vaig triar aquesta vida i he de continuar-la. […] No explico la meva història perquè sigui única. La explico precisament perquè no ho és”. Es repeteix en centenars de nenes i dones en el món. “Aneu al país que aneu, hi haurà persones sense alfabetitzar”.
Una d’aquestes persones és la seva mare, Toorpekai Yousafzai, l’aparició de la qual queda relegada en el documental a un segon pla en una paradoxa que sembla tan intencionada com realista: que sota un mateix sostre convisqui allò ordinari, el reflex de la desigualtat que pateixen les dones en països com el Pakistan, i l’extraordinari, la persona que arrisca la seva vida per canviar el que és “normal”.
